4. Actius de domini públic

Els béns de domini públic o demanials poden ser usats tant per la mateixa administració com per qualsevol ciutadà o particular. En tot cas, aquest ús ha de ser conforme o, almenys compatible, amb la finalitat al que estan destinats o afectes aquests béns: a l'ús general o al servei públic. D'aquesta manera, hi ha béns de domini públic que són d'utilització exclusiva de l'Administració, com és el cas de les dependències administratives i dels béns que la integren. Però també hi ha béns de domini públic que són utilitzats pels particulars.

L'ús dels béns de domini públic per particulars ha de garantir la primacia de la finalitat a la qual estan destinats aquests béns. Per aquest motiu, hi ha un règim jurídic i públic peculiar d'aquests béns. S’han de distingir dos tipus de béns, segons aquests es vinculin a l’ús general o públic o al servei públic.

La destinació pròpia dels béns de domini públic és la seva utilització per a l'ús general o per a la prestació de serveis públics. L'ús dels béns de servei públic es regeix pel que disposen les normes sobre serveis dels ens locals.

L'ús dels béns de domini públic destinats al servei públic s'efectua a través de la utilització del mateix servei públic a què el bé està afectat, és a dir, per la utilització que els usuaris fan d’aquest servei (ensenyament, transports públics, sanitat, etc.).

El règim jurídic de l'ús dels béns destinats a un servei públic és, sobretot i de manera preferent, el contingut a les normes del servei de què es tracti. Regeix, per tant, un criteri de prevalença del règim del servei sobre el del domini públic, que fins i tot ha tingut la seva plasmació legal en diferent normativa de règim local (art. 74 Reial decret 1372/1986, de 13 de juny, pel qual s'aprova el Reglament de béns de les entitats locals (RBEL)).

Una característica dels béns de domini públic destinats a l’ús general o públic és la seva utilització amb caràcter immediat o directe per part dels administrats o usuaris.

La utilització dels béns de domini públic pot adoptar les següents modalitats:

• Ús comú (general o especial)
• Ús privatiu

L'ús comú general és l’ús que pot exercir lliurement qualsevol ciutadà d’un bé de domini públic sense que es requereixi una qualificació específica, utilitzant el bé d'acord amb la seva naturalesa, els actes d'afectació i les disposicions generals i les normes de policia que reglamentin el seu ús.

L’ús comú es regeix pel principi d’igualtat, per a tots i de gratuïtat. No necessita llicència ni autorització, ni acte administratiu previ per utilitzar-los.

L'ús comú especial és aquell ús d’un bé de domini públic en el qual, sense excloure l'ús comú general, concorren circumstàncies singulars de perillositat, intensitat d'ús o qualsevol d'altres similars.

Aquestes circumstàncies “especials” requereixen un control més gran per part de l'Administració, que es tradueix en l'exigència prèvia d'una autorització administrativa, que es requereix per dur a terme la utilització específica del domini públic de què es tracti.

L’autorització demanial és el títol que permet als particulars la utilització i ocupació de béns de domini públic que es volen destinar a:

• Usos especials o privatius.
• Usos poc intensos.
• Usos per un curt període de temps.
• Usos amb instal·lacions que no alteren la realitat física del terreny per ser desmuntables.

Com a regla general, les autoritzacions demanials s'atorguen directament, és a dir, sense seguir un procediment especial, a qui ho sol·liciti i reuneixi les condicions requerides, llevat si se'n trobés limitat el nombre, cas en què s'atorguen en règim de concurrència.

Les autoritzacions demanials són atorgades a títol de precari: són revocables, unilateralment, per l'Administració en qualsevol moment, i sense dret a indemnització. Això no obstant, ha de concórrer una raó d'interès públic que la mateixa llei defineix:

• Quan resultin incompatibles amb les condicions generals aprovades amb posterioritat.
• Quan produeixin danys al domini públic.
• Quan impedeixin la seva utilització per a activitats de més interès públic.
• Quan menyscabin l'ús general.

L'ús privatiu del domini públic és el constituït per l'ocupació directa o immediata d'una porció del domini públic, de manera que limiti o exclogui la seva utilització per part d‘altres persones. Una característica de l’ús privatiu del domini públic és l’exclusivitat.

El títol jurídic habilitant de l’ús privatiu del domini públic és la concessió demanial.

Una concessió demanial és un títol jurídic mitjançant el qual l'Administració atorga a un particular un dret real, consistent a usar i aprofitar, de manera excloent, béns de domini públic en benefici de l'activitat del particular i de la col·lectivitat.

La concessió és el títol que habilita per efectuar un ús o aprofitament especial o privatiu amb instal·lacions desmuntables o béns mobles per més de quatre anys, així com un ús privatiu amb obres o instal·lacions fixes sigui quin sigui el termini.

Poden ser titulars d’una concessió demanial tant persones físiques com jurídiques sempre que compleixin els requisits que s'assenyalin a la legislació de patrimoni.

Entre les característiques de la concessió demanial trobem:

• S'atorga, com a regla general, en règim de concurrència. Però es pot atorgar de manera directa en els mateixos supòsits per als quals està prevista l'alienació directa de béns patrimonials.
• S'ha de formalitzar en document administratiu.
• El termini màxim de durada serà de 75 anys, incloses les pròrrogues.
• Podrà ser gratuïta, atorgar-se amb contraprestació o condició, o estar subjectes al pagament de la taxa prevista.

L'extinció de la concessió demanial està prevista a la normativa patrimonial. Destaquen els següents efectes:

• Mort o incapacitat sobrevinguda de l’usuari o concessionari individual o extinció de la personalitat jurídica.
• Manca d’autorització prèvia en els supòsits de transmissió o modificació, per fusió, absorció o escissió, de la personalitat jurídica de l’usuari o concessionari.
• Caducitat per venciment del termini.
• Rescat de la concessió, amb indemnització prèvia, o revocació unilateral de l'autorització.
• Mutu acord.
• Manca de pagament del cànon o qualsevol altre incompliment greu de les obligacions del titular de la concessió, declarats per l'òrgan que va atorgar la concessió o autorització.
• Desaparició del bé o esgotament de l'aprofitament.
• Desafectació del bé, cas en què es procedirà a la liquidació d'acord amb el que preveu l'article 102 de la Llei 33/2003, de 3 de novembre, del patrimoni de les administracions públiques (LPAP).
• Qualsevol altra causa prevista a les condicions generals o particulars per les quals es regeixin.

Els béns patrimonials han de ser administrats d'acord amb el criteri de màxima rendibilitat econòmica, en les condicions usuals de la pràctica civil i mercantil, bé directament per l'ens local o per mitjà dels particulars. L’arrendament o qualsevol altra forma de cessió d’ús s’ha de fer mitjançant el corresponent procediment d’adjudicació, que és el concurs públic.

Junt el criteri de màxima rendibilitat econòmica, la llei preveu que els ens locals poden valorar motivacions que facin prevaler una rendibilitat social per damunt de la rendibilitat econòmica, com ara:

• La prestació de serveis socials,
• la promoció i la reinserció socials,
• les activitats culturals i esportives, de promoció urbanística, de foment del turisme, d’ocupació del temps lliure o altres anàlogues.

L'explotació dels béns o drets patrimonials per part dels ens locals es pot fer a través de qualsevol negoci jurídic, típic o atípic.

Els contractes per a l’explotació dels béns o drets patrimonials no poden tenir una durada superior a 20 anys, incloses les pròrrogues, llevat de causes excepcionals degudament justificades.

Les entitats locals estan obligades a protegir i defensar el seu patrimoni. A aquest efecte els mecanismes de control i protecció, entre d'altres, són els següents:

Les entitats locals estan obligades a conservar i tutelar el seu patrimoni. A aquest efecte els mecanismes de conservació i tutela, entre d'altres, són els següents:

• Obligació de mantenir un inventari dels béns i drets que integren el seu patrimoni, fent constar, amb el detall suficient, les mencions necessàries per a la seva identificació i les que siguin necessàries per reflectir-ne la naturalesa jurídica i la situació patrimonial.
• Inscripció registral dels béns immobles al Registre de la Propietat i al Cadastre.

Les entitats locals estan obligades a conservar i tutelar el seu patrimoni. A aquest efecte els mecanismes de conservació i tutela, entre d'altres, són els següents:

• Obligació de mantenir un inventari dels béns i drets que integren el seu patrimoni, fent constar, amb el detall suficient, les mencions necessàries per a la seva identificació i les que siguin necessàries per reflectir-ne la naturalesa jurídica i la situació patrimonial.
• Inscripció registral dels béns immobles al Registre de la Propietat i al Cadastre.

Les administracions públiques estan obligades a formar inventari dels béns i drets que integren el seu patrimoni, fent constar, amb el detall suficient, les mencions necessàries per a la seva identificació i les que siguin necessàries per reflectir la seva situació jurídica i la destinació o ús a què estan sent dedicats.

Les entitats locals tenen obligació de formar els següents inventaris:

• Inventari de béns i drets que integren el seu patrimoni.
• Els inventaris afectes al seu patrimoni municipal del sòl, si s'escau.
• Els inventaris afectes al patrimoni historicoartístic, si s'escau.
• Els inventaris dels organismes autònoms administratius i dels ens amb personalitat pròpia dependents de l'ens local.
• Els inventaris cedits a altres administracions o a particulars però reveribles a l'ens local.

Tots aquests inventaris formen l'inventari consolidat general de la corresponent entitat local.

A l'administració local la responsabilitat de la formació de l'inventari recau a la Secretaria de cada ens.

Per complir amb l’obligació de formar inventari de tots els béns i drets que integren el patrimoni de cada ens, els responsables han de:

• Demanar als responsables de les diferents Unitats i Serveis de la Corporació, tots els antecedents que tinguin en el seu poder i que hagin d’estar recollits a l’inventari.
• Contrastar les resolucions i acords adoptats per l'entitat amb repercussió a l'inventari.
• Conciliar l'inventari amb la comptabilitat local per tal de garantir la veracitat de les dades.

La normativa catalana estableix que a l'inventari general consolidat dels ens locals, i a cadascun dels inventaris parcials que l'integren, els béns s'han d'anotar per separat, segons la seva naturalesa.

A més, s'han d'agrupar d'acord amb els epígrafs i els subepígrafs següents, sense perjudici d'afegir-hi altres si la corporació ho considera oportú i d'efectuar desglossament o subclassificacions més detallades i d'agrupar, a més, els béns, drets i obligacions per serveis o centres de cost:

La llei imposa la necessària coordinació dels dos instruments: inventari i comptabilitat. Tot acte administratiu que generi l'adquisició, l'alienació, el gravamen o qualsevol mena d'alteració de béns o del planejament urbanístic que pugui repercutir en l'inventari de l’entitat local s'ha d'anotar immediatament en aquest i correlativament en el llibre comptable d'inventaris i balanços.

L'inventari recull les modificacions que permanentment es fan sobre els béns de l’entitat local amb la finalitat de mantenir una imatge fidel permanentment.

L’inventari s'aprova anualment mitjançant la denominada Rectificació. Aquesta s'ha de verificar anualment i s'han de reflectir les incidències de tota mena dels béns i drets ocorregudes durant aquest període.

Per altra banda, sempre que es renova la corporació, s'ha d'efectuar la comprovació respecte als inventaris dels òrgans de govern dels organismes autònoms o dels ens amb personalitat pròpia dependents de l'ens local. El resultat s'ha de consignar al final del document, sens perjudici d'aixecar una acta addicional amb l'objecte d'establir les responsabilitats que es puguin derivar per als membres sortints i, al seu dia, per als entrants.

Correspon al Ple l'aprovació, la rectificació i la comprovació de l'inventari general. Els inventaris dels organismes autònoms i els dels ens locals amb personalitat pròpia dependents de l'ens local han de ser aprovats per les seves assemblees respectives o òrgans de govern i el seu president els ha de trametre al Ple de la corporació per a la seva aprovació definitiva.

L'inventari general l'ha d'autoritzar el secretari de la corporació, amb el vistiplau del president i una còpia d'aquest i de les seves rectificacions s'ha de trametre al Departament corresponent de l’Estat i la comunitat autònoma.

El Registre de la Propietat és una oficina, dependent del Ministeri de Justícia, a través de la Direcció General dels Registres i del Notariat, l'objecte de la qual és la inscripció o anotació dels actes i contractes relatius al domini i altres drets reals sobre béns immobles. És un registre jurídic.

Aquest Registre té caràcter públic per als qui tinguin interès per conèixer l'estat dels béns immobles i els drets reals inscrits.

La inscripció dels béns immobles i drets reals al Registre de la Propietat és un mitjà més, dels previstos a la normativa vigent, per a la protecció del patrimoni local.

La normativa en matèria de patrimoni estableix que les entitats locals hauran d'inscriure al Registre de la Propietat els seus béns immobles i drets reals, sent suficient a aquest efecte la certificació que, amb relació a l'inventari aprovat per la respectiva corporació, expedeixi el secretari, amb el vistiplau de l'alcalde o president i que produirà els mateixos efectes que una escriptura pública.

Les operacions patrimonials són les accions que es realitzen sobre els actius d’una organització i que s’anoten a l’inventari de la corporació. Les operacions patrimonials recullen els requisits necessaris per a una bona gestió del patrimoni. Incorporen a la seva definició tots els elements jurídics, comptables i econòmics necessaris per a un correcte manteniment del patrimoni.

Les operacions patrimonials es divideixen en: