Eines per a una política pública local d'economia social i solidària

Podem situar l’inici de la política pública d’ESS a Catalunya a l’any 2013¹ amb el sorgiment d’algunes iniciatives municipals d’ESS innovadores: el Laboratori Cívic d’Emprenedoria Social (CoBoi) de Sant Boi de Llobregat, la caixa d’eines de l’economia social i solidària de l’Agència de Desenvolupament del Berguedà, l’estudi per crear una empresa social de Manlleu, l’avaluació del multiplicador local LM3 com a base per a la creació de la moneda local de Santa Coloma de Gramenet, la xarxa de suport a l’ESS de Vilanova i la Geltrú, el projecte d’Oportunitats Socials i Solidàries de Santa Margarida i els Monjos, el foment de l’ESS al Figaró-Montmany i els horts urbans a Tagamanent, o la instrucció de clàusules socials de Barcelona.

És cert, però, que des d’alguns anys abans, uns quants ajuntaments ja donaven suport a l’autoocupació cooperativa (el programa Municipis Cooperatius, impulsat per la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya), contractaven per a tasques de neteja o gestió de residus alguna empresa d’inserció (EI) o centre especial de treball (CET) i la Diputació havia impulsat la xarxa d’oficines terapèutiques laborals (OTL).

Aquest interès per alguns tipus d’ESS que començaven a dispensar les administracions era fruit del desprestigi del model econòmic dominant, fruit de la crisi de 2008 amb els dramàtics efectes de retallades, rescat bancari, desnonaments, etc., i alhora de l’eclosió pública de l’ESS catalana amb la primera edició, el 2012, de la Fira d’Economia Solidària organitzada per la XES, on es mostrava una manera alternativa de fer empresa i de fer economia.

Si el 2013, ja hi ha una desena d’ajuntaments que comencen a prendre’s seriosament l’ESS, el salt d’escala en la política pública d’ESS el donaran els nous consistoris sorgits de les eleccions municipals de 2015. A l’octubre d’aquell any, el flamant Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària de l’Ajuntament de Barcelona organitza la Trobada Internacional d’Economia Solidària i Municipalisme, d’on sorgirà l’embrió del que després serà la Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària (XMESS).

Set anys després, el 2022, els ens locals ja parlen d’ESS, s’ha format un centenar de tècnics i tècniques que hi treballen (moltes, entusiastes de l’ESS), les actuacions d’ESS acostumen a suscitar un ampli consens polític i s’ha generat una certa innovació pública; en resum, podem considerar que l’ESS té un lloc petit però estable a l’agenda de la política pública catalana, tant municipalment com nacionalment.

Dins una tendència general al creixement de la política municipal d’ESS, es donen realitats molt desiguals segons diferents factors, entre els quals destaquem el grau d’interès polític i del personal tècnic, i la composició social del municipi, que influeix en la major o menor existència d’un teixit d’ESS previ que orienti, legitimi, pressioni i faci de contrapart de l’administració local. En teoria, la majoria d’administracions assumeixen que l’àmbit de la política pública és tota l’ESS, no sols l’impuls a la creació de cooperatives de treball, EI o CET. Però queda molta feina encara per traslladar aquesta assumpció conceptual: moltes vegades els ajuntaments segueixen utilitzant només l’ESS per crear ocupació en determinats col·lectius. L’avenç real és que ara hi acostumen a afegir algunes actuacions de sensibilització ciutadana i de política pública d’ús d’ESS, com són incloure alguna clàusula social en alguna licitació, facilitar sòl a una promoció d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, contractar un servei de mobilitat elèctrica compartida o promoure un banc de temps.

També s’ha de destacar que els ajuntaments més interessats en l’ESS s’han dotat d’un valuós instrument de suport mutu, la Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària (XMESS), formada per una cinquantena d’ajuntaments de tot el país i de tots els colors polítics, que governen ajuntaments on viu més del 60% de la població del país. En el marc de la XMESS, una vintena d’ajuntaments impulsen actuacions d’ESS en sectors estratègics com l’agroecologia, el cooperativisme d’habitatge, les cures, el finançament i les monedes comunitàries.

Els ajuntaments més avançats en ESS intenten adoptar un enfocament de codisseny i cogestió amb l’àmbit. Però en la resta aquesta coproducció no es dona, sigui perquè el consistori no la busca, sigui perquè no troba ESS local disposada, ja que no existeix o no té capacitat, temps o interès per intervenir-hi.

Cas a part és la relació que l’àrea de Serveis Socials pot establir amb entitats de l’ESS proveïdores de serveis d’atenció a les persones. De vegades aquesta relació és de codisseny i cogestió del servei en concret (lleure educatiu i sociocultural, intervenció social amb infants, joves, famílies i altres col·lectius en risc d’exclusió social…), però en moltes altres es limita a una mera relació client-proveïdor, en condicions contractuals que fan prevaler la millor oferta econòmica i, doncs, precaritzen el sector (contractes temporals i baixos sous). A més, s’aposta molt poc per polítiques de democratització de la cura i per donar suport a les noves cooperatives i iniciatives comunitàries de cures.

A la demarcació de Barcelona, les noves polítiques d’ESS reben el suport de la Diputació mitjançant formació al personal tècnic, subvencions a actuacions d’ESS i el programa CuEme, d’emprenedoria cooperativa a l’escola, un suport que sembla que no proporcionen les diputacions de les altres tres demarcacions.

En els millors casos, les polítiques municipals d’ESS són supraanuals, estan guiades per un pla estratègic, tenen una dotació pressupostària respectable i fomenten una certa transversalitat. En els pitjors, l’ajuntament no executa una part de les actuacions previstes i es limita a fer una o dues actuacions d’emprenedoria cooperativa i de sensibilització (principalment fires), o bé es mou a cop de subvenció o licitació, un sistema que no s’ajusta als tempos de les entitats d’ESS ni a la seva filosofia, ja que sovint se les obliga a competir perquè la intercooperació no es reflecteix en molts plecs, o fins i tot és penada o mal valorada.

Des del 2015 també, la Generalitat ha invertit molts més recursos a la promoció, no sols del cooperativisme sinó del conjunt de l’ESS. Destaquen el programa Singulars el programa Comunalitats Urbanes i, sobretot, la xarxa d’ateneus cooperatius (XAC) formada per 14 ateneus, els quals constitueixen un agent fonamental en la difusió i vertebració de l’ESS pel país. La xarxa d’ateneus ha permès desplegar la política pública d’ESS per tot el territori.

Així mateix, el procés d’elaboració de la futura llei catalana d’ESS ha donat més legitimitat a l’àmbit i, si s’aprova amb un contingut semblant al document de bases, contribuirà a intensificar la política pública d’ESS.

No obstant això, encara no s’ha desenvolupat el reglament de les cooperatives de foment empresarial, tal com preveia la llei de cooperatives vigent de 2015, ni es disposa tampoc de formes jurídiques que facilitin el desenvolupament de la gestió publicocooperativa de serveis de proximitat, com sí tenen a França amb les societats cooperatives d’interès col·lectiu (SCIC) i a Andalusia i el País Valencià.

A parer nostre, algunes de les mancances observades en la política pública d’ESS impulsada fins ara són:

1. Es tracta, sobretot, de polítiques d’impuls que se centren a fomentar la creació de llocs de treball en forma cooperativa.
2. Suport gairebé nul a les iniciatives comunitàries d’ESS com els grups de criança compartida, les fires d’intercanvi, les xarxes de suport mutu, els horts comunitaris, etc. En aquest sector, només s’ha avançat en uns quants municipis que han atorgat la gestió comunitària d’alguns equipaments culturals.
3. Escàs interès de l’administració pública per fomentar la distribució, la comercialització i el consum en clau d’ESS; proporcionant espais de difusió i venda de productes, i donant suport a projectes estratègics de logística i distribució amb valors d’ESS.
4. Nul·la transversalitat en el cas de les administracions grans i poca en la resta. L’ESS segueix sent cosa de Promoció Econòmica, tret d’alguna excepció.
5. Curtterminisme vinculat a la possibilitat de “caçar” alguna subvenció d’una administració superior. Això provoca també ritmes difícils de seguir per les entitats i la perillosa dependència de les subvencions o contractacions públiques per part d’algunes entitats.
6. Inestabilitat del personal tècnic d’ESS, la qual cosa dificulta la consolidació de les polítiques d’ESS.
7. Manca de planificació estratègica conjunta, a vegades perquè el teixit d’ESS local no està articulat.
8. La contractació i la compra pública responsable encara es troba a les beceroles: falten voluntat política i recursos per aplicar-la sistemàticament en totes les compres i licitacions.

Per resumir: en aquests darrers anys, s’ha consolidat la convicció que cal fer política pública d’ESS, però a la majoria de municipis i comarques el seu desplegament encara és modest, i sovint limitat a l’emprenedoria cooperativa, mentre que la resta de la política de desenvolupament local, i fins i tot de promoció econòmica, no té a veure amb l’ESS. Així mateix, si ens referim a la política socioeconòmica a escala de país, la presència de l’ESS segueix sent marginal.

Probablement, per tal que l’ESS estigui en condicions d’influir més en l’agenda política, haurà de ser més forta quantitativament, estar més vertebrada i haver guanyat més reconeixement social i polític.