Un conte per a la reflexió: la mort del lloro
Un home havia convidat un amic a passar el cap de setmana en el seu xalet. Aquest s'havia resistit perquè tenia un gos d'enorme grandària que no s'atrevia a deixar a cura de ningú. El propietari de la casa va insistir en la seva invitació, argumentant que així el gos podria córrer a gust pels jardins del xalet, i l'amic va acceptar per fi l'oferiment.
El dissabte a la tarda es trobaven els dos amics xerrant tranquil·lament en el porxo quan, de cop i volta, va aparèixer el gos amb un ocell entre els seus ullals. L'amo de la casa de camp empal·lidí: es tractava del lloro de la veïna. L'amic va agafar l'ocell d'entre les dents del gos i li va demanar tota classe de disculpes al seu amfitrió. Van romandre estupefactes els dos, mirant el cos inert del lloro, brut i ple de terra.
L'amo del xalet, després de cavil·lar una bona estona sobre tan enutjosa situació, va explicar a l'amic que la seva veïna, la mestressa del lloro, havia marxat de viatge i que, amb tota probabilitat, no tornaria fins a l'endemà.
El millor que podien fer, li va proposar, era netejar el cos del lloro de les restes de terra, saltar la tanca de la casa de la veïna i tornar a introduir-lo dins la seva gàbia. En realitat, l'au no mostrava marques de dentades, i devia haver mort asfixiat entre les dents del gos. La dona, en tornar, pensaria que es tractava d'una mort natural.
Així ho van fer. Van netejar curosament el plomatge, el van eixugar i van esperar que es fes de nit per evitar que algú pogués veure'ls. No els va resultar difícil saltar la tàpia amb ajuda d'una escala de mà i, una vegada dintre, els dos amics es van acostar fins al porxo de la casa veïna, van obrir la gàbia buida, i van ficar dintre el cos mort del lloro. Van tornar sense ensopegar-se amb ningú i, per fi de retorn a casa seva, l'amfitrió va deixar escapar un sospir d'alleujament.
Al matí següent, diumenge, es van despertar pels lladrucs del gos i els crits histèrics de la veïna. Es van vestir precipitadament i van córrer a veure-la. Ella els va obrir la porta amb una expressió descomposta en el rostre i xisclant de manera obsessiva:
—El lloro, el lloro! —exclamava mentre assenyalava nerviosament la gàbia.
—Bé —va dir l'amic de l'amo del gos—. Els animals també es moren. Res és etern.
—Ja, sé que es moren —va dir la dona—. Precisament, abans de marxar de viatge, es va morir el lloro, i jo mateixa el vaig enterrar al jardí. Com és possible que hagi aparegut ara dins la gàbia?
Què passa quan som percebuts per altres persones? Com podem corregir els possibles errors? Per regla general, s'ha d'ajudar, escoltar activament, col·laborar, somriure, tractar amb correcció i bones formes, ser amables i utilitzar la cortesia en totes les seves facetes. Es tracta de provocar l’efecte que volem, controlant el nostre comportament, intencionadament, per crear l’impacte desitjat.
Tracteu d'anticipar les preocupacions, els temors i les aspiracions de les persones i respongueu totes les preguntes i objeccions ràpidament.
I sobre tot … sigueu empàtic.