El temps es pot viure com un problema que cal resoldre o com una experiència per gaudir-la. La pregunta és: Volem posar més temps a la nostra vida o més vida per al nostre temps?
Els nostres problemes amb el temps depenen, en part, de les limitacions reals que el rellotge i l'agenda ens imposen, però també de la nostra concepció del temps, perquè com en la definició de qualsevol tema, els problemes de temps es defineixen en relació amb el que creiem que hauria de ser, la situació que creiem correcta.
Podem veure persones amb un ritme de treball molt elevat que no hi mostren cap dificultat, perquè el seu concepte de temps és coherent amb aquest ritme; i persones amb un ritme més reposat que viuen atabalades per la manca de temps.
A més de la nostra concepció del temps, tots hi tenim també una certa actitud. Aquesta actitud pot ser amistosa o conflictiva.
Més enllà d'aquesta primera diferenciació, és important identificar determinades actituds que són improductives o poc eficients des del punt de vista de l'ús del temps.
La psicologia defineix l'actitud com la predisposició a actuar d'una determinada forma davant d'una situació concreta. En el nostre cas, vol dir que les persones tenim una predisposició a usar el temps d'una manera determinada.
La mateixa activitat en Chronos i en Kairós produeix dos resultats completament diferents.
Per il·lustrar tots dos conceptes –la nostra particular concepció del temps i la nostra actitud davant el temps– ens pot ser útil recórrer als clàssics grecs. Ells parlaven de dos tipus diferents de temps: del Chronos i del Kairós.
El temps com a Chronos s'entén com el temps lineal, com el transcórrer ordenat, el temps del rellotge que inexorablement ens va consumint segons.
És un enfocament en què veiem el temps com una línia que comença en el naixement i s'interromp amb la mort. És la porció de temps, geomètrica i proporcional, que ens toca recórrer cada dia. Pensem en Chronos quan fem coses per tenir temps de fer altres coses, quan estem connectats amb la velocitat.
Són exemples de temps com a Chronos:
-
«Què fas?»
-
«Porto els nens a la piscina per tenir temps per preparar la reunió de demà al matí.»
-
«I durant la reunió, què fareu?»
-
«Decidir la planificació del proper trimestre.»
Parlem des de Chronos quan viure és un mitjà, i no una finalitat. És el temps del rellotge.
D'altra banda, existeix el temps Kairós, l'aquí i ara. Es tracta de ser present en el que fem i posant-hi tota la nostra atenció.
Facis el que facis, sense fer camí cap a un lloc, sinó estant en cada lloc. Som en Kairós quan estem atents, amb els cinc sentits, en el que fem, sigui el que sigui. És el temps com a finalitat.
La mateixa activitat en Chronos i en Kairós produeix dos resultats completament diferents.
Si volem descobrir els matisos del vi, assaborir-lo i gaudir-ne, el vi es pren en Kairós; si només ho fem per millorar la nostra circulació sanguínia, estem prenent el vi en Chronos.
Es presenta un esquema del temps Chronos i Kairós, amb els punts principals de cadascun:
