Hem vist que la història dels antecedents dels serveis socials ens mostren uns dispositius centrats en l’atenció a les persones pobres i desemparades, podent ser la causa del seu desemparament molt diversa: orfenesa, malaltia, vellesa, discapacitat, etc.
Definir l’objecte en ajuda a definir la missió dels serveis socials; és a dir, a respondre a la raó de ser del Sistema, identificar el seu propòsit fonamental.
A la introducció dèiem que la política social s’orientava al benestar de les persones i que aquest era un concepte multidimensional. Hi ha autors que vinculen el benestar amb la qualitat de vida que es pot definir com «una forma d’existència superior a la simplement física, la qual inclou les àrees de benestar social, relacions socials i accés als béns culturals, així com el nivell de satisfacció que proporcionen a l’individu les seves condicions de vida» (Barranco, 2009, p. 134)
Els sectors o pilars de la política social han d’identificar aquestes àrees per articular els sistemes de forma racional i efectiva, seleccionant un àmbit més o menys concret que permeti dissenyar les prestacions i serveis que donin resposta a les necessitats de les persones. Fantova (2014) defensa que cada política sectorial ha d’estar orientada a un bé protegible que respongui a necessitats humanes que puguin ser satisfetes individualment.
L’objecte de la política de Serveis Socials és la identificació de l’àrea de necessitats humanes sobre la que es desenvoluparà el sistema de protecció i promoció; es tracta d’una necessitat humana que la diferencia de la resta de les polítiques sectorials. Hi ha molt debat entorn a l’objecte dels serveis socials, debat que es polaritza entre les propostes de diversos autors, els continguts que s’inclouen a les normes legals i, fins i tot, la concepció que s’inclou en la planificació estratègica. Aquest debat, que abordarem més profundament en l’apartat següent, va ser resumit entenent que hi ha visions o interpretacions de l’objecte dels serveis socials: una àmplia i una restringida:
Tal com apuntàvem abans, el debat sobre l’objecte dels Serveis Socials es pot estructurar en tres grans blocs:
Les propostes des de perspectives teòriques
En relació a la dualitat sobre la concepció de l’objecte dels serveis socials, visió àmplia i visió reduïda, s’han suggerit algunes explicacions; en concret Manuel Aguilar ens remet a la història que hem explicat anteriorment, bona part de les accions que avui conformen els serveis socials actuals es venien realitzant des de força segles però, no com un pilar de l’Estat de Benestar, «sinó com un darrer nivell protector, subsidiari de la protecció ordinària i confinat a situacions de desemparament familiar i mancança de mitjans [econòmics]» (Aguilar, 2014, p. 48). Per tal de superar la distància entre aquests dos extrems sorgeixen noves propostes per definir un objecte que doni als Serveis Socials estabilitat i consistència com a pilar de la política social i, per tant, de l’Estat de Benestar.
Un dels autors que més ha estudiat i analitzat el sistema de serveis socials ha estat Demetrio Casado i ha fet, al llarg del temps diferents aportacions. Al 2007 va proposar la següent definició: “La branca d’activitats denominades serveis socials té com objectiu mediat el benestar individual per al present i per al futur, que procura sobre tot mitjançant l’ajut personal polivalent, al servei de la qual proveeix prestacions individuals i altres activitats, ambdues de caràcter tècnic (no monetàries desvinculades), formalitzades en algun lloc i produïdes i dispensades mitjançant diversos règims institucionals” (citat per Fantova, 2008, pp. 34–35).
Alguns autors han destacat la necessitat de definir l’objecte dels Serveis Socials amb un concepte positiu, ja que ha hagut una tendència general a fer-ho destacant els aspectes negatius . En aquesta línia destaquem dues aportacions complementàries que, com veurem, han quedat recollides en documents de planificació estratègica a Catalunya. Aguilar i Laparra proposen els conceptes sobre els que s’hauria de definir l’objecte i ho fan de la següent manera: «Els dos conceptes (o parells de conceptes) en torn als que s’ha de treballar per elaborar l’objecte dels serveis socials són els d’exclusió – integració i els de dependència – autonomia (o, potser, interdependència)». (Laparra i Aguilar, 1997, p. 91)
Seguint aquesta línia, Fantova es planteja la necessitat d’identificar un bé protegible, una finalitat, en un únic concepte positiu i escull interacció per referir-se a «l’ajust dinàmic entre les dues cares de la mateixa moneda (autonomia funcional i integració relacional)» (Fantova, 2014a, p. 213), vinculant dos conceptes clau que hem vist abans: «autonomia funcional (capacitat per al desenvolupament quotidià) i integració relacional (vinculació familiar i comunitària)» (Fantova, 2014b).
En aquestes darreres propostes comença a veure’s una definició més concreta d’un objecte per als serveis socials que pugui ser útil per al conjunt de la comunitat i no per a sectors específics, sense que això signifiqui que tothom ha d’utilitzar-los.
La definició de la Llei 12/2007, de serveis socials de Catalunya
Com hem assenyalat anterior, la definició de l’objecte en ajuda a concretar la missió dels serveis socials; és a dir, a respondre a la raó de ser del Sistema, identificar el seu propòsit fonamental; a Catalunya disposem de dues fonts que contribueixen a definir la missió dels Serveis Socials: l’article 3 de la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials que defineix la finalitat i els Plans Estratègics de Serveis Socials. En aquest apartat ens centrarem en les aportacions de la legislació.
La definició que inclou la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials (Catalunya, 2007) es correspon amb la concepció àmplia de la que parlen els autors, en concret trobem dos fragments en el text legal que fan referència a què i per a què són els serveis socials: [Els serveis socials són] «el conjunt d’intervencions públiques que tenen com a objectiu garantir les necessitats bàsiques dels ciutadans, donant atenció al manteniment de llur autonomia personal i promovent el desenvolupament de les capacitats personals, en un marc de respecte per la dignitat de les persones”. (Exposició de motius)
Els serveis socials tenen com a finalitat assegurar el dret de les persones a viure dignament durant totes les etapes de la vida mitjançant la cobertura de llurs necessitats personals bàsiques i de les necessitats socials, en el marc de la justícia social i del benestar de les persones. (art. 3.1., Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials).
Ambdós fragments incideixen en el “per a què” fent referència a les necessitats bàsiques i les necessitats socials. Es tracta d’una definició molt àmplia ja que «assegurar el dret a les persones a viure dignament durant totes les etapes de la vida» és una missió pròpia del conjunt dels sistemes de benestar i no pas d’un dels sistemes, d’una de les polítiques sectorials, perquè per tal que les persones tinguin aquesta vida digna durant les etapes de la vida també tenen influència les polítiques sanitàries, la política educativa, la d’habitatge, la d’ocupació, la de garantia de rendes, etc.
En el mateix article 3, la pròpia llei especifica què entén per necessitats socials i necessitats personals bàsiques i ho fa de la manera següent: Són necessitats socials, als efectes del que estableix l’apartat 1, les que repercuteixen en l’autonomia personal i el suport a la dependència, en una millor qualitat de vida personal, familiar i de grup, en les relacions interpersonals i socials i en el benestar de la col·lectivitat. Les necessitats personals bàsiques són les pròpies de la subsistència i la qualitat de vida de cada persona. (art. 3.2., Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials).
Destaquem que les necessitats socials són aquelles relacionades amb l’autonomia i les relacions interpersonals i comunitàries; mentre les necessitats personals bàsiques són les vinculades amb els aspectes materials: la subsistència.
Per altra banda, en l’apartat següent del mateix article s’estableix quin és l’àmbit d’actuació dels serveis socials i ho fa de la manera següent:
Els serveis socials s’adrecen especialment a la prevenció de situacions de risc, a la compensació de dèficits de suport social i econòmic i de situacions de vulnerabilitat i de dependència i a la promoció d’actituds i capacitats de les persones com a principals protagonistes de llur vida. (art. 3.3., Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials). En resum, podem veure que la definició inclosa a la Llei 12/2007, de serveis socials, ens remet a una visió àmplia dels serveis socials en la que destaca el seu paper orientat a fer front a tres tipus de circumstàncies:
-
Les situacions de vulnerabilitat i dependència personal.
-
Les situacions de vulnerabilitat i manca de capacitats i actituds en l’àmbit de les relacions interpersonals i comunitàries.
-
Les situacions de base material; l’article 3.3. parla específicament de compensar dèficits de suport econòmic.
Les aportacions del Pla Estratègic de Serveis Socials
Des de l’aprovació de la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, s’han aprovat a Catalunya dos plans estratègics de serveis socials (en aplicació de l’article 37 de la mateixa llei): el primer per al període 2010 – 2013 (que ha estat prorrogat en diverses ocasions) i el segon, per al període 2020 – 2024, aprovat recentment al Parlament de Catalunya (desembre 2020). Ambdós plans estratègics aborden la definició de la missió, però els resultats són diversos, resultat del debat sobre l’objecte que hem plantejat anteriorment que s’ha anat produint al llarg de la dècada que ha passat entre ambdós.
De la formulació de l’article 3 de la Llei 12/2007 va sorgir la definició de la missió que es va incloure al I Pla Estratègic de Serveis Socials de Catalunya 2010 – 2013 que recull bàsicament el contingut de la Llei:
El Sistema català de serveis socials, que inclou la iniciativa pública i la privada, té la missió d’assegurar la igualtat d’oportunitats i el dret de les persones a viure dignament durant totes les etapes de la seva vida, mitjançant la cobertura de les necessitats personals bàsiques i socials, garantint l’accés universal i els estàndards de qualitat òptims, i contribuint al benestar de les per- sones i dels grups en la comunitat. (Maluquer et al., 2010, p. 232)
Trobem una evolució significativa en quant a la definició de la missió del Sistema català de serveis socials en el II Pla Estratègic de Serveis Socials (2020-2024) que el formula de la manera següent: La missió del Sistema Català de Serveis Socials és promoure, prevenir i protegir les interaccions, i alhora oferir a totes les persones la cura i els suports necessaris perquè s’apoderin i siguin autònomes en el desenvolupament del seu projecte de vida, i en la integració i vinculació al seu entorn familiar i comunitari.
Aquesta missió situa la interacció com la raó de ser dels serveis socials, i preveu quatre àmbits o dimensions d’intervenció (Fantova, 2018):
-
l’autonomia funcional per a les activitats quotidianes (autocura en les activitats bàsiques, instrumentals o avançades de la vida diària),
-
l’autodeterminació pel projecte de vida (decisions sobre la vida diària, projectes de futur i projecte vital),
-
les relacions familiars (criança positiva, relació progenitors- descendents, monoparentalitat…),
-
les relacions comunitàries (amistat, convivència, veïnatge, etc.). (DTASiF, 2020, p. 76)
Observem que la definició del Pla Estratègic que guiarà el desenvolupament dels serveis socials en els propers anys es centra en dos àmbits principals:
-
L’autonomia personal: entesa en un sentit ampli que inclou tant la funcionalitat per a les activitats de la vida quotidiana com la capacitat per a la presa de decisions.
-
Les relacions interpersonals en la doble dimensió: familiar i comunitària.
Observem, doncs, que les referències a les necessitats personals, aquelles que ens remetien als aspectes materials, a la subsistència, han quedat fora d’aquesta definició, i que el Pla Estratègic ha fet una aposta per la definició de l’objecte proposada per Fantova (2014a, 2014b, 2017, 2020).
En resum
-
L’objecte dels serveis socials és l’ajust dinàmic entre l’autonomia personal (eix dependència – autonomia) i la integració relacional (vinculació familiar i comunitària, eix exclusió – integració) que pot rebre el nom, en paraules de Fantova, d’interacció.
-
La missió dels serveis socials promoure, prevenir i protegir les interaccions, i alhora oferir a totes les persones la cura i els suports necessaris perquè s’apoderin i siguin autònomes en el desenvolupament del seu projecte de vida, i en la integració i vinculació al seu entorn familiar i comunitari.
-
No es pot obviar que la dinàmica d’assignar als serveis socials l’atenció a les mancances en l’àmbit material que no són ateses per altres sistemes segueix present tant en la llei de serveis socials com en altres normes i que, hores d’ara, serà necessari seguir-hi donant resposta.
El benestar de les persones, objecte del conjunt de la política social, es materialitza en la cobertura de les necessitats socials que esdevenen, doncs, en l'objecte de l'acció de la política social en general i dels serveis socials en particular.
Les definicions del concepte de necessitat social habitualment són generalistes i es vinculen amb un estat de mancança d’allò que es considera útil i necessari per al desenvolupament personal i la integració social (Ballester, 1988; Reglero, 2004). La necessitat en general i la necessitat social en particular és un constructe social; és a dir, és un concepte que varia amb el context social en el que es dóna i respon a un moment històric, geogràfic, ambiental i sociocultural específic; aquesta variabilitat fa que sigui complexa la seva definició. Hi ha diverses disciplines que han conceptualitzat les necessitats socials però hem de tenir en compte que:
La persona és un ésser de necessitats múltiples i interdependents. Per això les necessitats humanes han de ser enteses com un sistema en el que aquestes s’interrelacionen i interactuen. Simultaneïtats, complementarietats i compensacions són característiques de la dinàmica del procés de satisfacció de les necessitats. (Max-Neef et al., 1993, p. 41).
Aquest plantejament ens ajuda a entendre la complexitat de la formulació de l’àmbit d’actuació de les diverses polítiques sectorials i, entre elles, dels serveis socials perquè si les necessitats són interdependents: com organitzem la seva atenció? Seguint amb la línia que apuntàvem en l’apartat anterior, quan analitzàvem les aportacions sobre l’objecte dels serveis socials, alguns autors han intentat delimitar quines haurien de ser les necessitats que s’haurien d’abordar i destaquem les aportacions d’Aguilar (2013, p. 161) que identifica tres funcions principals vinculades amb tres necessitats:
Oferir cura personal a persones que no poden desenvolupar, sense ajuda d’altres, les activitats de la vida diària.
La protecció i la substitució de la tutela quan sigui necessari de les persones que no tenen plena capacitat, tant menors com persones adultes amb la capacitat modificada per situacions de malaltia o discapacitat.
L’acompanyament del desenvolupament personal i la integració comunitària.
A més del que ens proposen els autors, també la normativa ens orienta en aquest tema; així, doncs, la Llei 12/2007, de serveis socials, inclou una definició pròpia del que són les necessitats socials i les necessitats personals bàsiques dient que són «les que repercuteixen en l’autonomia personal i el suport a la dependència, en una millor qualitat de vida personal, familiar i de grup, en les relacions interpersonals i socials i en el benestar de la col·lectivitat. Les necessitats personals bàsiques són les pròpies de la subsistència i la qualitat de vida de cada persona» (Llei 12/2007, art. 3.2).
La Llei concreta aquesta definició inicial i inclou, a l’article 7, el que anomena situacions amb necessitat d’atenció especial: un llistat de situacions que s’identifiquen amb les necessitats socials que són considerades rellevants per a l’acció dels serveis socials. Ara bé, aquest article no deixa de ser un llistat en el que no hi ha cap indicació sobre el significat ni l’abast d’aquestes necessitats.
D’aquest llistat s’observa que s’han inclòs conceptes i situacions molt diverses: algunes que es refereixen a les situacions d’origen, però no a les necessitats concretes que poden tenir les persones que les viuen (per exemple, es fa referència a la discapacitat física, psíquica o sensorial però no s’especifica una necessitat sinó una situació que pot generar diverses necessitats) mentre altres són més concretes (per exemple, la manca d’habitatge) i altres fan referència a situacions genèriques vinculades a col·lectius (persones grans, infància).
Per tal de concretar aquest ventall, en el Pla Estratègic de Serveis Socials 2010 – 2013 es va incloure una classificació de les necessitats objecte de l’acció del Sistema català de serveis socials basant-se en la definició de inclosa en l’article 3.2. de la Llei 12/2007 que diu el següent:
«[…] les que repercuteixen en l’autonomia personal i el suport a la dependència, en una millor qualitat de vida personal, familiar i de grup, en les relacions interpersonals i socials i en el benestar de la col·lectivitat. Les necessitats bàsiques són les pròpies de la subsistència i la qualitat de vida de cada persona.»
Partint d’aquesta definició de les necessitats socials i de les necessitats bàsiques, es va proposar una classificació en tres categories:
Del debat anterior sobre l’objecte i la missió, per una banda; i sobre la definició de les necessitats o, millor dit, sobre l’àmbit d’actuació, podem començar a deduir alguns dels reptes que se li presenten al Sistema de Serveis Socials derivats de les limitacions actuals.
Identifiquem quatre reptes principals:
La definició de l’objecte i de l’àmbit d’intervenció
Hem vist com l’actual Llei de Serveis Socials (Llei 12/2007) fa un encàrrec molt ampli als Serveis Socials assignant-li funcions pròpies del conjunt de la política social; recordem que l’article 3.1. ho formula de la següent manera: «assegurar el dret de les persones a viure dignament durant totes les etapes de la vida mitjançant la cobertura de llurs necessitats personals bàsiques i de les necessitats socials», i que per acomplir una finalitat d’assegurament d’una vida digna és necessari el concurs de diverses polítiques socials sectorials: sanitària, educativa, laboral, d’habitatge, de garantia de rendes i, també, de serveis socials.
La complexitat de la societat actual fa necessari abordar les necessitats de les persones des d’una perspectiva intersectorial i/o transversal; és a dir, cap dels sistemes de protecció social poden donar una resposta completa a les necessitats individuals o col·lectives en el marc. Per exemple, per fer front a les necessitats complexes d’atenció a persones en situació de dependència és necessari articular, principalment, els sistemes de salut i de serveis socials, que són els principals implicats en l’atenció a les seves necessitats. En canvi, per abordar necessitats vinculades amb la igualtat o diversitat (funcional, generacional, de gènere, sexual o qualsevol altre) és necessari articular polítiques transversals que fixen uns objectius comuns i on cadascuna de les polítiques sectorials haurà d’adaptar-se per a complir-los.
Tanmateix, tot i reconeixent la necessitat de la intersectorialitat i la transversalitat en l’atenció a les necessitats de les persones, alguns autors entenen que és necessari definir bé l’objecte i l’abast dels serveis socials per poder establir relacions de cooperació per implementar actuacions transversals i/o intersectorials.
El dictamen que va elaborar el Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya en relació als Serveis Socials Bàsics concloïa que la indefinició genera dos efectes que cal corregir: en primer lloc, una gran heterogeneïtat en l’aplicació dels serveis socials a la pràctica (tipus d’atenció, prestacions, etc.) i, en segon lloc, es facilita la delegació per part dels altres sistemes de protecció vers els serveis socials d’una part de l’atenció que haurien d’estar assumint aquests altres sistemes (Ginesta et al., 2017, pp. 79–80). En aquest sentit es refereix, per exemple, a prestacions econòmiques per cobrir despeses en medicaments, ulleres o odontologia que el sistema sanitari no cobreix; prestacions econòmiques per facilitar el transport per activitats formatives o de recerca de feina que el sistema ocupacional no preveu; l’avançament de prestacions per cobrir despeses d’habitatge que, si existeixen, tenen un procés extremadament lent d’aprovació que no es correspon amb la realitat. (Ginesta et al., 2017, pp. 79–80)
El II Pla Estratègic de Serveis Socials 2020-2024 aposta per una definició molt més concreta de la missió dels serveis socials i també, en conseqüència, afecta a les necessitats a les que el sistema ha de fer front; posa l’èmfasi en la interacció, aquest concepte que conjuga dos eixos clau: l’autonomia personal i la integració en l’àmbit relacional. Aquesta proposta suposaria situar fora del sistema de serveis socials tot allò que té a veure amb la subsistència.
La posada en pràctica del reconeixement dels drets subjectius en l’àmbit dels serveis socials
Els serveis socials són l’única de les branques o pilars de la política social que no apareixien regulades o reconegudes explícitament en la Constitució espanyola (España, 1978). Podem veure que es recull el dret a l’educació (art. 27); el dret i deure de treballar (art. 35); la Seguretat Social (art. 41); del dret a la protecció de la salut (art. 43); el dret a un habitatge digne (art. 47); del dret de les persones amb discapacitat a disposar de polítiques de previsió, tractament, rehabilitació i integració (art. 49); i la suficiència econòmica en la Tercera Edat (art. 50).
Ha estat, doncs, responsabilitat de les Comunitats Autònomes la regulació dels drets en normes amb rang legal. A Catalunya la primera llei de serveis socials que reconeix el dret subjectiu als serveis socials és la llei de 2007, l’actualment vigent. Les lleis anteriors feien reconeixements genèrics i deixaven el desenvolupament a normes de rang inferior.
L’actual llei reconeix els drets següents:
-
Dret d’accés als serveis socials (art. 9): que inclou fonamentalment les atencions tècniques (ser atès, tenir un pla d’atenció, serveis de qualitat, de forma continuada, professional de referència, decidir sobre els serveis que s’ofereixin, confidencialitat de les dades).
-
Dret a la informació (art. 10): inclou els drets relacionats amb la recepció de la informació en relació als serveis socials (suficient i entenedora, per escrit, de la valoració del sistema de la situació social, accés a expedients individuals, presentar suggeriments i disposar d’ajuts per entendre la informació).
-
Protecció dels drets d’infants i adolescents (art.11): remissió a la regulació específica.
-
Drets específics dels usuaris de serveis residencials i diürns (art. 12): garantia de drets individuals.
Com es pot observar, són drets molt genèrics, no vinculats a una cartera de serveis específica. La Llei preveu que la Cartera de Serveis Socials determini per a cada prestació si és garantida o no garantida. Les prestacions garantides són les úniques que són exigibles com a dret subjectiu, mentre que les no garantides depenen de la capacitat pressupostària (art. 24, Llei 12/2007). L’any 2017 es va fer un estudi sobre els Serveis Socials Bàsics i es plantejaven la següent pregunta: «Serveis de primera i de segona? Serveis garantits (però uns més que altres)» (Ginesta et al., 2017, p. 168) i reflexionen com alguns serveis són percebuts clarament com a prestacions del sistema (per exemple el servei d’atenció a domicili), mentre altres no tenen la mateixa consideració i es veuen relegats a ser prestats de maneres molt diverses i ho relacionen també amb el fet que alguns dels serveis que consten com a garantits a la Cartera de Serveis Socials, Decret 142/2010, d’11 d’octubre (Catalunya, 2010a), no reben finançament de la Generalitat i això fa que siguin percebuts com a no garantits, és a dir, no es reconeix el dret subjectiu de les persones que els poden requerir (Ginesta et al., 2017, p. 169).
Així doncs, la regulació dels Serveis Socials reconeix drets subjectius a la ciutadania, però aquests no es transformen en prestacions específiques sinó que, per la pròpia configuració del Sistema, alguns d’aquestes prestacions garantides que conformarien la part material d’aquesta declaració de drets queden subjectes a disponibilitat pressupostària.
És, per tant, un repte definir clarament quines són les prestacions de dret subjectiu i establir els estàndard mínims de qualitat (que la llei preveia que s’inclourien a la Cartera) que permetin que qualsevol persona a Catalunya tingui les mateixes oportunitats per gaudir-les.
La governança del sistema
El sistema de serveis socials és configura a partir de la distribució de competències entre diversos nivells de l’administració. La Llei 12/2007 defineix el sistema com una xarxa que s’estructura en dos nivells: serveis socials bàsics i serveis socials especialitzats. I, partint d’aquests nivells, els assigna a diversos nivells de l’administració i ho fa de la manera que es pot veure a la gràfica següent.
| Organització territorial | Nivell estructura | Nivell competencial |
|---|---|---|
| Àrea Bàsica de Serveis Socials | Serveis Socials Bàsics | Municipi/ Comarca |
| Àmbit Territorial de Serveis Especialitzats | Serveis Socials Especialitzats | Ens local supramunicipal (Vegueries) Generalitat |
Nivell competencial: en l’apartat corresponent a la distribució de competències s’aprofundirà en els possibles models i la relació que s’estableix entre les diferents administracions de l’àmbit local: municipis, consells comarcals i altres organitzacions de municipis.
Vegueries: aquest nivell competencial sol entrarà en vigor quan es creïn aquests ens locals supramunicipals; a l’any 2020 no estan encara creats.
A més d’aquestes relacionades amb l’estructura del Sistema, la Generalitat es reserva competències generals tals com:
-
Desenvolupament normatiu
-
Planificació general dels serveis socials
-
Fixació d’estàndards per al desenvolupament dels serveis socials
-
Inspecció i control
-
Autorització a prestar serveis socials.
També, entre les competències de la Generalitat, trobem la corresponent al finançament i la coordinació general.
Pel que fa al finançament, la Llei 12/2007 estableix que els Serveis Socials Bàsics, que presten els municipis, han d’estar finançats per la Generalitat de Catalunya en un mínim del 66% dels costos dels equips de serveis socials bàsics, programes i projectes, serveis d’ajut a domicili i teleassistència.
A més, la Generalitat pot delegar competències als ens locals, especialment les referides als Serveis Socials Especialitzats. Finalment, per garantir la participació es crea el Consell General de Serveis Socials i es regulen els aspectes bàsics, tot i que queda sotmès a la regulació reglamentària posterior, que es va fer mitjançant el Decret 202/2009, de 22 de desembre, dels òrgans de participació i de coordinació del Sistema Català de Serveis Socials (Catalunya, 2009).
En resum, podem dir que el Sistema Català de Serveis Socials es caracteritza per:
-
Una estructura en dos nivells: bàsics i especialitzats
-
Cadascun dels nivells depèn d’un nivell administratiu diferent: els serveis socials bàsics dels ens locals (municipis majors de 20.000 habitants o comarques) i els especialitzats de la Generalitat.
-
La Generalitat és responsable del desenvolupament normatiu i de la planificació general.
-
Les administracions implicades participen en el finançament dels respectius nivells dels que són competents però, a més, la Generalitat ha de finançar el 66% del cost d’una part dels serveis socials bàsics (es podrà veure que no inclouen tota la cartera).
-
Existeixen uns organismes per a la participació i la coordinació: el Consell General de Serveis Socials per a la participació; el Consell de Coordinació de Benestar Social orientat a la coordinació entre el món local (serveis socials bàsics) i la Generalitat i el Comitè d’Avaluació de Necessitats de Serveis Socials per a la coordinació tècnica i experta.
-
La relació formal entre el món local i la Generalitat s’articula mitjançant el Contracte – Programa que veurem més endavant i que és l’instrument de finançament però, també, de planificació.
-
Es tracta, com es pot veure, d’un sistema complex, amb múltiples administracions intervenint en el mateix sistema en relació a situacions socials molt diverses (entorn urbà, entorn rural, baixa i alta densitat, etc.) i cal articular un sistema de governança que permeti que totes les administracions amb competències sentin que participen i que tenen capacitat de decisió en aquell àmbit que els pertoca.
-
El mecanisme del Contracte – Programa és un avenç important respecte a la situació anterior però, no deixa de vincular uns serveis estructurals d’un dels sistemes de l’Estat de Benestar a un pressupost que s’aprova anualment (el de la Generalitat) i que condiciona els pressupostos de la resta d’administracions implicades.
L’estructuració del sistema: la cartera de serveis.
Finalment el darrer repte del sistema és l’estructuració de la seva oferta: la Cartera de Serveis Socials. La Llei 12/2007 va incloure la Cartera, que ha de ser aprovada mitjançant un Decret periòdicament, com l’instrument que descriu les característiques de les prestacions que conformen el Sistema de serveis socials incloent prestacions de servei, econòmiques i tecnològiques.
La Llei va incloure un catàleg sobre el que es van elaborar la primera i la segona Cartera de Serveis Socials i feia una previsió d’actualització cada 4 anys, en consonància amb l’actualització del Pla Estratègic com instrument de planificació general del Sistema.
L’actual Cartera de Serveis va ser aprovada mitjançant el Decret 142/2010, d’11 d’octubre (Catalunya, 2010a) per al període 2010 – 2011 i no ha estat actualitzada.
La Cartera ha de recollir les prestacions incloses al sistema per donar resposta a les necessitats socials de les persones; les necessitats socials es van modificant al llarg del temps i, en bona lògica, les prestacions també haurien d’adaptar-se: introduir-ne de noves, modificar-ne d’altres o suprimir alguna (per substitució o per inadequació a la realitat actual); però, com dèiem, la Cartera no s’ha modificat en els darrers 10 anys, una dècada en la que s’han produït canvis importants:
-
Els efectes de la crisi de 2008 no estaven reflectits a la Cartera de 2010 perquè es desconeixia quins serien.
-
L’impacte de la implementació de la Llei 39/2006, de 14 de novembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència (que estava programada per al 2015).
-
La creixent conscienciació en relació a les tasques de cura i la necessària socialització d’aquestes tasques; tant pel que fa a la cura dels infants com de les persones grans, amb malalties o amb discapacitat.
Per tant, el sistema afronta un gran repte en aquest àmbit: definir quines són les prestacions més adients per atendre les necessitats de les persones respectant, a més, el principi d’autonomia i autodeterminació, entès com la capacitat de prendre decisions.