El concepte de governança participativa apareix a final del segle XX en les societats occidentals per donar resposta a les mancances que les formes de govern tradicionals tenen a l’hora d’abordar les necessitats d’una societat canviant, amb uns problemes cada vegada més complexos i de difícil solució.
Davant el fet que la democràcia representativa (en què la ciutadania delega la sobirania en representants escollits mitjançant eleccions periòdiques i competitives per sufragi universal) no és suficient per afrontar unes problemàtiques locals cada vegada més complexes en una societat més diversa i heterogènia, les formes de govern relacional, basades en la proximitat i la participació ciutadana, apareixen com una oportunitat perquè els governs locals puguin oferir unes respostes millors, més ajustades a les necessitats de la ciutadania i que gaudeixin de més legitimitat.
En aquest sentit, impulsar polítiques de participació ciutadana en el món local és imprescindible per crear espais que permetin, d’una banda, l’escolta activa, el diàleg, la contraposició d’idees, els discursos i visions entre ciutadans i ciutadanes, a títol individual, i d’altra banda, les entitats i els diferents actors socials, econòmics i culturals del territori i els mateixos governs.
La Diputació de Barcelona entén la participació ciutadana com:
El dret de la ciutadania d’intervenir, de manera individual o col·lectiva, en la definició i l’aplicació de les polítiques públiques dels ens locals per mitjà de processos de consulta, deliberació, decisió, implementació i avaluació. Es caracteritza pel rol actiu i rellevant de la societat civil, la participació sobre qüestions de caràcter públic i la incidència en els resultats.
L’escala de la participació ciutadana
La nord-americana Sherry Arnstein (Nova York, 1930), especialista en polítiques de salut, va definir el 1969 la participació ciutadana per mitjà de diferents gradacions que componen l’escala de participació.
En els nivells més baixos d’aquesta escala no hi ha una participació efectiva, en tot cas, és més aviat de caràcter simbòlic. En els nivells superiors es pot constatar un major grau de capacitat d’incidència per part de la ciutadania (comença la fase de deliberació o debat ciutadà) i, a mesura que es puja per aquests últims graons, hi ha una major disposició per part dels governs a cedir poder als participants i compartir la implementació de les polítiques públiques, és a dir, hi ha poder de decisió i, fins i tot, en el millor dels casos, de coproducció.
Eight rungs on a ladder of citizen participation
Font: Adaptació d’Arnstein, 1969, pàg. 217
