El concepte de desenvolupament local és problemàtic. Resulta gairebé inevitable associar desenvolupament a creixement; podríem dir que el terme “desenvolupament” és una expressió edulcorada de “creixement”: creixement de la producció, del PIB, de la renda, dels beneficis. Davant la crítica per part d’alguns sectors de la societat a l’exigència del creixement constant de l’economia, d’ençà que el 1972 el Club de Roma publiqués l’informe Els límits del creixement i advertís dels perills ecològics del creixement il·limitat, els grups dominants prefereixen parlar de desenvolupament o de desenvolupament sostenible.
El fet que acompanyem el substantiu “desenvolupament” de l’adjectiu “local” no treu a aquell el seu valor eufèmic, ja que en el fons seguim referint-nos a creixement de l’economia, en aquest cas, al creixement de l’economia d’una localitat, encara que tot seguit ens afanyem a precisar que no sols estem proposant que creixi l’economia, sinó que ho facin també el benestar, la cohesió social o el respecte al medi ambient.
D’altra banda, el concepte “local” és difícil de precisar. Per als corrents neoclàssics, allò local és merament un espai contenidor de recursos i factors productius. Des d’una perspectiva molt diferent, allò local seria aquell territori que és fruit d’uns condicionants físics i d’una història, en què les persones que l’habiten se senten pertànyer a una mateixa col·lectivitat. Però, a l’hora de la veritat, sembla que el criteri que mana és el purament administratiu, i aleshores hem de definir l’espai local com el municipi, sigui un municipi de més d’1,6 milions d’habitants, en sigui un de trenta habitants, és a dir, es tracti de Barcelona o de Sant Jaume de Fontranyà. Té sentit parlar del desenvolupament local de Barcelona? Qualsevol que en sigui la resposta, convindrem que parlar de “desenvolupament local” a Sant Jaume de Fontranyà no té res a veure a parlar-ne a Barcelona.
Per acabar-ho d’adobar, hi ha moltes teories diferents sobre allò que hagi de ser el desenvolupament local, segons es parteixi de l’escola neoclàssica, de la keynesiana, de la neoinstitucionalista o de la neoschumpeteriana, per esmentar les més rellevants. La majoria d’aquestes escoles tendeixen a parlar, no de desenvolupament local (DL), sinó de desenvolupament econòmic local (DEL).
Probablement, l’ESS se senti més còmoda acompanyant enfocaments alternatius, com ara l’anomenat desenvolupament humà local (DHL). Podem definir el desenvolupament humà local com aquell procés col·lectiu que emprèn la ciutadania d’un territori local per millorar les seves oportunitats, capacitats i condicions de vida, en un marc de respecte pels drets humans i de sostenibilitat. El DHL fou popularitzat pel PNUD a partir de la dècada de 1990, basant-se en les aportacions d’Amartya Sen, Martha C. Nusbaun i altres. DHL i ESS coincideixen a ressaltar la importància de les capacitats col·lectives i a superar l’estreta visió economicista del desenvolupament local.
Sigui com vulgui, la realitat és que a Catalunya fa ja més de trenta anys que els ajuntaments apliquen polítiques de desenvolupament local o, com alguns preferiríem dir, intervenen en l’economia dels seus municipis. I, seguint Oriol Estela, podem afirmar que hi intervenen des de diverses estratègies, les quals, alhora, ens remeten a les principals escoles econòmiques que hem esmentat més amunt.
La primera estratègia és el desenvolupament impulsat pel capital global. El territori local és vist com una plataforma al servei de l’economia global. L’Ajuntament ha d’atraure grans inversions internacionals perquè s’instal·lin al seu terme en comptes de fer-ho al terme del costat, ja que així generaran ocupació al seu municipi i faran augmentar la recaptació municipal.
La segona estratègia és el desenvolupament endogen, o desenvolupament basat en el lloc, que intenta aprofitar els recursos i les capacitats pròpies per crear productes i serveis que després vendrà al mercat global. Sovint aquesta producció local mira d’especialitzar-se en sectors intensius en coneixement, i per tant necessita afavorir molt la innovació tecnològica.
Finalment, la tercera estratègia d’intervenció seria el desenvolupament autocentrat, que pretén satisfer les necessitats i aspiracions locals amb la mobilització de tots els recursos locals, fent un èmfasi especial en els actius intangibles (xarxes de relacions, habilitats, la capacitat d’innovació social…) i en els actius infrautilitzats. El desenvolupament autocentrat no cerca l’especialització productiva per inserir-se en les cadenes globals de producció i en la divisió internacional del treball, sinó que intenta assolir les màximes cotes possibles de sobirania o autosuficiència en els sectors essencials per a la vida: alimentació, energia, salut i cures, etc. En això connectaria amb l’anomenada economia fonamental (Foundational Economy), que ressalta la importància de garantir els serveis bàsics universals –subministraments bàsics, salut, educació, cures, alimentació i habitatge–, així com les infraestructures materials que els fan possibles, i de reorientar les polítiques públiques cap a la provisió dels serveis públics bàsics per generar llocs de treball.
Es tracta de tres estratègies pures, teòriques, perquè a l’hora de la veritat el context actual requereix combinar les tres. Avui dia predominen el desenvolupament dependent dels fluxos globals i el desenvolupament endogen, mentre que l’estratègia autocentrada és marginal. Probablement, en temps de crisi de civilització com el que vivim, de caos climàtic, d’escassetat creixent d’energia i materials i de ruptura de les cadenes de producció global, l’ideal sigui capgirar la prioritat tan aviat com puguem: primer de tot, es tractarà de potenciar el desenvolupament autocentrat; en segon lloc, el desenvolupament endogen i, en tercer lloc, aprofitar algunes oportunitats i inversions del mercat global, aquelles poques que no fagocitin actius locals amb finalitats especulatives, ni destrueixin el medi ambient, ni generin treballs precaris.
Tanmateix, la lliure circulació de capitals i mercaderies, el control dels mercats per les grans multinacionals i dels capitals pels grans bancs i els fons d’inversió, les polítiques d’externalització productiva i de privatització, han fet les actuals economies locals molt vulnerables a les dinàmiques globals. I si a un marc global tan desfavorable, hi afegim en el cas de l’Estat espanyol l’infrafinançament dels ens locals (només reben un 13% de la despesa pública, com en el franquisme), la gran quantitat de programes finalistes –que, per tant, no deixen als ajuntaments adaptar-los a les especificats del seu municipi–, les creixents competències i “incumbències” d’aquests, el dèficit crònic d’inversions de l’Estat a Catalunya, i la desaparició de les caixes d’estalvi locals, conclourem que el marge de maniobra per redreçar les economies locals i posar-les al servei de les majories mitjançant estratègies endògenes i autocentrades és petit. Mentre els ens locals no disposin de més recursos i la Generalitat, però sobretot qui té més poder que és l’Estat, no exerceixi un rol més intervencionista en els sectors estratègics de l’economia, conformi els mercats i controli els fluxos de capital, les estratègies endògena i autocentrada hauran d’avançar contra corrent.
Per saber-ne més: L’Ajuntament de Martorelles va aprovar al Ple Municipal de 2 de novembre de 2016 la declaració dels serveis essencials i les àrees o sectors prioritaris públics municipals.
L’ESS està molt arrelada als territoris. Per això, aprofita molt bé les polítiques descentralitzadores dels estats. Com més recursos i competències es donin als nivells locals i regionals d’un estat, més oportunitats tindrà l’ESS de créixer.
La gran majoria de projectes d’ESS neixen per resoldre necessitats d’una comunitat determinada; crear ocupació local, promoure el consum de proximitat, construir habitatges assequibles i amb serveis comunitaris, dinamitzar culturalment el territori, mantenir el comerç de barri, preservar el medi natural, etc. D’altra banda, les persones que els impulsen solen viure en el mateix territori on fan l’activitat, i sovint són moltes i diverses, la qual cosa consolida i enriqueix els projectes. En tercer lloc, són iniciatives que mobilitzen els recursos locals i és més fàcil que donin feina a les persones de la localitat. Així mateix, els guanys econòmics de l’activitat tendeixen a circular dins del territori, via proveïdors locals i via reinversió. A més, com que sovint són iniciatives integrals, no únicament econòmiques, activen la vida cultural i social dels pobles i els barris, i això genera cohesió social, comunitat i ciutadania activa. Finalment, el fet que els actors de l’ESS acostumin a viure allà on exerceixen l’activitat els empeny a evitar les externalitats negatives i, en canvi, a generar-ne de positives.
De totes passades, aquesta localització natural dels projectes d’ESS no significa que encaixin igual de bé en qualsevol d’aquelles tres estratègies econòmiques que hem esmentat més amunt. És a dir, l’ESS aportarà ben poc a un model de desenvolupament local impulsat per l’economia global. En canvi, les cooperatives industrials i tecnològiques, i les grans cooperatives agràries, podran ser motors de desenvolupament endogen. I, no cal dir-ho, l’estratègia que pot utilitzar més iniciatives d’ESS, tant per vocació com per dimensió, és sense dubte la del desenvolupament autocentrat.
Sintetitzant podem afirmar que l’ESS apunta a una economia local més comunitària, més integral, més endògena i més autocentrada.
Comunitària perquè la comunitat és l’objecte i el subjecte del desenvolupament. La comunitat es mobilitza per construir una visió compartida del futur desitjable, que desemboca en un projecte de ciutat o territori que pot plasmar en plans estratègics. Alhora, posa al servei del projecte de desenvolupament triat tots els seus actius, tangibles i intangibles.
Integral perquè el desenvolupament incorpora altres dimensions més enllà de generar renda i ocupació –i repartir-les equitativament–, com ara la creació de vincles, de coneixement, d’empoderament ciutadà, etc.
Endògena perquè aprofita els recursos locals tangibles i intangibles, incloent-hi naturalment el seu potencial emprenedor i cooperatiu, per crear productes i serveis adreçats al mercat.
Autocentrada perquè prioritza la satisfacció de les necessitats locals amb recursos locals que creen productes i serveis que s’assignen a través del mercat local, però també fora del mercat mitjançant l’autoproducció individual o col·lectiva i mecanismes de reciprocitat.
“En ser organitzacions centrades en els seus socis, les cooperatives estan arrelades a les comunitats locals, contribueixen a mantenir els llocs de treball locals i faciliten serveis locals en un context de globalització econòmica. Els usuaris dels serveis de les cooperatives, siguin productors, consumidors o treballadors, solen tenir una gran estabilitat geogràfica. Aquest arrelament local pot combatre eficaçment la desertització de zones rurals i contribuir al desenvolupament de les regions i poblacions desfavorides.”
Comissió Europa, Comunicación de la Comisión Europea al Consejo, al Parlamento, al Comité Económico y Social Europeo y al Comité de las Regiones sobre fomento de las cooperativas en Europa. 23 de febrer de 2004
Per saber-ne més: Estela Barnet, Oriol. Políticas de desarrollo económico local. ¿Y si repensamos lo básico?.2019.