Eines per a una política pública local d'economia social i solidària

L’economia social i solidària (ESS) és el conjunt d’iniciatives socioeconòmiques de tota mena, formals o informals, normalment col·lectives però algunes també individuals, que:

1. Prioritzen la satisfacció de les necessitats i aspiracions dels seus membres i/o d’altres persones per sobre del lucre.
2. La propietat és col·lectiva i la gestió, democràtica.
3. Actuen orientades per valors com l’equitat, la solidaritat, la sostenibilitat, la participació, la inclusió i el compromís amb la comunitat, i tenen voluntat de canvi social.
4. Són independents de qualsevol altra organització sigui privada o pública.

L’ESS està present en tots els sectors de l’economia. En aquests moments, pràcticament no hi ha activitat econòmica en què no existeixin entitats de l’ESS. Així parlem de cooperatives agràries, de grups de consum agroecològic, d’habitatges cooperatius, de banca ètica, de bancs del temps, d’assegurances ètiques, de llibreries i cinemes cooperatius, de botigues de comerç just, d’entitats del tercer sector social, de cooperatives industrials i energètiques, d’horts comunitaris, de cooperatives de cures, de centres especials de treball, de cooperatives culturals, d’espais de gestió comunitària…

Figura 1. Principals activitats de l’ESS catalana

Les iniciatives d’ESS es multipliquen al món des de la dècada de 1980 com a resposta a l’augment de l’atur i la pobresa per culpa de les polítiques neoliberals i el desmantellament de l’estat del benestar. El seu creixement s’accelera arran de la crisi de 2008. Des d’aleshores, en molts països, l’ESS creix més ràpid que la resta de l’economia.

Per saber-ne més: “Visión global de la economía social solidaria: convergencias y contrastes en los conceptos, definiciones y marcos conceptuales”, RIPESS. 2015.

http://www.ripess.org/wp-content/uploads/2017/08/RIPESS_Vision-Global_ESP1.pdf

Figura 2. Estimació quantitativa de l’ESS catalana

Totes les civilitzacions han practicat formes de cooperació econòmica entre iguals, que és el que actualment anomenem economia social i solidària. Esmentem, per exemple, les organitzacions per a l’explotació de la terra en comú del poble babiloni, les societats funeràries i d’assegurances entre artesans grecs, els àgapes dels primers cristians, les comunitats agràries i de treball en els pobles eslaus i americans, l’explotació col·lectiva dels boscos comunals de l’Alt Aragó i pobles de Castella, els gremis llaners catalans que compraven en comú la matèria primera i les eines; o, en fi, els treballs comunitaris per arreglar ponts, cases, camins arreu: a Tunísia en diuen maouna; a molts pobles d’Amèrica Llatina mingues; al País Basc, auzolan, etc.

Molts segles més tard, durant la revolució industrial, comencen a aparèixer les modernes formes de cooperació econòmica, que encara avui són part de l’ESS. Es tracta de les cooperatives i les societats de socors mutus o mutualitats, les quals se sovintegen d’ençà de les dècades de 1830 i 1840 a Anglaterra, França, nord d’Itàlia o Catalunya, allà on s’està produint la revolució industrial. Aquestes associacions les crea la classe treballadora i la pagesia pobra a fi d’intentar sortir de la misèria, organitzant-se col·lectivament per resoldre les seves necessitats de treball, consum o crèdit, d’acord amb els principis propis de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat i fraternitat.

Durant la segona meitat del segle XIX, les cooperatives es van anar estenent per tot Europa i l’any 1895 es va crear a Londres l’Aliança Cooperativa Internacional (ACI), la institució internacional que, des de llavors, representa el moviment cooperatiu mundial. Amb les migracions europees de finals de segle XIX i principis de segle XX, el cooperativisme s’estengué per Amèrica, Austràlia i part d’Àsia, fins a abastar pràcticament tot el món.

Després de les convulsions de les dues guerres mundials (1914-1945), vingué un temps de relativa bonança econòmica als estats europeus i d’Amèrica del Nord que van propiciar que cooperatives i mutualitats perdessin importància. Mentrestant, però, les cooperatives arrelaven en altres zones del Sud global com Amèrica Llatina, Índia, Filipines o alguns estats africans quan aconseguien la independència.

La crisi econòmica mundial de 1972 i, sobretot, les successives crisis de les dècades següents, van fer reviscolar a Europa i Amèrica del Nord aquestes iniciatives econòmiques populars, mentre en sorgien també de noves inspirades en els valors i principis de les cooperatives, moltes vegades adoptant altres formes jurídiques com les associacions o les fundacions.

Des de principis del segle XXI, totes aquestes iniciatives s’han anat reconeixent en el nom comú d’economia social i solidària i enxarxant en una organització internacional anomenada RIPESS, la Xarxa Intercontinental per a la Promoció de l’Economia Social Solidària.

En aquests anys recents, l’ESS s’ha estès, s’ha consolidat i s’ha impregnat d’altres economies crítiques respecte de l’economia capitalista dominant, com són l’economia feminista i l’economia ecològica.

A mitjan 2022, la Generalitat de Catalunya es troba enmig del procés d’elaborar un projecte de llei d’economia social i solidària. Mentre no s’aprovi, l’economia social i solidària és regulada exclusivament per la llei espanyola d’economia social, la Llei 5/2011, de 29 de març, d’economia social.

Aquesta norma ve a ser una llei de bases, consta tan sols de tretze articles i es dedica sobretot a delimitar el perímetre del que podem entendre per economia social. Però no ho aconsegueix, perquè acota aquesta realitat de dues maneres diferents i contradictòries entre si: per la via del compliment d’una sèrie de principis (articles 2 i 4) i per la vida de les formes jurídiques (article 5). Vegem-ho.

L’article 2 diu: “s’anomena economia social el conjunt d’activitats econòmiques i empresarials, que en l’àmbit privat porten a terme aquelles entitats que, d’acord amb els principis recollits en l’article 4, persegueixen bé l’interès col·lectiu dels seus integrants, bé l’interès general econòmic o social, o tots dos alhora”. Aquesta remissió ens porta a l’article 4, que diu:

“Les entitats de l’economia social actuen sobre la base dels principis orientadors següents:

1. Primacia de les persones i de la finalitat social sobre el capital, que es concreta en gestió autònoma i transparent, democràtica i participativa.
2. Aplicació dels resultats obtinguts de l’activitat econòmica principalment en funció del treball aportat i servei o activitat realitzada per les sòcies i socis o pels seus membres i, si escau, a la finalitat social objecte de l’entitat.
3. Promoció de la solidaritat interna i amb la societat.
4. Independència respecte als poders públics.”

En canvi, l’article 5 estableix:

“Formen part de l’economia social les cooperatives, les mutualitats, les fundacions i les associacions que duguin a terme activitat econòmica, les societats laborals, les empreses d’inserció, els centres especials de treball les confraries de pescadors, les societats agràries de transformació i les entitats singulars creades per normes específiques que es regeixin pels principis que estableix l’article anterior.”

En conseqüència, la llei no aclareix què és l’economia social i solidària, que el legislador anomena tan sols “economia social”.

Així mateix, les principals figures jurídiques amb què s’acostumen a crear entitats d’ESS sí que disposen de lleis reguladores, la majoria són normes aprovades pel Parlament de Catalunya:

• Llei de cooperatives (Llei 12/2015, del 9 de juliol)
• Llei d’associacions (Llei 4/2008, de 24 d’abril, del llibre tercer del Codi civil de Catalunya, relatiu a les persones jurídiques)
• Llei d’empreses d’inserció (Llei 27/2002, de 20 de desembre, sobre mesures legislatives per a regular les empreses d’inserció sociolaboral)

Per saber-ne més: Bases de la Llei catalana d’economia social i solidària:

https://treball.gencat.cat/web/.content/05_-_economia_cooperativa/publicacions/documents/Bases_Llei_Economia_Social_Solidaria.pdf

Les formes jurídiques amb què s’acostumen a impulsar projectes d’ESS són les cooperatives, les societats laborals, les associacions, les fundacions, les mutualitats, les empreses d’inserció i els centres especials de treball d’iniciativa social.

De tota manera, més important que la forma jurídica és la pràctica dels valors de l’ESS. Probablement tothom coneix una cooperativa, fundació, associació… que no els compleix, mentre que també podem trobar-nos algunes societats mercantils, com ara petites societats limitades o persones autònomes, que els practiquen. El nom no fa la cosa, encara que, com és lògic, la forma jurídica que s’adopta té un pes important, ja que facilita o entorpeix que l’entitat sigui democràtica o que els guanys es reparteixin de manera igualitària.

Societats laborals

Empreses que són propietat de les persones amb contracte indefinit que hi treballen, les quals han de posseir almenys el 51% de les accions. Cap d’aquestes persones no pot tenir més d’1/3 del capital social. Exemples: Orquestra Simfònica del Vallès, Anthesis - La Vola.

Associacions

Agrupacions de persones constituïdes per fer una activitat col·lectiva de forma estable, organitzades democràticament, amb independència i sense ànim de lucre. Hi ha associacions de tot tipus; només pertanyen a l’ESS aquelles que tenen una activitat econòmica significativa en matèria social o cultural. Exemples: Grup Alba, GATS (Grups Associats pel Treball Sociocultural).

Fundacions

Organitzacions privades, sense ànim de lucre, que persegueixen finalitats d’interès general a favor d’un col·lectiu genèric. Hi ha fundacions de tot tipus; només pertanyen a l’ESS aquelles que tenen una activitat econòmica significativa en matèria social o cultural i una governança participativa. Exemples: Fundació Ared, Fundació el Maresme.

Mutualitats

Entitats sense ànim de lucre i gestió democràtica que cobreixen riscos laborals o quotidians, són de caràcter voluntari i complementen el sistema de previsió de la Seguretat Social obligatòria. Provenen de les societats de socors mutus obreres del segle XIX. Exemples: Mutuacat, Previsora General.

Empreses d’inserció

Empreses que porten a terme una activitat econòmica de producció de bens o prestació de serveis amb l’objectiu principal d’integrar sociolaboralment persones en situació o risc d’exclusió mitjançant un procés temporal d’aprenentatge i acompanyament mentre els proporciona un treball remunerat. Exemples: Andròmines, Aprise-Catalunya.

Centres especials de treball d’iniciativa social

Empreses que asseguren un treball remunerat a les persones amb discapacitat i garanteixen la seva integració laboral, de manera que el seu objectiu és productiu, però la seva funció és social. Exemples: Can Cet, Esclatec.

Iniciatives comunitàries

Iniciatives en forma associativa o de vegades de naturalesa informal adreçades a resoldre necessitats d’una comunitat de persones mitjançant l’ajuda mútua i sense passar pel mercat, com ara xarxes d’intercanvi, grups de consum agroecològic, horts comunitaris, bancs del temps, comunitats de préstec, etc. Exemples: Hort Comunitari Font de la Guatlla de Barcelona, Banc del Temps de Lloret de Mar.

Cooperatives

Associacions autònomes de persones que s’han unit de forma voluntària per satisfer les seves necessitats i aspiracions econòmiques, socials i culturals en comú mitjançant una empresa de propietat conjunta i de gestió democràtica. Exemples: La Fageda, Som Energia.

Les cooperatives són una de les formes de l’ESS més consolidades i amb més tradició a casa nostra. Les principals característiques d’aquestes entitats són:

• La finalitat de la cooperativa és satisfer necessitats i aspiracions econòmiques, socials i culturals.

• El capital, el benefici econòmic i l’eficiència són instruments per aconseguir aquella finalitat, no l’objectiu.

• A la cooperativa totes les persones són iguals i tenen la mateixa capacitat de decidir: 1 persona = 1 vot.

• La distribució dels beneficis no va lligada al capital que pugui haver aportat cadascú, sinó a la seva participació en l’activitat de la cooperativa. Si és una cooperativa de treball, dependrà normalment de les hores treballades; si és una cooperativa de consumidors, de la quantitat de compra feta a la cooperativa; si és agrària, de la quantitat de producte aportada a la cooperativa; etc.

Les cooperatives són avui un agent econòmic i social significatiu al món. Es calcula que n’hi ha més de 760.000 i que més de 800 milions de persones en són sòcies. Les cooperatives generen 100 milions de llocs de treball, és a dir, un 20% més que les empreses transnacionals.

Actualment, a Catalunya hi ha unes 4.000 cooperatives, la majoria de treball, però també agràries, de consumidors i usuaris, de serveis, d’habitatge, de crèdit, d’ensenyament, etc. Les cooperatives catalanes estan regulades per la Llei 18/2002, del 5 de juliol, de cooperatives.

A continuació, detallem algunes característiques dels tres tipus més importants de cooperatives: agràries, de consumidores i usuàries, i de treball.

Les cooperatives agràries associen persones i empreses pageses i ramaderes, i representen bona part de la producció agroalimentària de Catalunya. Produeixen, elaboren i comercialitzen aliments de qualitat com l’oli, l’avellana, el vi, la llet… Arrelades al territori, no es deslocalitzen, generen ocupació i vetllen per la sostenibilitat ambiental. Els productes de les cooperatives agràries garanteixen l’origen, la qualitat i la traçabilitat. Exemples: Arrossaires del Delta de l’Ebre, Llet Nostra.

Les cooperatives de consumidors i usuaris satisfan les necessitats que tenim com a persones consumidores o usuàries. L’objectiu és proveir béns i serveis a les persones sòcies. Hi ha cooperatives de consumidors en diversos sectors d’activitat, com són la distribució alimentària; de materials culturals i educatius; de subministraments bàsics d’aigua, d’energia, de telecomunicacions; d’atenció a les persones; de gestió ciutadana i veïnal, i de distribució. Exemples: Abacus, Comunitat Minera Olesana.

Les cooperatives de treball tenen com a objectiu crear i mantenir llocs de treball sostenibles, generant riquesa per millorar la qualitat de vida de les sòcies i socis treballadors, dignificar el treball humà, permetre l’autogestió democràtica per part de les persones treballadores i promoure el desenvolupament comunitari local. La majoria de les persones que hi treballen són sòcies; per ser-ho han de fer una aportació al capital social de la cooperativa, la qual gestionen de manera democràtica. Poden desenvolupar qualsevol tipus d’activitat econòmica. Exemples: Suara, Mujeres Pa’lante.

Figura 3. Aproximació tipològica a partir de les formes jurídiques

Figura 4. Aproximació tipològica a partir de les pràctiques

Si ens imaginem l’ESS com un arbre, les seves branques serien les fases del procés econòmic, començant per l’obtenció de la força de treball i dels recursos materials i de coneixement necessaris per al procés de producció, i acabant amb els residus generats per aquest.

En aquests moments constatem com hi ha iniciatives d’ESS en totes les fases del procés econòmic.

• En la força de treball, les cures comunitàries.
• En els recursos productius, els béns comuns.
• En la producció, el treball emancipat.
• En la comercialització, la comercialització justa.
• En el consum, el consum responsable.
• En la generació de residus, la recuperació.
• En les finances, les finances ètiques i cooperatives.
• En la distribució de l’excedent, la distribució equitativa.
• En la circulació, les monedes comunitàries.

  
  

Les cures comunitàries

Entenem per cures aquell conjunt de tasques que produeixen béns i serveis per a regenerar quotidianament el benestar físic i emocional de les persones, i que es produeixen normalment en el marc de les llars.

Tradicionalment les cures han remès a la casa i a allò privat, i han estat menysvalorades i atribuïdes a les dones. Quan l’Estat o el mercat s’encarreguen d’una part de les cures, aleshores parlem de serveis d’atenció a les persones. Però les cures també es presten o es poden prestar des de la comunitat. Anomenem organització social de les cures la manera com es distribueixen les tasques de cura entre la família, l’estat, el mercat i les comunitats, així com entre els gèneres i les classes socials.

Les cures comunitàries són pràctiques molt heterogènies de cooperació, les quals són dissenyades i executades per una comunitat i, en la mesura que la situació de les persones usuàries ho permet, també per aquestes.

De vegades són processos autogestionaris basats en l’afinitat i l’elecció; d’altres són la prolongació de la família extensa, mentre que, encara en altres ocasions, s’entrellacen amb serveis de l’Estat o d’empreses.

Les comunitats de cures adopten moltes formes: bancs de temps, grups de suport mutu, grups de criança compartida, compres i cuines comunes, menjadors comunitaris, grups de persones usuàries d’un recurs assistencial…

Els béns comuns

Els béns comuns (també anomenats procomú o el comú) són recursos en què la propietat i/o el benefici que se n’extreu pertanyen a una comunitat determinada de persones que gestiona aquests recursos de manera democràtica. Els béns comuns se centren en l’accés i l’ús dels recursos, més que en la seva propietat.

Hi ha comuns materials –pastures comunals, sistemes comunals de reg, solars, locals, equipaments…– i comuns immaterials –el llenguatge, el programari lliure…

L’ESS comença a crear infraestructura del comú per mitjà de la compra de sòl per treure’l del mercat immobiliari (La Titaranya) o de la propietat compartida d’un aerogenerador (Viure de l’Aire), entre altres.

El treball emancipat

Podem definir el treball emancipat com aquella activitat humana que és sentida com a lliure, realitzada sense alienació, explotació ni dominació, i que produeix productes i serveis socialment útils, tant dins de l’esfera econòmica productiva com de la reproductiva.

Dins de l’economia productiva, el treball emancipat s’organitza en cooperatives de treball, societats laborals, centres especials de treball i altres, però també com a treball cooperatiu en xarxa o com a treball autònom socialment responsable.

Es caracteritza per la gestió democràtica i participativa de la producció per part, almenys, de les persones productores i, de vegades també, de les consumidores i usuàries.

Dins de l’economia reproductiva, ens remetem a les cures comunitàries, explicades més amunt.

La comercialització justa

Per fer arribar els productes i serveis d’ESS a la persona consumidora o usuària necessitem que el procés de distribució i comercialització també sigui just i sostenible. Aleshores hem de parlar de comerç just o, millor encara, de comercialització justa.

La comercialització justa és aquell conjunt de pràctiques comercials basades en mecanismes justos de distribució de l’excedent entre productores, comercialitzadores i consumidores, i respectuoses amb el medi ambient.

A casa nostra, la comercialització justa ha de ser tant d’aquells productes que ens venen del Sud, com de productes de proximitat. Es du a terme amb botigues de comerç just, cooperatives d’ecotransport de proximitat, xarxes d’ecologística, plataformes digitals de comercialització, estructures mancomunades de distribució, cooperatives de consum i grups de consum agroecològic…

El consum responsable

Podem definir el consum responsable com la tria conscient, en tipus i quantitat, dels productes i serveis que utilitzem per resoldre les nostres necessitats i aspiracions universalitzables, uns productes i serveis que respecten les condicions laborals de les persones que els produeixen i no comporten impactes negatius ni en les comunitats ni en el medi ambient. La reiteració dels actes de consum responsable conforma un estil de vida responsable. L’Agenda 2030 reconeix la importància del consum responsable, que eleva a la categoria d’objectiu, l’ODS 12, titulat “Consum i producció responsables”.

En la pràctica, el consum responsable es manifesta de diferents maneres. Primer de tot, s’expressa com a reducció del consum. En la situació d’emergència climàtica en què vivim, i d’exhauriment dels recursos la primera expressió del consum responsable ha de ser reduir el consum al Nord global per tal que el 80% d’habitants del planeta pugui satisfer, igual que nosaltres, les seves necessitats, mentre limitem al màxim l’emissió de gasos d’efecte hivernacle.

D’altra banda, de vegades introduïm en les decisions de compra criteris que podem considerar de consum responsable. Podem procurar consumir sempre productes de cooperatives i altres empreses de l’ESS (consum cooperatiu), productes ecològics (consum ecològic), productes de comerç just i de pobles o col·lectius en lluita (consum solidari) o productes d’ús compartit o fruit de la compra col·lectiva (consum col·laboratiu). Cada una d’aquestes modalitats de consum intenta transformar la societat en un aspecte determinat. El consum responsable les engloba totes.

Es tracta de modalitats de consum que comparteixen una mateixa filosofia de fons sobre el consum: han sorgit d’indagar els efectes que té el consum propi (consum conscient), volen utilitzar-lo com a instrument de transformació (consum transformador) i li apliquen principis ètics (consum ètic).

El consum responsable incideix en tres àmbits: laboral, social i ecològic. En l’àmbit laboral consisteix a consumir productes i serveis fets en condicions de treball dignes, això vol dir amb retribució adequada, amb drets laborals, amb equitat de gènere, sense treball infantil ni treball esclau, etc. En l’àmbit social, el consum responsable consisteix a utilitzar productes i serveis que tenen un impacte positiu en la comunitat i promouen un model d’empresa i de societat just i sostenible. A l’últim, l’àmbit ecològic del consum responsable consisteix en l’ús de productes i serveis que tenen un impacte ambiental inexistent o mínim. En aquest període crític de la humanitat, el consum responsable ha de jugar un paper decisiu en la mitigació del canvi climàtic, la preservació de la biodiversitat que encara ens queda la disminució de la contaminació i l’alentiment de l’explotació dels recursos naturals no renovables.

I qui pot practicar el consum responsable? Doncs tothom, perquè tothom consumeix. Per tant, poden i han de ser agents de consum responsable tant les persones físiques com les jurídiques: associacions, empreses, institucions i administracions.

Associacions, empreses i institucions han de practicar el consum responsable en les seves polítiques de compra i contractació. Aleshores parlem de responsabilitat social empresarial o de les organitzacions. Les administracions han de practicar el consum responsable en les seves polítiques de compra, contractació i subvenció. Aleshores parlem de compra i contractació pública responsables. Les persones físiques han de practicar el consum responsable en totes les facetes de la seva vida: l’alimentació, la roba, l’habitatge, la mobilitat, el lleure, l’ús de l’energia, etc. Aleshores parlem d’estils de vida responsables.

Figura 5. Piràmide del consum responsable

La recuperació

La recuperació és el conjunt d’activitats per evitar que els béns es converteixin en deixalles o residus i, si de cas s’hi han convertit, per aconseguir que tornin a ser útils. És la base, per tant, de l’economia circular. Hi ha iniciatives d’ESS de recollida, classificació, manipulació i venda de paper, ferralla, joguines, roba, electrodomèstics, dispositius digitals, oli, menjar o compostatge. Aquestes iniciatives, dins de l’ESS, les duen a terme sobretot centres especials de treball i empreses d’inserció.

La gestió del residu tèxtil és una de les activitats recuperades de més impacte a casa nostra. Una part d’aquest residu és arranjada i venuda en botigues de roba segona mà. Un exemple és la xarxa de botigues de la cooperativa de segon grau Roba Amiga.

Les finances ètiques i cooperatives

Són entitats financeres que, en la seva activitat, prioritzen l’obtenció d’un benefici social per sobre del benefici econòmic i es gestionen democràticament. Estem parlant de cooperatives de crèdit, cooperatives de serveis financers, seccions de crèdit de les cooperatives agràries, fundacions d’acció social, etc.

Es calcula que al món hi ha unes 51.000 cooperatives de crèdit repartides en un centenar de països i que associen 200 milions de membres. En ser societats cooperatives, vol dir que es tracta d’empreses que pertanyen a milers de persones, pimes i administracions, que són les que han fet una aportació al capital de la cooperativa i les que reben sobretot els seus serveis financers, per exemple crèdits.

Les cooperatives de crèdit van néixer a Bèlgica i Alemanya cap a la dècada de 1850 al servei dels agricultors i sectors professionals urbans. Per tant, són bancs que financen sobretot operacions d’economia real dels seus socis. A casa nostra, les cooperatives de crèdit més conegudes que hi operen són Caixa Enginyers, Caixa Guissona i Cajamar.

En aquestes darreres dècades, han començat a sorgir un nou tipus d’entitats de crèdit en forma de cooperativa o de fundació que no sols inverteixen en l’economia real, sinó més concretament en projectes d’alt impacte social, cultural i ambiental; són les anomenades finances ètiques o banques ètiques.

Podem definir les finances o banques ètiques com aquelles pràctiques d’intermediació financera (captació d’estalvis i concessió de crèdits) que es caracteritzen perquè la rendibilitat social i ambiental és, almenys, tan important com la rendibilitat econòmica, i perquè la gestió és democràtica i transparent. A Europa hi ha unes vint-i-cinc banques ètiques radicades en uns disset estats.

Aquestes entitats estan associades en la Federació Europea de Banca Ètica i Alternativa (FEBEA).

A Catalunya, les principals entitats de finances ètiques són Coop57, Oikocredit, Fiare Banca Ètica i Triodos Bank.

La distribució equitativa

Consisteix en la distribució de l’excedent econòmic d’una manera democràtica i amb criteris d’igualtat, equitat i solidaritat.

La distribució equitativa es pot donar a diferents escales. En el si de les empreses d’ESS es manifesta dedicant una part de l’excedent a activitats socials i comunitàries, a l’aplicació d’escales salarials molt reduïdes o inexistents (a igual jornada, igual sou o bestreta), o fins i tot a la creació d’una escala salarial en què, a igual jornada, guanyi més qui més necessitats té.

D’altra banda, en el si dels grups empresarials cooperatius es manifesta en la creació de fons col·lectius de solidaritat o de compensació de pèrdues.

Finalment, també podríem assimilar la confecció de pressupostos municipals participatius a una expressió més de la distribució equitativa quan realment una part significativa dels habitants d’un municipi debat i decideix l’assignació dels recursos municipals.

Les monedes comunitàries

Les monedes comunitàries o socials són mitjans de pagament alternatius a les monedes oficials que una entitat posa en circulació amb l’objectiu de fomentar entre persones, associacions, empreses i administracions d’un mateix territori el crèdit, la compra o l’intercanvi de productes i serveis que compleixen uns mínims estàndards ecosocials.

Algunes de les monedes comunitàries més conegudes arreu del món són les Ithaca Hours a la ciutat Ithaca de l’estat de Nova York, Chiemgauer a Alemanya, Sol-Violette a Tolosa de Llenguadoc, sampaios a Sao Paulo, Cape Town Talent a Ciutat del Cap, o el Tlaloc mexicà.

A Catalunya, la moneda comunitària més consolidada és la turuta, de Vilanova i la Geltrú, gestionada per l’associació Ecol3VNG i que fan servir unes cinc-centes persones.

També s’ha d’esmentar l’existència d’alguna moneda creada per un ajuntament, com és la grama per part de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. No són monedes d’ESS, pròpiament, però també compleixen una funció social, en aquest cas fomentar el comerç local.

Per saber-ne més: Observatori de la Moneda Complementària, http://www.observatoriomc.com/

Les entitats d’ESS estan sotmeses a un conjunt de tensions que han de saber gestionar si volen sobreviure. Aquestes tensions tenen a veure amb la seva doble naturalesa, d’una banda associativa, de l’altra empresarial, i a estar inserides en un mercat i un sistema econòmic hostils.

Figura 6. Tensions entre la forma associativa i la forma empresarial dins de les organitzacions de l’ESS.

Font: Jordi Garcia Jané

Havent d’existir en la majoria de casos dins del mercat capitalista, és fàcil que aquesta tensió es resolgui en favor de la dimensió empresarial i que moltes entitats d’ESS acabin assimilant-se, de iure o de facto, a l’empresa mercantil privada (coopitalisme). Un altre perill, que afecta sobretot aquelles entitats d’ESS que tenen com a clienta sobretot l’administració, és la cooptació, és a dir, convertir-se en apèndixs d’aquesta.