Per definir-ho d’una manera simple, es pot dir que la persona líder és aquella que té la capacitat d’influir sobre el comportament d’altres persones. El lideratge pot esdevenir tant un catalitzador com un inhibidor del potencial organitzatiu, i per això és fonamental reflexionar sobre com ha de ser el lideratge i quines característiques hauran de tenir les persones que hagin d’ubicar-se en les posicions jeràrquiques, especialment les que esdevinguin estratègiques.
No és el mateix ser cap que ser líder.
Un cap és una persona que té autoritat en virtut de la seva posició jeràrquica, mentre que un líder va més enllà d’aquesta posició i aconsegueix la seva influència a partir de característiques personals i conductuals.
Poden existir líders sense autoritat jeràrquica, així com comandaments que no siguin líders.
És important que les persones que ocupin les posicions estratègiques de l’organització tinguin les habilitats i els coneixements per exercir no només de caps, sinó també de líders.
En les corporacions locals es poden trobar diferents nivells organitzatius de comandament o lideratge, però es podria simplificar indicant que hi ha tres grans nivells en funció del seu rang de control sobre els recursos i la presa de decisions:
-
Alta direcció
-
Direcció
-
Nivell de comandament intermedi
Des del punt de vista de l’actuació organitzativa, un comandament intermedi és una figura que té a càrrec seu un equip de persones que coordina i supervisa i a les quals dona instruccions. Tot i que dependrà de cada administració, alguns exemples podrien ser la persona encarregada de la Brigada, el cap de secció d’Hisenda o el cap de Serveis Socials.
El nivell de direcció i alta direcció no sempre es poden trobar en les organitzacions de les dimensions que tenen molts ajuntaments o consells comarcals, ja que sovint les responsabilitats sobre la presa de decisions pròpies d’aquests nivells recauen en la figura política. En qualsevol cas, ambdós nivells són estratègics des del punt de vista d’organització i en ells recau la presa de decisions de més responsabilitat, a més de les funcions de planificació, organització, direcció i control de tota la corporació, en el cas del màxim nivell de gerència, o bé de la seva àrea.
En molts casos, aquests dos nivells poden ser ocupats per una figura específica prevista en l’Administració pública que s’anomena direcció pública professional i de la qual tot seguit s’apunten els aspectes més importants.
Direcció pública professional
Es pot fer referència a dos grans estils de lideratge: lideratge transformacional i lideratge transaccional.
A l’extracte següent de la Guia per a la direcció pública professional (2021) es recullen les característiques de dos dels principals estils de lideratge contemporanis que tenen més consens. En aquest cas es fa referència explícita a la figura del directiu, però l’estil de lideratge transformacional és aquell que aportaria més beneficis als ens locals en la seva globalitat.
Tot i que hi ha molta literatura sobre el lideratge a les organitzacions, des de fa uns anys s’ha imposat la teoria del lideratge transformacional, que estableix una diferència entre aquest estil i l’anomenat estil de lideratge transaccional. El lideratge transformacional es dona quan s’alineen els objectius individuals amb els de l’organització i es caracteritza pel treball en equip, la cooperació, una direcció participativa i una orientació envers les relacions interpersonals. El líder transformacional és el líder carismàtic, un model per al grup; serveix d’inspiració i orientació dels membres en la visió de l’organització; considera les persones en la seva individualitat, les seves necessitats i preocupacions; coneix les seves habilitats i les fa desenvolupar, i orienta el seu equip cap a la innovació i el desenvolupament de canvis positius, així com les xarxes de relacions dels seus membres. Aquest està demostrat que aconsegueix un compromís més alt per part dels empleats, una satisfacció més gran i, per tant, un millor rendiment. El líder transformacional té més en compte les persones, l’equip, mentre que el transaccional es basa en la influència sobre els altres pel càrrec i té més en compte les tasques i l’intercanvi entre l’empleat i l’organització. Això no significa que aquest estil sigui negatiu, sinó que és menys efectiu que l’altre.
El lideratge transformacional i el transaccional no són incompatibles, es poden tenir les dues modalitats en funció de la contingència i del context. La diferència entre ells depèn de com motiven el personal i de quin tipus d’objectius aconsegueix cadascú, i això pot anar en funció de les necessitats que tingui cada organització en cada moment,. Aquesta discrecionalitat en l’ús d’ambdues tipologies, la sensibilitat per saber quan i per què utilitzar una o l’altra i la versatilitat i flexibilitat respecte a la contingència i la situació, poden ser les capacitats més importants del lideratge.