2. Estrès & pensaments

Descripció de l'episodi:

En aquest setè pòdcast veurem la relació entre l’estrès i les sensacions.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

LOCUTOR: Benvinguts a Audioformació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

MARC: Benvinguts a les “7 claus per transformar l'estrès en benestar”. En aquesta sèrie de set pòdcasts trobaràs recursos i estratègies per conèixer, identificar, transformar i convertir l'estrès en benestar. Com s'especifica en la presentació, parlarem sobre l'estrès i què podem fer amb ell perquè no ens afecti negativament i com transformar-lo en un recurs pel nostre benestar. En aquest segon episodi, el dedicarem a l'estrès i els pensaments i ho farem amb la doctora Victoria Carmona. Ella és doctora en psicologia de la salut i de l'esport per la Universitat Autònoma de Barcelona, especialista en «mindfulness», estrès laboral, programació neurolingüística, «coaching» i en diferents orientacions psicològiques com teràpia humanista, teràpia cognitiu-conductual i teràpies de tercera generació, entre d'altres. Forma part del grup Estrès i Salut de la Universitat Autònoma de Barcelona i treballa com a psicòloga i formadora en diferents organitzacions. En aquest segon pòdcast parlarem de la relació entre l'estrès i els pensaments, és a dir, com tot allò que ens estressa ho hem pensat prèviament.

VICTÒRIA: Si recordes, en el pòdcast anterior vam dir que el procés de l'estrès no deixa de ser una interpretació. Fem una avaluació cognitiva primària i en aquesta avaluació, que dura mil·lèsimes de segon, interpretem la situació com una amenaça, un repte o una situació neutra. En el moment en què la interpreto com a amenaça, fins i tot una amenaça petita, s'activa tot el procés de l'estrès. És una interpretació que ve de la ment.

MARC: Ho hem pensat sense adonar-nos-en i és tan ràpid i estem tan acostumats que ho fem automàticament.

VICTÒRIA: Exactament. El nostre focus d'atenció se'n va cap a la situació, en comptes de centrar-se en l'interior, en la meva ment. Per exemple, si alguna cosa al treball em genera estrès, l'estic interpretant com una situació estressant quan potser qui s'està estressant soc jo. En aquesta gravació, em puc estressar jo mateixa o és la situació que m'estressa? Si en algun moment em quedo atrapada, ho estic interpretant com una situació estressant, però en realitat, qui s'està estressant soc només jo.

MARC: Vols dir que de vegades no és tan greu, per dir-ho així?

VICTÒRIA: Mai és tan greu, mai és tan greu. El que passa és que les coses són com són, la vida és dura i hi ha situacions que col·lectivament interpretem com a molt greus o importants, però mai són tan greus. Sempre tenim els recursos per enfrontar tot allò que ens ve.

MARC: I tornem a allò que ja vam mencionar al primer capítol d'aquesta sèrie de pòdcasts, que és on posem l'expectativa i on no hauríem d'estar, ja que no sempre cal que tot quedi perfecte.

VICTÒRIA: Exactament. Com més altes són les meves expectatives, més estrès generaré automàticament.

MARC: Llavors, parlem d'aquest estrès i els pensaments. Podem posar casos pràctics, situacions que ens trobem en la nostra vida quotidiana, tant en l'àmbit laboral com en l'àmbit personal?

VICTÒRIA: Per exemple, una situació que es pot donar és quan necessito una signatura per poder avançar en una tasca molt protocol·litzada. En aquests casos em puc estressar moltíssim, ja que no depèn de mi. És el pitjor que pot passar, perquè la feina es veu bloquejada a causa de la necessitat d'aquella signatura.

MARC: I t'hi diuen: «Victoria, avança amb això. Estic esperant…», sembla una excusa, en certa manera.

VICTÒRIA: Sembla una excusa, en certa manera, però al final són els pensaments que prenen protagonisme, i el meu focus d'atenció, molt probablement, se centra en els familiars de la persona que ha de signar. Em fixo en els familiars de les persones que em demanen aquesta feina, que no està signada, o aquest procediment o document. Un cop més, la qüestió és centrar-me en l'interior i adonar-me de què depèn de mi. Això es relaciona amb el concepte de proactivitat. En les situacions de la vida, puc fer tot el que està a les meves mans dins de la meva zona d'influència. Això és el que depèn de mi. Per exemple, en aquesta gravació, tot el que dic és el que depèn de mi. Després, en un cercle una mica més gran, estaria la meva zona d'influència. La meva zona d'influència en aquest cas inclouria tu, Marc. Què vol dir això? Que, des del meu punt de vista, el que jo et pugui transmetre depèn de tu, de la teva disposició.

MARC: Explica'm més detalladament això.

VICTÒRIA: O als oients que estiguin escoltant aquest pòdcast, oi? Jo em puc esforçar molt per explicar-te la relació entre l'estrès i els pensaments, i t'ho explico i t'ho reexplico, però només t'arribarà allò que tu vulguis que t'arribi i n'he de ser conscient.

MARC: I quins factors poden influir en la comprensió d'allò que m'estàs explicant? Per exemple, una persona que està escoltant el pòdcast i alhora juga amb el mòbil, només captarà una part del que estem dient per què està distreta. Potser també hi ha una qüestió de capacitat, en el sentit que pot dir: «no ho entenc»… la part de la interpretació sí, però la part del pensament no la gestiona bé.

VICTÒRIA: Hi ha molts factors. L'important és el punt de vista de la persona que està realitzant les accions, ja que estem tractant aquest aspecte de l'estrès. El que jo faig, i depèn de mi, ho faig amb tota la meva capacitat per arribar-te, però he de tenir clar que tu, com a receptor, o els oients, són la meva zona d'influència, i arribaré fins on cadascú vulgui o pugui permetre.

MARC: Això vol dir que depèn de tu fins a cert punt.

VICTÒRIA: Exactament, això mateix ho traslladem a l'àmbit laboral! En l'exemple que posàvem abans, quan necessitem una signatura, jo faig tot el que està al meu abast. El document està preparat, però hi ha un punt on he de deixar anar el control.

MARC: Perquè a vegades pensem que podem influir en alguna cosa perquè la persona faci la signatura abans, però no sempre és així.

VICTÒRIA: Exactament, i moltes vegades sabem que no és possible. Jo puc enviar els documents establerts, com a molt dos al dia, perquè a partir de dos al dia comença a ser excessiu… Ens estem passant. Més enllà d'aquesta zona d'influència, hi ha una zona encara més gran, la zona de victimisme o preocupació, on ja no depèn de mi de cap manera. Per posar un exemple en aquest pòdcast, seria si jo desitgés que la parella del Marc entengués tot el que estic explicant aquí i tingues una vida meravellosa i plena de felicitat.

MARC:Jo ja li explicaré quan acabi aquí, però ara mateix…

VICTÒRIA: Tu li pots explicar, però imagina't que aquesta fos la meva expectativa. És impossible. És irreal i estic entrant en la zona de preocupació, en la zona de victimisme.

MARC: Això vol dir que succeeix més sovint del que sembla, que ens col·loquem en una situació de victimisme amb més freqüència del necessari.

VICTÒRIA: I tots acabem en la zona de preocupació. Vist d'aquesta manera, sembla molt absurd, però tornem a l'exemple de la feina: jo faig tot el que està al meu abast, el document està preparat, però la signatura no arriba perquè, imaginem, la persona està de vacances. I jo pateixo. Em col·loco en el lloc d'aquella persona i pateixo. I això, tot i semblar una bogeria, és el que succeeix. Imagina't que la teva dona, amb aquest pòdcast, sigui molt feliç perquè arriba a través teu, i fins i tot et fa gràcia. Però quantes vegades ho fem durant el dia?

MARC: És com el conte de la lletera, no?

VICTÒRIA: Exactament. O quan estic al meu lloc de treball, i especialment en les institucions públiques, on els canvis són lents i molt protocol·litzats. Però quan ens centrem en aquesta zona de preocupació, és a dir, voler canviar el sistema, cal tenir cura.

MARC: No és poca cosa. El pas número 1, el punt més important de tot això, és poder transformar aquesta interpretació i pensar que les coses no són així.

VICTÒRIA: Sí, per això dic que en comptes de centrar-nos en l'exterior, hem de centrar-nos a l'interior i sobretot veure en quina zona ens situem. Ens situem en allò que depèn de nosaltres, en allò que depèn mig-mig de nosaltres o ens situem directament en allò que no depèn de nosaltres. Per poder estar en congruència interna i sentir-nos millor. En el moment en què ens sentim millor, l'estrès desapareix.

MARC: Això no ens fa pitjors persones, pitjors treballadors ni res. Mentre fem el que sí que ens afecta o tenim influència, hem de fer-ho el millor possible, però allà on no podem fer res, no podem fer-hi res.

VICTÒRIA: El patiment i la preocupació estan molt valorats, encara que no siguem creients. Els valors de la societat occidental estan influenciats per la tradició judeocristiana i l'esforç i la preocupació estan molt ben vistos. Si veiem algú que pateix, pensem: «Pobret, com pateix, mira com s'esforça». Però això no serveix de res!

MARC: I ens fa més infeliços.

VICTÒRIA: I ens oblidem completament perquè centrem l'atenció en l'exterior. Per això soc tan insistent en dir que l'atenció ha de ser cap a l'interior.

MARC: Ara que ja hem identificat el problema, intentem trobar solucions, trucs o recomanacions per poder fer aquest canvi, ja que no s'aconsegueix d'un dia per l'altre.

VICTÒRIA: Això s'ha de treballar com anar al gimnàs, no anirem a córrer 40 quilòmetres en un sol dia. És millor que no ho fem, ja que coneixem les conseqüències. Comencem amb un quilòmetre al dia posant la ment en això. Poquet a poquet. On hauria de situar-se el focus? O el tema? El focus hauria de ser cap a… Insisteixo, cap a l'entrenament de l'atenció. Per què? Perquè si presto atenció, canviaré la meva percepció de la situació. La situació pot ser la mateixa, però la percebré de manera diferent. I quan la percebo de manera diferent, la situació canvia. Sembla una tonteria, però només posant atenció, es pot canviar la situació. Aquest és el motiu pel qual els psicòlegs parlem tant de l'atenció.

MARC: Ho anava a dir. El nostre dia a dia, amb la fatiga i els automatismes, en certa manera ens resulten còmodes, oi? «Estic molt cansat ara, no tinc ganes de pensar en com acabarà la cosa.» I així acabem el dia fatal.

VICTÒRIA: Quan fem això, en realitat ens cansa més pensar automàticament que prestar atenció. De fet, no pensar és descansar automàticament el cos, com veurem en el proper podcast.

MARC: Acabem el dia pensant: «No sé què ha passat, no he aconseguit res, tinc el cap com un timbal». Hem de canviar això poc a poc. M'ha agradat aquesta idea de que prestar atenció és no pensar, és no donar-hi més voltes del que cal. De cara al proper capítol, entrenarem una mica la ment, com hem dit, anirem al gimnàs mental per fer una mica més de «fitness» mental. Abans de presentar-nos en aquest tercer capítol, acabem aquest amb una paraula clau, com vam fer en l'anterior i com farem en els propers. Quina seria la paraula clau aquí?

VICTÒRIA: La paraula clau seria «atenció». Grossa, majúscules, negreta.

MARC: Perfecte, prenem un paperet, un Post-it, i anotem «atenció» com a paraula clau d'aquest segon capítol, juntament amb una frase per recordar-la.

VICTÒRIA:La frase seria: «Si prestes atenció, la percepció canvia, i quan la percepció canvia, la situació també canvia».

MARC: És el que diem, sembla molt fàcil i senzill.

VICTÒRIA: La vida és molt senzilla, Marc. Nosaltres, els éssers humans, ens la compliquem molt amb la ment.

MARC: Doncs poc a poc, intentarem simplificar-la una mica més. Encara ens queden uns quants capítols per aconseguir-ho amb aquestes set claus per transformar l'estrès en benestar. Avui ens hem centrat en l'estrès i els pensaments amb la doctora Victòria Carmona. Victòria, en el tercer capítol aprofundirem una mica més.

LOCUTOR: Heu escoltat un podcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.