El Protocol Marc per a una intervenció amb diligència deguda en situacions de violència masclista, aprovat el novembre de 2022 és una obligació derivada de l’article 76 bis 5) de la Llei 17/2020, que acorda un nou model d’intervenció.
En el marc de les competències de les administracions locals, cal constatar exemples del Protocol sobre actes de victimització primària institucional (pàgina 23):
I són exemples de victimització secundària:
El Protocol contempla la violència institucional com una manca de diligència deguda agreujada, que respon a un patró de discriminació estructural, però es detecta una certa confusió entre els conceptes de victimització secundària i de violència institucional, confusió prou habitual.
Al nostre parer, seguint la definició de IRÍDIA la victimització secundària és un concepte que ens permet identificar conductes de caràcter estructural i sistèmic, mentre que la violència institucional es veu profundament marcada per aquelles actuacions de caràcter individual (tot i que es poden reproduir de manera sistèmica) comeses pels agents institucionals que intervenen. La llei sembla distingir entre la violència institucional sistèmica i la violència institucional de caràcter individual. Ambdues es poden cometre per acció o per omissió.
La reparació, el Protocol de protocols la defineix com un conjunt de mesures per a garantir íntegrament el dret de les persones en situació de violència masclista i per a promoure les transformacions personals, socials, comunitàries i institucionals necessàries per a que tals formes de violència masclista no tornin a succeir, i les divideix en les següents categories:
Del Protocol Marc se’n dedueix que un informe social o psicològic que no es centri en les evidències o indicis d’agressions i dubti o desqualifiqui la dona mare pel sol fet de denunciar-les serà considerat violència institucional i, per tant, susceptible de responsabilitat patrimonial de l’Administració, però al nostre entendre, hi ha certa contradicció entre la llei i el Protocol Marc.
Les definicions d’ambdós són, en alguns casos, contradictòries, atès que la llei exigeix que per ser considerades violències institucionals, les actuacions del personal públic o agents de qualsevol organisme i institució han de tenir per finalitat retardar, obstaculitzar o impedir l’accés a les polítiques públiques i a l’exercici els drets per assegurar una vida lliure de violència masclista, i en aquest sentit hem d’estar a la llei que és la norma de la qual deriven les conductes susceptibles de sanció.
D’altra banda, com s’ha dit anteriorment, la llei declara que la manca de diligència deguda en l’abordatge de les violències masclistes, només es considera violència institucional “si és coneguda o promoguda per les administracions o esdevé un patró de discriminació reiterat i estructural”.
En principi, la llei preval sobre el protocol però la doctrina jurídica no és unànime, una part afirma que els protocols són ordres de servei o instruccions d’obligat compliment i, una altra part, entén que els protocols són guies no vinculants.
En tot cas, seguirem les indicacions del Protocol Marc, atès que l’article 76 bis 1) modificat per la Llei 17/2020 preveu la responsabilitat de les administracions derivada de la revictimització i de la violència institucional.