Moltes de les emocions que vivim davant del conflicte es deuen a la percepció que tenim d’aquest. Només la paraula ja té en la nostra ment un component negatiu. Si pensem en conflicte, ens imaginem una situació tensa, incòmoda i la sang comença a córrer més ràpid per les nostres venes.
En canvi, si som capaços de percebre el conflicte com un senyal que alguna cosa s’ha d’ajustar, serem capaços de veure’l com una oportunitat de millora i afrontar-lo de manera diferent.
Un conte per a la reflexió: conte sufí
Vaig sentir una paràbola antiga. I ha de ser molt antiga, perquè en aquells dies Déu acostumava a viure a la Terra. Un dia, un vell pagès va anar a veure’l i li va dir:
—Mira, tu deus ser Déu i deus haver creat el món, però hi ha una cosa que he de dir-te: no ets un pagès. No coneixes ni tan sols l'ABC de l'agricultura, tens alguna cosa per aprendre.
Déu va dir:
—Quin es el teu consell?.
El granger va contestar:
—Dóna'm un any i em deixes a mi fer les coses com jo crec i vegem què passa. La pobresa no existirà més.
Déu va acceptar i li va concedir al camperol un any. Naturalment, va demanar el millor i només el millor: ni tempestes, ni ventades, ni perills per al gra. Tot va ser confortable, còmode i ell era molt feliç.
El blat creixia altíssim. Quan volia sol, hi havia sol; quan volia pluja, hi havia tanta pluja com fes falta. Aquell any tot va ser perfecte, matemàticament perfecte.
El blat creixia tan alt que el pagès va anar a veure Déu i li va dir:
—Mira! Aquest any tindrem tant gra que, si la gent no treballa en deu anys, tot i així tindrem menjar suficient.
Però, quan es va recollir la collita, els grans estaven buits. El granger es va sorprendre. Li va preguntar a Déu:
—Quin error hi ha hagut? Què ha passat?.
Déu va dir:
—Com que no hi ha hagut desafiament, no hi ha hagut conflicte ni fricció, com que vas evitar tot el que era dolent, el blat s’ha tornat impotent. Una mica de lluita és imprescindible. Les tempestes, els trons, els llamps són necessaris perquè sacsegen l'ànima dins del blat.