La urbanització és un fenomen global que s’està produint a una velocitat sense precedents.
Sabies que…
Fa només setanta anys, la població urbana mundial representava al voltant del 20%. Avui més de la meitat de la població viu en ciutats i àrees metropolitanes, i tot apunta que aquesta tendència augmentarà fins arribar a dos terços de la població mundial el 2050.
El fenomen de la globalització econòmica, financera i cultural, que s’ha desenvolupat des del final del segle XX i s’ha accelerat en les últimes dècades, té uns impactes molt evidents en les ciutats.
Els efectes del canvi climàtic en els territoris, la mobilitat internacional i la de dins dels mateixos països, els fluxos de capitals globals, són només alguns exemples de com el sistema global influencia i s’infon en l’àmbit local, i de com els fenòmens globals tenen impacte en les polítiques públiques impulsades en aquest àmbit.
Així mateix, la intensificació dels processos de descentralització i d’integració regional, que en les últimes dècades han estat molt intensos en alguns continents —si bé en els darrers anys han aparegut certes tendències recentralitzadores—, i el reforç de la societat civil internacional han propiciat el desenvolupament de múltiples organitzacions que actuen en l’esfera global, i afavoreixen un sistema internacional més plural.
Finalment, els canvis tecnològics, accelerats amb la pandèmia global de la covid-19, representen també un factor important per repensar els vincles entre territoris urbans i periurbans, i és una oportunitat per reforçar el posicionament de les ciutats en el mapa global i afavorir que altres territoris puguin aprofitar els beneficis que els pot brindar l’esfera internacional.
LES PRINCIPALS CAUSES DE LA INTERNACIONALITZACIÓ MUNICIPALISTA
De manera progressiva, les ciutats han guanyat presència en l’esfera internacional i, paral·lelament, els municipis de mitjanes i petites dimensions també han començat a actuar en l’escenari internacional amb la voluntat de posar en valor les seves especificitats.
En aquest context, l’acció internacional dels governs locals representa avui dia un fenomen consolidat que ha anat guanyant pes i reconeixement.
Sabies que…
La primera plataforma de governs locals, la International Union of Local Authorities, es va fundar l’any 1913. Tanmateix, entre els últims anys del segle XX i els primers del XXI hem assistit a una consolidació de les ciutats com a actors reconeguts en l’escenari internacional.
Font: “Repensando las ciudades globales desde el municipalismo internacional y el derecho a la ciudad”. Agustí Fernández de Losada Passols i Eva Garcia Chueca. Maig de 2018.
Vegem com s’ha estructurat progressivament un nou municipalisme en l’esfera internacional.
Vivim en l’era de les ciutats i gràcies a la centralitat que el fenomen urbà ha adquirit a escala planetària, els governs locals han estat gradualment reconeguts com a actors rellevants per complir els compromisos globals de desenvolupament sostenible adoptats per la comunitat internacional.
Els reptes globals identificats per les principals agendes internacionals (vegeu l’apartat 7) tenen molt a veure amb els territoris, on els ciutadans viuen de primera mà les conseqüències nefastes dels fenòmens globals i on perceben les oportunitats que pot representar un nou paradigma de desenvolupament.
Sabies que…
Hi ha un consens cada vegada més ampli sobre el paper dels governs locals com a aliats imprescindibles per a la consecució de les agendes internacionals i, especialment, dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenibles definits en l’Agenda 2030 de les Nacions Unides. La consecució real i efectiva dels objectius identificats només serà possible amb l’efectiva implicació del conjunt d’actors del territori i, en particular, dels governs, que són els que acaben implementant la major part de polítiques vinculades als ODS.
En el seu dia a dia, les ciutats defineixen polítiques públiques que tenen a veure amb les necessitats essencials de la població (organitzar l´urbanisme, regular l´habitatge, prestar els serveis públics bàsics, assegurar la seguretat ciutadana, posar en pràctica la democràcia local, etc.). Aquestes competències, en essència, són similars arreu del món i compartides tant per grans metròpolis com per municipis mitjans i petits.
En aquest context, els governs locals han pres progressivament consciència de la necessitat de reforçar els ponts de col·laboració amb els seus homòlegs i d’establir intercanvis, aliances i relacions amb institucions locals d’altres països que els permetin compartir aprenentatges i bones pràctiques, i alhora puguin ajudar a posicionar els municipis, crear xarxes de contacte i incidir en les agendes globals que tenen impacte en els territoris.
Recorda
El municipalisme internacional treballa perquè els ens locals generin aliances entre aquests per compartir solucions, millorar les polítiques públiques locals i incidir alhora en les agendes internacionals per afavorir una progressiva transformació del sistema de governança global. Els municipis de petites i mitjanes dimensions també formen part d’aquest fenomen, amb la voluntat de posar en valor les seves especificitats i tenir veu en l’arena internacional.
Paral·lelament, la majoria de municipis compta amb contactes amb institucions d’altres països i amb un teixit econòmic i social que manté vincles i relacions en l’esfera internacional, i que l’obertura a l’exterior és una font potencial de riquesa per als territoris.
Així, la internacionalització ha esdevingut un instrument crucial per generar oportunitats en els diferents sectors de la societat. L’acció exterior dels governs locals permet als territoris identificar els seus avantatges competitius, trobar nínxols d’oportunitat en el context global i explorar maneres perquè els agents locals puguin aprofitar-les, i alhora millorar les polítiques públiques locals i reforçar les mateixes institucions locals (vegeu l’apartat següent).
Per tant, les relacions internacionals han esdevingut una necessitat per a qualsevol govern que, independentment de la seva grandària, vulgui exercir les seves competències de manera eficaç i en coherència amb l’entorn que l’envolta.
El lideratge dels electes locals és fonamental: han d’assumir que gestionar en l’àmbit internacional les problemàtiques locals ja no és només una opció, sinó que és part de la seva responsabilitat.
El «sistema westfalià», anomenat així pel Tractat de Westfàlia del 1648, va establir els estats com a entitats igualitàries entre aquestes i com a subjectes únics del dret internacional. Així, en els segles posteriors, l’estat modern s’establiria com el principal i únic subjecte de dret internacional.
Tanmateix, des dels finals del segle XX han anat apareixent nous actors en el sistema de governança internacional, com les organitzacions internacionals. Aquests subjectes, definits com «actors no estatals», han contribuït a crear progressivament un sistema de governança més pluralista, en el qual l’estricta centralitat de l’estat nació s’ha anat diluint i ha transitat cap a un sistema de governança més obert.
Sabies que…
El pas més notable en el procés de reconeixement dels anomenats «actors no estatals» en el dret internacional té a veure amb l’opinió consultiva Reparations for Injuriïs Suffered in the Service of the United Nations (“reparació per danys soferts al servei de les Nacions Unides”) de la Cort Internacional de Justícia, que el 1949 va reconèixer la personalitat jurídica de les Nacions Unides com a primera entitat no estatal i amb capacitat d’operar a escala internacional.
La personalitat jurídica internacional és el concepte clau del dret internacional per distingir entre els «subjectes» i els «objectes», és a dir, entre els actors del dret i els que no ho són. No obstant això, aquest marc general de referència jurídica, els avenços de la tecnologia i la globalització, entre d’altres factors del món contemporani, han afavorit una pluralitat dels actors que operen a escala internacional que, tot i no tenir personalitat jurídica internacional, promouen pràctiques tradicionalment reservades als estats.
En un món cada vegada més interdependent, els governs locals no poden deixar d’establir relacions exteriors, especialment amb altres ens locals i els seus homòlegs d’altres països. Independentment dels estats nació, els governs locals s’han obert camí en l’esfera internacional, tant directament com a través de les seves xarxes i associacions.
L’acció internacional dels ens subestatals avui dia és un fet, un fenomen establert i consolidat per dècades d’acció de facto dels governs locals en el dret internacional. No obstant això, els canvis formals solen ser complexos i lents en produir-se, i el dret internacional no ha avançat pas en la transformació del marc jurídic i legal vigent envers un reconeixement de l’ampli ventall d’actors “no estatals” que actualment influeixen en el sistema de governança internacional.
En paral·lel al fenomen de la pluralització dels actors que operen a escala global, en les últimes dècades assistim a una proliferació en l’ús de formes de dret tou i a un progressiu declivi en l’ús de les fonts formals del dret internacional.
Respecte a les darreres dècades del segle passat, els estats nació adopten menys tractats i, en canvi, hi ha una proliferació de normes no vinculants que solen generar més interès i mobilització per part de la comunitat internacional. L’ús d’aquestes formes de dret tou també facilita a la comunitat internacional eludir la qüestió de qui és tècnicament subjecte formal de dret internacional amb capacitat per celebrar tractats, i aquest fet permet centrar-se en aconseguir consensos més amplis.
El sistema de governança global, juntament amb el seu marc normatiu principal (el dret internacional), és de facto un sistema plural i multiactor.
El marc jurídic espanyol i català de l’acció internacional dels ens locals:
La Llei 2/2014, de 25 de març, de l’Acció i del Servei Exterior de l’Estat (LASE), està dissenyada per enfortir la presència internacional i reforçar la imatge d’Espanya en el món, especialment en el marc de la Unió Europea, el Consell d’Europa, l’Aliança Atlàntica i la Comunitat Iberoamericana de Nacions, així com per garantir una adequada assistència i protecció als ciutadans espanyols a l’exterior, i assegurar la coordinació necessària entre el govern, en el seu paper de direcció de la política exterior, i altres actors que participen en l’acció exterior.
Així mateix, estableix el marc de les actuacions de l’Estat espanyol en les relacions internacionals i regula la col·laboració amb el servei exterior de la Unió Europea i de països iberoamericans. En aquest sentit, el govern és qui planifica, dirigeix i coordina la política i l’acció exterior de l’Estat espanyol, en consultes amb els diferents subjectes que també hi participen. Entre aquests, destaquen les institucions de l’Estat, especialment la Corona, l’Administració General de l’Estat, les comunitats autònomes, els ens locals, els seus diferents òrgans i institucions dependents.
L’acció exterior de Catalunya s’articula al voltant de quatre eixos: presència, excel·lència, influència i compromís. El govern vol situar Catalunya i el seu projecte de futur en el context de l’agenda global, reforçant les seves relacions amb la Unió Europea, amb la regió mediterrània i amb la resta del món, i també amb els organismes internacionals.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 dedica el seu Títol V a les relacions institucionals de la Generalitat. En particular, les seves relacions amb la Unió Europea (capítol II, articles 184 a 192) i la seva acció exterior en general (capítol III). A partir d’aquestes disposicions, l’acció internacional d’aquesta comunitat autònoma ja no deriva tan sols d’una pràctica política, sinó que passa a tenir caràcter obligatori i configura un àmbit d’actuació legalment establert.
En aquest mateix sentit, cal assenyalar la Llei 16/2014, del 4 de desembre, d’acció exterior i de relacions amb la Unió Europea, que ha estat posteriorment desplegada pel Decret 207/2015, de 22 de desembre, pel que fa a diversos aspectes relatius als òrgans de coordinació i seguiment que s’hi preveuen. En particular, en el seu article 10, la Llei 16/2014 fa referència als ens locals i especifica el següent: “El Govern, en el marc competencial propi, i respectant el principi d’autonomia local, coordina les actuacions dels ens locals en matèria d’acció exterior i de relacions amb la Unió Europea i els presta suport per a dur-les a terme”.
Per saber-ne més…
Es pot consultar un mapa de la legislació vigent que recull de manera esquemàtica la principal normativa que regula el règim jurídic dels governs i les hisendes locals en els àmbits europeu, estatal i català.