1. Estrès & transformació

Descripció de l'episodi:

En aquest pòdcast parlarem sobre l’estrès i sobre què podem fer amb ell perquè no ens afecti negativament i com, fins i tot, podem transformar-lo en un recurs per al nostre benestar. També abordarem la diferència que hi ha entre estrès i estar neguitós.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

LOCUTOR: Benvinguts a Audioformació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

MARC: Benvinguts a les “7 claus per transformar l'estrès en benestar”. En aquesta sèrie de set pòdcasts trobareu recursos i estratègies per conèixer, identificar, transformar i convertir l'estrès en benestar. Com s'especifica en la presentació, parlarem de l'estrès i de què podem fer amb ell per evitar que ens afecti negativament i transformar-lo en un recurs per al nostre benestar. En aquest primer episodi, dedicarem el temps a parlar de l'estrès i de la seva transformació, i ho farem amb la doctora Victoria Carmona. Ella és doctora en psicologia de la salut i de l'esport per la Universitat Autònoma de Barcelona, especialista en «mindfulness», estrès laboral, programació neurolingüística, «coaching» i en diverses orientacions psicològiques com la teràpia humanista, la teràpia cognitiu-conductual i les teràpies de tercera generació, entre d'altres. Forma part del grup d'estrès i salut de la Universitat Autònoma de Barcelona i treballa com a psicòloga i formadora en diferents organitzacions. En aquest primer pòdcast ens explicarà què és l'estrès i què volem dir quan parlem de transformar-lo. Victoria, tots estem estressats i ho sabem, però realment sabem què és aquest estrès?

VICTÔRIA: L'estrès és el procés d'activació del nostre cos davant de qualsevol situació que es presenta, i com ho interpretem segons les nostres històries prèvies, el que hem viscut o com arribem a aquesta situació. Fem una avaluació primària que dura mil·lèsimes de segon. En aquesta avaluació, i parlant posant-me com a exemple, interpreto la situació com un repte, una situació neutra o una amenaça. Si la interpreto com una situació neutra, simplement continuo com sempre. Si la interpreto com un repte, em motiva i m'activa per fer aquella cosa o superar aquella situació. En canvi, si la interpreto com una amenaça, és quan s'activa el procés d'activació corporal. Fisiològicament, s'ha estudiat molt. S'activa el cortisol, que són les glàndules suprarenals, i es desencadena una resposta fisiològica per afrontar aquella situació.

MARC: El cortisol, és el que anomenen «l'hormona de l'estrès»?

VICTÒRIA: Sí, exactament.

MARC: És aquella que s'activa quan ens trobem incòmodes en alguna situació que ens suposa una amenaça, com deies. Però clar, estava pensant, potser tu pots estar davant d'una amenaça, però que sigui una situació que ens provoqui certa angoixa, que ens posi nerviosos, però sense ser una situació d'estrès o una situació d'estrès. És fàcil distingir-ho? Anem amb mil·lèsimes de segon a diferenciar cadascuna d'aquestes situacions? O de vegades costa una mica més classificar-les?

VICTÒRIA: M'agrada molt que facis aquesta pregunta, Marc.

MARC: Vols dir?

VICTÒRIA: Sí, perquè el procés de l'estrès, científicament, no és negatiu en si mateix. L'estrès negatiu seria el distrès. L'estrès és positiu, perquè ens activa per poder prendre accions. Per què? Perquè si estic totalment neutre, estic en un estat d'apatia, d'avorriment…

MARC: No passa res, ni bo ni dolent.

VICTÒRIA: Ni bo ni dolent. Aquest és el punt de «vidilla». L'estrès és necessari, cada persona té un nivell d'estrès òptim. Per exemple, en una escala de 0 a 10, el meu nivell d'estrès òptim és 6,7 i perquè funcioni perfectament. Quan arribo a 6,9, la meva fisiologia s'activa. Així que en una altra persona pot ser diferent, però per a mi ja comença a ser estrès, i aquí és on comença tot. Perquè dona aquesta «vidilla».

MARC: O sigui ue fins a 6,7 tu el vius perfectament I a l'inrevés també, si estàs a 6, et falta alguna cosa. Cada persona pot tenir un nivell diferent. Algú podria tenir un 8, un altre un 2.

VICTÒRIA: Això està relacionat amb els nivells d'ansietat o ansietat generalitzada. És per això que coneixem persones que semblen tenir «orxata a les venes» o persones que semblen tenir benzina. Són els nivells que cada persona té de manera inherent, l'estat basal.

MARC: Per posar un exemple, un treballador públic. Quina podria ser una situació comuna d'estrès laboral?

VICTÒRIA: M'han comentat moltes vegades situacions en què ens trobem o en què hem d'estar pendents de mil estímuls alhora. Estic al telèfon, amb l'informe, amb els mails que ,m'han arribat, i amb el que m'estan dient els companys. Davant d'aquesta situació, si no estic centrat, és molt probable que en algun moment comenci a augmentar. Imagina que vinc de sèrie amb un nivell 6 de nivell basal o estrès. El nivell basal d'estrès o ansietat començarà a augmentar.

MARC: Em preguntes què estic demanant. I com ho afrontem? Perquè aquesta situació que has posat com a exemple és habitual en tots els llocs de treball.

VICTÒRIA: Per abordar això, en els pròxims pòdcasts, veurem exercicis molt breus i pràctics per regular el nostre estat i tornar al nostre nivell basal.

MARC: Arribats a aquest punt, han sorgit conceptes com el cortisol i el nivell basal. Reorientem-nos i expliquem de manera molt simplificada què és l'estrès. Quina és la sensació o com podem definir aquesta sensació que tots hem experimentat, però que ens costa definir?

VICTÒRIA: Perfecte, què és l'estrès? Jo ho equiparo amb patiment, de manera col·loquial. Si hi ha estrès, hi ha patiment i viceversa. Per tant, la definició més senzilla és el xoc entre les meves expectatives, és a dir, el meu ideal, i la realitat. Quan el que tinc a la ment i la realitat no coincideixen, perquè no són alineats, és quan pateixo i comença un procés d'estrès. La majoria de les coses que ens succeeixen a la vida són precisament per això, perquè en les nostres expectatives trobem el que m'agradaria o allò que penso que hauria de ser o com voldria que fossin les coses. Quan les expectatives i la realitat no coincideixen, pateixo. I entre les meves expectatives i la realitat, on és l'únic lloc on puc fer alguna cosa, Marc?

MARC: No ho sé, m'has deixat bocabadat. Les expectatives sempre les tenim molt altes. És una mica com diuen que Hollywood ha fet molt de mal, i ens imaginem que la vida pot ser espectacular i el dia a dia és molt més prosaic, molt més realista.

VICTÒRIA:Exactament. Entre les expectatives i la realitat, l'únic lloc on puc fer alguna cosa és a les meves expectatives, perquè la realitat o la vida són el que són; no significa que em quedi asseguda sense fer res. Faig tot el que puc, però he de ser conscient que les meves expectatives em fan patir. I aquí és on comença el procés d'estrès, en una creença i un pensament.

MARC: Aquella creença que podem arribar fins aquí, és falsa?

VICTÒRIA:No, com deia abans, faig tot el que puc, però també he de tenir clar on em situo i cap a on em dirigeixo. És com aquella frase típica, «la serenitat per acceptar el que no puc canviar, el coratge per canviar allò que puc canviar i la saviesa per reconèixer i diferenciar entre elles». No ens podem quedar aquí.

MARC: Estava pensant que les persones que ens escolten, segurament tot estarien d'acord en aquesta definició, però segurament demà, continuaran fent exactament el mateix. Tenim expectatives altes i una realitat del que podem fer aquí baix, però no som capaços d'ajuntar-les. Com és que estem tan enganxats a això?

VICTÒRIA: Com deia Einstein, és més fàcil desintegrar un àtom que una creença. Sovint ens aferrem a aquestes creences, incloent-hi les creences d'identitat, i a causa d'això patim moltíssim.

MARC: Hem viscut tant de temps d'aquesta manera que ens costa molt fer marxa enrere.

VICTÒRIA: Una de les coses que explorarem en aquesta sèrie de pòdcasts és l'entrenament de l'atenció, que ens permet entrenar i focalitzar la nostra atenció cap allà on nosaltres volem. El que passa és que la ment ens tracta com a titelles. El que trobo més interessant és que, d'aquí a deu minuts, ni tu ni jo sabem què pensarem. I d'aquí a deu minuts, segons el que pensem, ens sentirem d'una manera o una altra. És impressionant. L'entrenament de la ment és una de les coses més importants que un ésser humà pot fer, igual que entrenem el nostre cos, hem d'entrenar la nostra ment.

MARC: És curiós perquè dit així sembla molt senzill. No cal tenir una ment brillant per entendre-ho. Potser cal tenir-ho per aconseguir-ho.

VICTÒRIA: Al cap i a la fi, és una decisió, una manera de distingir o de definir l'estrès. M'agrada molt explicar com es produeix un procés d'estrès: qualsevol situació, esquemàticament, sempre es dona entre un estímul i la nostra resposta. Entre l'estímul i la resposta, sempre hi ha un espai. És en aquest espai on rau el nostre poder de decidir com respondre. A vegades, aquest espai pot ser molt breu, com un microsegon, com quan m'envien un correu electrònic que em remou per dins i tinc el meu temps per regular-me abans de respondre. Però altres vegades, entre l'estímul i la resposta, l'espai de reacció és d'un microsegon.

MARC: Sí, això ni en som conscients de la resposta.

VICTÒRIA: Som conscients de la resposta. No sé si t'ha passat mai amb companys de feina, que observes la seva expressió facial. L'estímul: la cara del company. La resposta: aquella sensació que experimentes interiorment; és un microsegon, una picada de dits. Aquest microsegon és el nucli de tots els cursos, totes les formacions, tot el que llegim sobre l'estrès i el creixement personal. Tot gira al voltant d'aquest microsegon.

MARC: És clar, no és tan evident que ens passi alguna cosa per dins que ens altera.

VICTÒRIA: És per això que l'entrenament en atenció és tan important. Igual que per tenir un cos saludable i sentir-nos bé necessitem moure el cos, també necessitem entrenar la ment per estar molt atents a aquest microsegon.

MARC: Estava a punt de dir-te que, durant la presentació, vas prometre proporcionar exercicis al llarg dels pòdcasts perquè puguem treballar aquestes situacions d'estrès. No seria just per als oients d'aquest primer acabar sense donar una petita indicació de què podem fer per millorar aquestes situacions.

VICTÒRIA: La clau de tot això és l'acceptació. És crucial estar molt atent a si estic acceptant o no estic acceptant.

MARC: Hem de prestar atenció a la manera com reaccionem, si és a través de l'acceptació o si simplement ens resignem.

VICTÒRIA: O si ens estem resignant, perquè la diferència entre acceptació i resignació és molt subtil. És qüestió d'un detall. Sé que estic en resignació quan pateixo o quan em converteixo una mica en víctima. En canvi, accepto quan abraço la situació i, un cop l'abraço, faig tot el que està al meu abast. Estar en resignació és quedar-se amb el pensament de «això és el que hi ha».

MARC: Ostres, sembla que tenim més feina del que semblava. Però fem una cosa, abans de concloure aquest primer capítol de la sèrie de set claus per transformar l'estrès en benestar, et demano una paraula clau.

VICTÒRIA: La paraula clau, en majúscules i en negreta, que jo posaria en color rosa perquè m'agrada molt aquest color, seria «acceptació».

MARC: Acceptació, d'acord. I una frase?

VICTÒRIA: Si resisteixo, no canvio res. Quan accepto és quan puc transformar.

MARC: Perfecte, doctora Victoria Carmona. Moltes gràcies per participar en aquest primer pòdcast sobre estrès i transformació dins de les set claus per transformar l'estrès en benestar. Estigueu atents i cliqueu al segon capítol i als següents, on farem exercicis per millorar aquestes situacions després que es presentin. Moltes gràcies.

VICTÒRIA: Moltes gràcies, Marc.

MARC: Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.