La regidoria de joventut

L’edat mitjana d’emancipació a Catalunya és de 29 anys, i poc més del 20% de catalans aconsegueixen viure pel seu compte mentre són persones joves. L’atur, la precarietat laboral i el cost de l’habitatge condicionen fortament els plans de futur de les persones joves.

La dificultat d’emancipació és comuna a tot el país, però els efectes es viuen en la proximitat i es pateixen en els municipis. Malgrat no tenir-ne la competència específica i de disposar d’uns recursos molt limitats, correspon a les regidories de joventut aixecar el dit, alertar sobre la gravetat de la situació i mobilitzar la resta del consistori per treballar en aquest àmbit.

Les regidories de joventut han de garantir, en primer lloc, l’accessibilitat de totes les persones joves als serveis d’informació i orientació perquè tinguin a l’abast tots els ajuts existents.

En segon lloc, s’han de promoure programes actius en cooperació transversal amb les àrees de desenvolupament local i urbanisme per tal d’incrementar el parc d’habitatge social i de lloguer destinat específicament a les persones joves.

En paral·lel, es poden promoure vies d’accés alternatiu a l’habitatge, com l’habitatge compartit, la masoveria urbana, la cessió d’ús, el dret de superfície, la copropietat o l’autorehabilitació d’habitatges.

En l’escenari postcovid, la combinació de dades sobre risc de pobresa, atur, treball precari, abandonament escolar, exclusió per raons d’origen o discapacitats i afectacions emocionals o psicològiques, ens mostra un col·lectiu juvenil sotmès a una pressió ambiental que el fa especialment vulnerable.

La identificació i detecció de les persones joves afectades per aquestes vulnerabilitats combinades només es pot fer de manera eficaç des de la proximitat i, per tant, els ajuntaments se n’han d’ocupar.

La interlocució i el vincle permanent amb les persones joves són l’eina essencial per treballar sobre els nous fenòmens de vulnerabilitat i el punt de partida per activar posteriorment els serveis educatius, socials, laborals i culturals necessaris per fer-hi front.

Els ajuntaments han de generar espais i serveis estables d’acollida a les persones joves i promoure equips de treball socioeducatiu que es moguin per tot el territori municipal per intervenir en entorns de confiança per les persones joves.

Calen, per tant, espais físics i equips professionals.

L’empoderament és la capacitat de les persones joves de prendre les seves decisions i de construir un projecte de vida i desenvolupament personal amb llibertat i plena consciència.

Per afavorir l’empoderament de les persones joves, s’ha d’aconseguir que no siguin mers usuaris de serveis, sinó que esdevinguin protagonistes de totes les actuacions i omplin de vivències personals totes les accions que els posen en relació amb la comunitat.

Els ens locals han de contribuir a l’empoderament de les persones joves amb la creació de recursos específics per a ells, facilitar que puguin accedir als recursos que genera la pròpia comunitat i ajudar-los a fer-ne ús, que puguin experimentar i posar en joc totes les seves capacitats.

Allò més important, per tant, no és idear grans programacions d’activitats, sinó posar a disposició dels joves la informació, els recursos i el suport perquè siguin ells mateixos els qui omplin els equipaments i les agendes de contingut.

L’emprenedoria és una actitud: la voluntat i ambició de convertir en realitat els propis interessos i projectes.

Però els projectes de promoció de l’emprenedoria no són gaire freqüents perquè requereixen dedicació de recursos humans per fer l’acompanyament a les persones joves i l’aportació de recursos materials (espais i pressupost) per oferir-los suports tangibles.

En una política local de joventut ha de ser prioritari facilitar, promoure i impulsar l’experimentació de les persones joves sobre els seus projectes perquè és una manera de culminar processos participatius i de fer visible l’empoderament de les persones joves.

Cal garantir que cada municipi podrà mostrar anualment l’execució d’un o diversos projectes d’emprenedoria juvenil en qualsevol camp (social, econòmic, artístic, cultural, esportiu, acadèmic…), amb independència del grau o nivell d’èxit que obtinguin. El més important és el procés, l’experiència i l’aprenentatge emprenedor.

Tota política local de joventut haurà d’afrontar, en un moment o altre, alguna situació de conflicte derivada de l’activitat juvenil. S’hi ha de comptar.

Que hi hagi conflicte és un indicador que s’està treballant correctament. El conflicte no només és una possibilitat, sinó que és un element consubstancial a la política de joventut.

Es pot produir per l’ús de l’equipament del casal de les persones joves, pels continguts disruptius d’alguna iniciativa juvenil, per possibles molèsties veïnals vinculades a soroll o activitat, per crítiques adreçades a la direcció política de la regidoria o per desavinences en els espais de participació.

La solució al conflicte mai no ha de ser el tancament o cessament de l’activitat. Cal afrontar el conflicte amb valentia política, com un acte de normalitat, com una peça més del sistema de relacions comunitàries i amb la intenció d’obtenir-ne aprenentatges. I, sobretot, evitar l’estigmatització i la culpabilització de les persones joves.

Per afrontar el conflicte calen tres elements essencials:

• Assumir la crítica sense prohibicions.
• Buscar acords de consens que combinin la norma necessària amb la llibertat expressiva de les persones joves.
• Abordar el conflicte des de la complexitat i la transversalitat, amb la participació de totes les àrees potencialment implicades (joventut, serveis socials, educació, etc.).

La resposta a un conflicte ha de ser sempre un compromís entre diferents parts.

En la seva concepció més àmplia, les polítiques de joventut s’adrecen a persones de 12 fins a 35 anys. Però la major part de les actuacions de les polítiques de joventut es concentren en les persones joves adolescents, fins als 18 o 20 anys.

Les necessitats de les persones joves adolescents són molt visibles (espais, orientació, acompanyament), abasten tots els àmbits de la seva vida, són persones legalment dependents i no tenen autonomia suficient com per buscar solucions per si sols.

Les necessitats de les persones joves adults, a partir dels 18 anys, són més específiques, estan vinculades a àmbits molt concrets d’activitat, incorporen exigència de qualitat. Per atendre-les, són necessaris recursos de major complexitat tècnica, i si no són ateses en primera instància, els usuaris potencials es desvinculen dels serveis de joventut.

Sense deixar d’atendre les persones joves adolescents, els equipaments, els serveis i els programes d’activitat han de fer un esforç suplementari per accedir a les persones joves de major edat, per adaptar els recursos disponibles a les seves necessitats i per especialitzar en part la seva dedicació.

Tots els programes i accions d’una política de joventut especificaran a quin perfil de les persones joves s’adrecen, i vetllaran perquè hi hagi equilibri entre l’esforç dedicat a cada franja d’edat. Els espais i els horaris en els equipaments faran aquestes distincions, es vetllarà per la presència de totes les edats en els òrgans o mecanismes de participació i es faran campanyes de contacte i interlocució específiques amb les persones joves de més de 18 o 20 anys.

Tot i que continuen sent rellevants, el pes de les associacions formalment constituïdes perd valor com a eina de representació juvenil. Cada cop més, les persones joves s’organitzen en grups o col·lectius informals, dedicats a objectius molt concrets, de durada curta i vinculats a l’assoliment ràpid dels seus objectius.

Cada municipi ha d’idear un model propi de participació que doni resposta a la realitat juvenil concreta de la població, donant protagonisme i relleu al món associatiu, però buscant alhora, explícitament, els grups informals i els interessos que es manifesten de manera alternativa. Cal fer compatibles i facilitar la convivència d’ambdós models de participació.

La regidoria de joventut ha d’ampliar el radi de relacions associatives per incloure aquelles entitats no explícitament juvenils però que aglutinen moltes persones joves (culturals, esportives, artístiques, de cooperació…) i proposar la creació de plataformes, assemblees o coordinadores en les quals convisquin persones joves a títol individual i col·lectius no formals, orientades a finalitats concretes, ubicades en el temps i amb capacitat real de decisió sobre continguts i recursos.

L’actuació de les regidories de joventut és, en termes generals, ben rebuda i valorada per les persones joves, però els seus serveis i activitats arriben a un percentatge força limitat del públic potencial. La zona de residència de les persones joves i el seu context sociocultural i socioeconòmic és tot sovint una barrera per accedir a les polítiques de joventut.

Les polítiques de joventut han d’aspirar a atendre de manera estable a un percentatge significatiu de les persones joves del municipi, tant per la seva quantitat com per la diversitat de perfils amb els quals s’ha de treballar.

La regidoria de joventut ha de disposar de mecanismes per aproximar-se, buscar la relació i la interlocució estable, i promoure actuacions específiques amb aquellles persones joves que, per la raó que sigui, no són habitualment usuaris o participants de serveis i programacions juvenils. Per fer-ho, cal combinar l’ús d’equipaments de proximitat en el territori (pobles, barris, districtes) i el treball continuat d’equips d’educadors o animadors que s’acostin a les persones joves en medi obert.

La majoria de propostes d’articulació de polítiques de joventut no són viables en municipis petits (menys de 5.000 habitants) o que es troben en entorns geogràfics caracteritzats per la manca de serveis o en risc de despoblament. Disposen de pocs recursos, humans i materials, i no són suficients per mantenir actuacions estables i continuades.

Les solucions vinculades als anomenats tècnics compartits són molt limitades perquè la dedicació horària a cada municipi és molt reduïda, no permet consolidar vincles amb les persones joves i aboca els professionals a la precarietat, amb poques possibilitats de continuïtat.

Garantir que les actuacions bàsiques en matèria de joventut es prestin amb mínims quantitatius i qualitatius en els municipis petits, tot fent un bon aprofitament dels recursos compartits a través de consells comarcals i altres mecanismes de cooperació.

Cap municipi, per petit que sigui, no pot comptar amb una dedicació inferior a una mitja jornada d’un professional, i els serveis de què gaudeixi a través d’un projecte compartit amb el suport d’organismes supramunicipals, com els consells comarcals, s’han de poder prestar físicament en el municipi amb una periodicitat remarcable.

En un escenari de transformació tecnològica com l’actual, amb una creixent exposició de les persones joves a tota mena d’innovacions digitals, es produeix la paradoxa que tenen accés potencial o teòric a tota mena de recursos que en molts casos no són disponibles en els serveis de joventut.

Els hàbits de les persones joves passen pel filtre de la tecnologia i la realitat digital, però els serveis de joventut tenen dificultats per prevenir o combatre els riscos que hi estan associats i no tenen recursos per aprofitar els potencials positius.

És necessari que els serveis de joventut i els seus professionals incorporin coneixement i habilitats en l’ús dels recursos digitals i que els seus programes els integrin de manera sistemàtica, no per substituir la relació i els serveis presencials, sinó per complementar-los i donar-los una major ambició.

Desenvolupar programacions d’activitat i servei de naturalesa mixta que aprofitin l’atractiu i el potencial del fet digital, sense renunciar a la relació de proximitat, que és la que genera el vincle necessari per treballar en polítiques de joventut.

Cal eliminar les limitacions municipals a l’ús de xarxes i recursos tecnològics, tant en la comunicació com en la prestació de serveis, i crear al mateix temps protocols senzills per fer-ne un ús raonable.

Cada cop amb més freqüència, els ajuntaments recorren a l’externalització de serveis, a través de la contractació pública, per gestionar equipaments i programes de joventut. Tot fa preveure que aquesta tendència es consolidarà i s’incrementarà, cercant una major agilitat i flexibilitat en la gestió, així com l’expertesa dels professionals de les empreses.

Aprofitar el coneixement especialitzat d’empreses i professionals externs per incorporar tot el seu valor afegit, sense precaritzar els treballadors ni perjudicar la qualitat dels serveis.

Incorporar al sistema de contractació pública dels ajuntaments criteris que garanteixin que l’adjudicació dels contractes es farà de manera preferent d’acord amb la qualitat dels projectes, sense prioritzar l’oferta econòmica, que es respectaran els convenis sectorials de referència, que es farà seguiment de l’execució dels serveis i que es contemplaran protocols de treball que garanteixin una bona coordinació entre el personal municipal i el personal extern.