La primera premissa per situar els conceptes clau que emmarquen les polítiques d’igualtat de gènere parteix de l’evidència social, econòmica i cultural definida pel patriarcat, és a dir, l’assumpció del poder, públic i privat, per part dels homes sobre les dones, amb una repartició desigual del poder, on el masclisme acaba indicant què cal ser, sentir, pensar i fer per no baixar esglaons a la piràmide del poder establert.
Així doncs, davant d’una societat patriarcal i sexista, és a dir, que devalua, desvaloritza i discrimina el sexe femení davant del masculí, l’enfocament conceptual de les polítiques d’igualtat de gènere es fonamenta en la teoria feminista basada en el sistema sexe-gènere.
Segons aquest enfocament, el sexe es refereix a les característiques biològiques (fisiològiques, anatòmiques, hormonals, etc.) de les persones, mentre que el gènere indica les atribucions o expectatives socials, culturals i històriques que s’associen a cada sexe. El gènere és un sistema de rols, creences, actituds, expectatives socials, estatus i patrons de comportament que crea cada societat en cada moment històric determinat i que no només precisa com són els homes o les dones, sinó que condiciona les seves maneres de fer, pensar i sentir.
D’aquesta manera, el conjunt de característiques psicològiques, socials i culturals que s’assignen a dones i homes, i que s’aprenen en el procés de socialització en una cultura i una societat determinades, és el que anomenem identitat de gènere. Aquesta atribució està estretament relacionada amb els anomenats estereotips de gènere, que són el conjunt d’idees preconcebudes sobre els homes i les dones que s’aprenen durant aquest procés de socialització i que s’utilitzen per analitzar i interactuar amb tot allò que ens envolta. A més, hi ha una valoració desigual d’aquestes atribucions, és a dir, es valoren millor les característiques masculines que les femenines.
En aquesta organització binària i jeràrquica de la societat (sistema patriarcal), les dones, només pel simple fet de ser-ho, són infravalorades i els homes, en tant que homes, gaudeixen de privilegis. Fruit d’aquesta reproducció social androcèntrica, sexista i masclista que es manifesta en tots els àmbits de la vida (ocupació, feines de cura i domèstiques, cultura, esport, comunicació, espai públic, etc.), les dones es veuen abocades a múltiples desigualtats, discriminacions, restriccions i violències.
Aquest sistema no només limita l’accés equitatiu de les dones als recursos econòmics, sinó que, a la vegada, posa fortes traves a l’exercici dels drets de ciutadania, de representació i participació sociopolítica. Els estereotips i els rols culturals, al seu torn, contribueixen també a minvar la llibertat personal en la construcció i l’expressió de la identitat de gènere pròpia.
Més enllà d’aquestes injustícies econòmiques i de la manca de reconeixement al si d’una societat feta a mida dels homes, les dones viuen sotmeses a diverses formes de violència. Aquest és l’instrument que posa en joc el patriarcat per garantir el manteniment d’aquest determinat ordre de poder i representa, sens dubte, una vulneració clara dels drets humans.
Els darrers anys, amb les polítiques LGTBI s'ha obert un nou plantejament conceptual —que va més enllà del clàssic sistema sexe-gènere amb la incorporació, com a dimensió fonamental, de la sexualitat i qüestionant el sexe com a pur fet natural— que permet explicar de manera més profunda les dinàmiques i els mecanismes amb què s’expressa el patriarcat. Aquest sistema de poder organitza de manera molt estricta la relació entre aquestes quatre dimensions (sexe, identitat de gènere, expressió de gènere i orientació sexual), la qual cosa provoca desigualtats, discriminacions i violències vers totes aquelles persones —no només dones— que surten d’aquesta cadena simbòlica i de les seves correlacions normatives, tal com observem al quadre següent:
En resum
Així doncs, i a tall de resum, el sistema heterocispatriarcal estaria construït sobre quatre normes fonamentals:
-
El masclisme, entès com el domini, el control i la jerarquia dels homes sobre les dones del que és masculí sobre el que és femení.
-
L’heterosexualitat com a orientació sexual obligatòria.
-
El binarisme sexual: la consideració que existeixen només dos sexes, ”mascle” i “femella”, i que són naturals, fixos i complementaris.
-
El (cis)sexisme, entès com la naturalització de la identitat i expressió de gènere.
Aquestes normes sexuals i de gènere, malgrat que, com hem vist, afecten específicament les dones i les persones LGTBI, s’imposen per a tota la població.
El desenvolupament de les polítiques de gènere a Espanya i a Catalunya s’ha centrat des dels inicis, a partir de la dècada dels anys 80, a abordar la supressió de les discriminacions de les quals les dones són protagonistes. Cal assenyalar que en el moment en què es comencen a incorporar les polítiques públiques de gènere a l’agenda política espanyola, molts països europeus ja tenien un recorregut polític i normatiu desenvolupat. En aquest sentit, cobra una importància vital la influència constant que des de la Unió Europea s'ha exercit per remoure els obstacles de les desigualtats entre els homes i les dones al nostre país.
De manera concreta, les polítiques d’igualtat de gènere s’han desplegat en tres estadis normatius complementaris:
Polítiques d’igualtat d’oportunitats entre les dones i els homes
De forma breu, assenyalem que les polítiques d’igualtat d’oportunitats entre les dones i els homes han tingut com a objectiu central l’accés de les dones a l’espai públic. Així, el principal component estructural de la igualtat d’oportunitats és el legislatiu per garantir des de l’Estat l’equitat del dret, és a dir, assegurar els mateixos drets tant per als homes com per a les dones, assegurant-ne el seu exercici, principalment en el món de l’educació, i, en conseqüència, en l’accés al món del treball productiu. Per fer efectiu aquest dret a la igualtat, va ser necessari legislar a favor seu, és a dir, garantir la igualtat de dret.
Una vegada suprimides les desigualtats de dret, es va passar a un segon estadi legislatiu mitjançant lleis d’igualtat específiques que pretenien corregir les desigualtats socials, perquè l’accés al món públic no modifica les responsabilitats femenines en l’àmbit privat. Si bé és cert que l’estratègia de la igualtat d’oportunitats té una avaluació positiva, ha vist disminuït el seu impacte perquè no ha incidit en una veritable transformació de l’organització social que sustenta la discriminació femenina i que es relaciona amb la seva assumpció en el rol de cures a la família.
Acció o discriminació positiva
En un segon moment, a més de la igualtat d’oportunitats, es va actuar mitjançant l’estratègia de l’acció positiva, definida com aquelles mesures de discriminació positiva que pretenen suprimir les dificultats vinculades als estereotips i els rols de gènere, i anivellen les oportunitats de dones i homes entre les responsabilitats familiars i les professionals. S’han expressat, principalment, cap a l’accés a la feina, la capacitat de promoció i la participació social, és a dir, l’empoderament va en la línia de l’acció positiva per garantir unes quotes de poder en les dones més àmplies. En aquest sentit, l’acció positiva orienta formes d’intervenció que busquen corregir el desavantatge de les dones en el món públic, i són un complement necessari de la igualtat d’oportunitats. Les mesures de discriminació positiva no han de ser considerades com un privilegi per a les dones, atès que intenten contrarestar la discriminació històrica que els afecta i busquen, precisament, l’assumpció de la igualtat d’oportunitats.
Ja a la dècada dels anys 90, a la igualtat d’oportunitats i a l’estratègia d’acció positiva es va sumar la necessitat d’actuar políticament des de la transversalitat de gènere, o gender mainstreaming, que significa, de forma sintètica, incloure la perspectiva de gènere en totes les polítiques i actuacions prèvies a la presa de decisions, així com l’anàlisi, la metodologia, la planificació i l’avaluació de totes les àrees d’intervenció (econòmiques, jurídiques, ambientals, culturals, etc.). En altres paraules, incloure una perspectiva i una gestió transversal en cadascuna de les fases de les polítiques públiques.
Transversalitat de gènere
La transversalització de gènere va ser assumida explícitament per la Plataforma d’Acció, aprovada en la IV Conferència Mundial sobre la Dona, que va tenir lloc a Beijing, l’any 1995, on es va instar els governs i la resta d’agents socials a integrar la perspectiva de gènere en totes les polítiques i els programes, i com a mesura estratègica que permetria la promoció de la igualtat entre els homes i les dones, a través de la combinació de mesures i instruments legislatius i accions concretes que es reforcin mútuament.
Transversalitzar la perspectiva de gènere és el procés de valorar les implicacions que té per als homes i les dones qualsevol acció que es planifiqui, ja sigui de legislació, de polítiques o de programes, en totes les àrees i en tots els nivells. És una estratègia per aconseguir que les preocupacions i les experiències de les dones, com les dels homes, siguin part integrant en l’elaboració, posada en marxa, control i avaluació de les polítiques i els programes en totes les esferes polítiques, econòmiques i socials, de manera que les dones i els homes se’n puguin beneficiar igualitàriament i no es perpetuï la desigualtat. L’objectiu final de la integració és aconseguir la igualtat dels gèneres.
Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides (1997)
Així doncs, la interseccionalitat té per objecte vertebrar els diversos vessants que conformen la identitat, com ara el gènere, la raça, l’ètnia, l’edat, la classe, les capacitats, l’orientació sexual, la identitat de gènere…, i entendre la lluita contra les discriminacions de manera conjunta. En aquest sentit, les polítiques de gènere han d’impulsar-se tenint en compte les desigualtats existents que travessen la vida de les dones i incorporant aquelles desigualtats específiques que s’hi poden sumar des de l’òptica de la interseccionalitat (racialització, discapacitat, pobresa…).
Normativa relacionada
Els darrers anys, algunes regidories d’igualtat dels ens locals de Catalunya han anat afegint o integrant qüestions LGBTI en els seus programes. Aquestes polítiques, sostingudes per la Llei 11/2014, de 10 d’octubre, per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia, ens han anat mostrant l’evidència que les exclusions que pateixen les persones LGTBI, com altres col·lectius, tenen una arrel comuna en el patriarcat.
