Claus jurídiques sobre violències masclistes digitals

A banda de la obligació legal de totes les Administracions de vetllar pels Drets Humans de les dones d’acord amb la legislació internacional, també existeixen previsions específiques en la nostra legislació estatal:

La prohibició de revictimització està contemplada en diversa normativa, com la Llei de violència masclista catalana, el Conveni d’Istanbul o la Llei de l’Estatut de la Víctima i pot provenir de l’acció o de la omissió.

La seva prohibició, tracta d’evitar que la manca de capacitació de professionals, provoqui que les seves intervencions d’abordatge de les violències masclistes, siguin contraproduents, incrementant els danys patits o generar-ne de nous.

El suport a una dona o una jove que pateix violències masclistes digitals, necessàriament ha de ser multidisciplinari, perquè necessitarà de la combinació de suport psicosocial, assessorament legal i solucions tecnològiques.

Abans doncs d’intervenir, convé avaluar què podem aportar des de la nostra àrea de coneixement i quina pot ser la intervenció més adequada, per evitar calibrar esbiaixadament la situació, generar més dany o adoptar decisions errònies.

Per ajudar orientar-nos a la hora d’intervenir, aquestes reflexions prèvies poden ser d’utilitat:

• Autoritat: la nostra edat, el nostre càrrec o funció o el color de la nostra pell, entre d’altres, ens situen en una posició de poder de la què podem no ser conscients i que pot condicionar o desapoderar la dona/jove a la hora de prendre decisions. També podem estar reproduint discriminacions de gènere, heteronormatives, culturals, etc.

• Conflicte d’interessos: si tenim vincle amb alguna de les persones implicades en aquella situació de violència o amb la institució que en pot ser considerada responsable, per acció o omissió, ens abstindrem d’actuar o bé exposarem el possible risc d’incompatibilitat d’interessos al llarg de la gestió de la situació.

• Confidencialitat: aclarirem com tractarem la informació que ens sigui proporcionada i amb qui tenim la obligació de compartir-la (progenitors, autoritat escolar, autoritat legal).

• Informació: la dona/jove, té dret a ser informada en tot moment sobre les decisions que s’adoptaran a la hora de gestionar aquella situació. També té dret a participar-hi i fer sentir les seves opinions. També se l’ha d’informar per a què entengui les conseqüències de les decisions que prengui. L’interès superior de la persona menor, assegura aquests mateixos drets, en funció del grau d’autonomia i maduresa.

• Presa de decisions: el consens ha der ser la norma que guiï tota l’actuació del/de la professional. En el cas de minoria d’edat, la jove ha d’entendre sobre quins aspecte podrà o no decidir i les raons en base a les quals el/la professional pot apartar-se del seu criteri.

• Vincle de confiança i benestar: crearem un entorn de confiança en què posarem al centre de les decisions el benestar de la dona/jove, avantposant el preguntar què necessita, abans d’oferir consells o solucions. Ens pertoca a nosaltres adaptar-nos al seu procés de gestió de les emocions.

• Expectatives: oferirem una visió realista de la complexitat d’aquella situació, de quina pot ser la nostra implicació i la nostra capacitat d’oferir-hi solucions.

• Reciprocitat: serem conscients que per a la dona/jove, explicar aquella vivència suposa exposar-se a nivell personal. No interpretarem les seves reserves o la seva actitud defensiva com una manca d’interès o de col·laboració.

• Reconeixement: explicitarem que posem en valor el seu criteri i la seva capacitat d’agència en la gestió d’aquella situació. Preguntarem quina és la seva percepció de la situació, inclòs el risc que està enfrontant i també preguntarem sobre els recursos personals, socials i tecnològics, dels què disposa per fer-hi front.

• Judicis de valor: evitarem jutjar la conducta prèvia de la dona o de la jove que hagi pogut incidir en la situació de violència així com les estratègies d’afrontament que hagi seguit fins llavors.

• Responsabilització: evitarem enfocs de “responsabilitats compartides”, posant el focus en qui ha comès la violència i qui ha deixat de respectar els límits i el consentiment.

• Banalització: evitarem minimitzar o relativitzar la violència patida i frivolitzar sobre les seves conseqüències individuals, familiars o comunitàries.

• Intencionalitat: evitarem realitzar conjectures respecte de la intencionalitat o no del/dels infractors.

• Comprensió: abans d’intervenir, cal avaluar si hem copsat tota la complexitat de la situació

• Capacitats: abans d’intervenir, també haurem d’avaluar si la nostra formació, experiència i àrea de coneixement ens fan aptes per a intervenir-hi

• Marges: Les violències digitals escalen de forma molt ràpida. En un marge de temps molt reduït, caldrà prendre moltes decisions de gran transcendència. També cal comptar amb què tot el que es divulgui a les xarxes socials, serà de molt difícil eliminació a posteriori.

• Maduresa: si l’agreujada és una jove, caldrà situar-se en el seu procés evolutiu per saber en quina mesura pot avaluar la situació amb perspectiva crítica i pot assumir la presa de decisions.

• Riscos: cal avaluar els riscos derivats de les respostes que adoptem, que poden incrementar l’exposició de la dona/jove i la divulgació de continguts danyins. Haurem de recordar que els impactes d’aquestes violències no es cenyeixen a l’espai virtual ni es redueixen al desprestigi.

• Repercussions: cal avaluar les conseqüències de les respostes que articulem a curt, mig i llarg termini. També cal considerar que les nostres respostes, poden posar en risc les persones de l’entorn de la dona/jove que li estiguin donant suport.

• Gestió dels temps: una mala decisió o una bona decisió presa fora de temps, poden agreujar la situació o provocar danys irreversibles.

• Mediació: la mediació és una eina habitual i útil de resolució de conflictes en l’àmbit educatiu i comunitari. En les violències masclistes digitals, tot i que el responsable no sigui la (ex)parella, haurà de valorar-se si és una eina apropiada.

• Denúncia legal: en cas de risc greu i imminent, el/la professional té el deure d’informar a progenitors/tutors/es de la jove i als Mossos d’Esquadra i/o Fiscalia. En altres supòsits de menys intensitat, caldrà avaluar l’increment del risc o els perjudicis que pot suposar informar a progenitors/tutors/es i/o fer una denúncia legal o institucional.

• Preservació i sistematització de la prova: la manca d’evidències, pot provocar la inviabilitat dels procediments de denuncia posteriors, es faci mitjançant “denuncia pública” a les xarxes socials o una denúncia legal.

• Disseminació: el fet de comunicar públicament que s’ha acudit a les autoritats, pot frenar la violència durant un marge de temps, però també pot fer desaparèixer la prova. Per mirar d’eliminar la circulació dels continguts danyins, la denuncia davant les pròpies xarxes socials i/o davant de les autoritats de protecció de dades, pot ser la solució provisional més eficaç.

• Vulnerabilitats: les respostes que articulem poden incrementar el nivell d’exposició de la dona/jove. Cal avaluar quin és el nivell de seguretat informàtica de la dona/jove (contrasenyes, tipus de programari usat, antivirus o tallafocs dels seus equips informàtics, etc.), així com la quantitat i qualitat d’informació personal seva que sigui accessible a internet, de la què pot no ser conscient.

• Tipologia i dinàmica: cal entendre quina violència masclista digital concreta està enfrontat la dona/jove, per dimensionar la seva gravetat, les seves particularitats, i ajustar la resposta.

• Gravetat: cal avaluar si es tracta d’una situació greu o que potencialment s’hi pot tornar a curt termini. L’avaluació de la gravetat atendrà a factors negatius i positius: la possibilitat de reconduir-la amb més o menys èxit i rapidesa, els seus impactes puntuals o cumulatius o els recursos personals de la dona/jove que l’enfronta.

• Risc: cal entendre que el risc és dinàmic i tenir en consideració els impactes presents i futurs, així com els impactes potencials.

• Impacte: els impactes, a curt, mig i llarg termini, poden tenir incidència en la salut, el rendiment acadèmic, l’estabilitat laboral, la relació amb la família, el vincle amb l’entorn o la comunitat, la identitat, l’exercici de drets i llibertats, etc.La resposta que donem aquella violència, ha de tenir en compte totes les esferes d’impacte.

• Escalament: cal avaluar la probabilitat de que la violència es reprodueixi o viralitzi de forma ràpida.

• Permanència: cal avaluar que el que publiquem a Internet, escaparà del nostre control i pot ser impossible d’eliminar.

• Autoria: cal entendre qui està cometent aquesta violència i les seves motivacions per a fer-ho. També cal avaluar si es tracta d’una autoria individual o col·lectiva.

• Aliances: cal avaluar quins recursos i amb quines aliances compta qui estigui causant aquella violència i també la dona/jove que l’està enfrontant.

• Estratègies: cal avaluar les avantatges i la (in)compatibilitat entre sí de cada tipus de resposta: no actuar - estratègia de “braços creuats”; denunciar públicament a través de les pròpies xarxes socials; activació de mecanismes institucionals escolars, laborals, LGTBI; denúncia legal formal, queixes davant les autoritats de protecció de dades, etc.

• Compartir la informació: per a què el/la professional proporcioni informació a d’altres professionals o als superiors que cregui que han d’intervenir en la gestió de la situació.

• Activar la intervenció d’altres professionals de suport: psicològic, escolar o altres.

• Comunicar el cas: a progenitors o tutors/es; a responsables de la institució o empresa en què s’estigui donant la violència; a serveis especialitzats com serveis d’atenció a la víctima, centres LGTBI, circuit d’atenció a les violències masclistes; entitats d’assessorament jurídic gratuït, etc.

• Comunicar el cas a responsables de protecció a la infància i la joventut: com Joventut de la Generalitat de Catalunya; DGAIA.

• Comunicar el cas a d’altres ens de denúncia/inspecció: com la Inspecció de Treball, la Inspecció d’Educació o l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades.

• Comunicar el cas a l’autoritat legal: siguin Mossos d’Esquadra, Fiscalia o Jutjats.

• Activar mecanismes d’intervenció escolar: adoptant mesures directes d’abordatge del cas concret o indirectes, abordant el fenomen de les violències masclistes digitals en general, mitjançant debats, tallers, obres de teatre, projeccions de documentals, etc.