8. El joc com a estratègia d’aprenentatge: experiències de ludificació

Descripció de l'episodi:

En aquesta conversa, el Miguel Alós, responsable d’entorns virtuals d’aprenentatge del Servei d'Innovació i Disseny de Formació de la Diputació de Barcelona, reflexiona sobre l’aplicació de la ludificació, també coneguda com a gamificació, i de l’aprenentatge basat en jocs en la formació d’empleats públics. Aquestes reflexions se centren en les particularitats, oportunitats i dificultats en la utilització d’aquestes eines i, a més a més, es se’n descriuen alguns exemples duts a terme per la Diputació de Barcelona.

Al principi de cada episodi hi ha una dramatització fictícia curta. Aquesta dramatització està protagonitzada per tres personatges: la Marta, el Marc i el David, tres empleats de l’administració local que ens ajudaran a copsar els temes que es tracten en cada episodi.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

LOCUTOR: Benvinguts a Audioformació, un pòdcast de Formació DIBA.

ESCENA TEATRALITZADA:

ESCENA 1: DESPATX DE L’AJUNTAMENT.

MARTA: Tenim una formació interna la setmana vinent. I farem servir una estratègia nova: un Escape Room virtual.

DAVID: Pffffff… Un Escape Room? De debò? Això és un joc, no una formació.

MARC: Com funcionarà?

MARTA: Serà un repte col·laboratiu. Per resoldre'l, haurem de posar en pràctica habilitats reals: Comunicació, presa de decisions, gestió del temps…

DAVID: No em convences. La gent hi anirà a divertir-se, no a aprendre.

ESCENA 2: ESCAPE ROOM VIRTUAL.

PLATAFORMA (VEU SINTÈTICA): Benvinguts a l’Escape Room de l'Ajuntament. El vostre repte: solucionar el col·lapse en la gestió de tràmits abans que acabi la jornada. Posem el comptador en marxa en 3, 2, 1… Ja!.

MARC: Bé, primer de tot tenim 3 pistes. Llegim-les.

DAVID: Pffff… Això no és seriós.

MARTA: Atenció. Aquí diu que el problema és que els departaments no comparteixen informació en temps real.

PLATAFORMA (VEU SINTÈTICA): Pista desbloquejada.

MARC: Solució possible: crear una carpeta compartida on tothom pugui accedir a les dades actualitzades.

DAVID: Això… té sentit.

PLATAFORMA (VEU SINTÈTICA): Correcte, pista desbloquejada.

MARTA: Vinga, què fa la darrera prova?

MARC: Ja ho tenim! Si optimitzem els circuits interns, podem reduir el temps de resposta un 30%!

PLATAFORMA (VEU SINTÈTICA): Enhorabona! Heu resolt el repte!

ESCENA 3: DESPRÉS DE LA SESSIÓ.

MARTA: David, no t'he sentit queixar-te gaire durant el joc?

DAVID: Mira, ha estat entretingut. I, sí, hem après coses. No m'ho esperava.

MARC: Ah… Però si has après jugant!

DAVID: No ho diguis gaire fort…

LOCUTOR: Audioformació. Un pòdcast de Formació DIBA.

ENTREVISTA:

ENTREVISTADORA: Doncs, déu-n'hi-do, com de bé s'ho han passat el Marc, el David i la Marta en aquest episodi, en aquesta situació que escoltàvem, mentre es formaven! I és que d'això, precisament, és del que volem parlar en aquest vuitè capítol del nostre pòdcast. Volem parlar del joc com a estratègia d'aprenentatge i per fer-ho ens acompanya el Miguel Alós, que és del Servei d'Innovació i Disseny de Formació de la Diputació de Barcelona. Miguel, què tal, com estàs? Benvingut.

MIGUEL ALÓS: Hola, bon dia, què tal estàs, Mònica?

ENTREVISTADORA: Escolta'm, doncs amb ganes de parlar de gamificació, perquè hem escoltat fa un moment aquesta situació en què una formació gamificada aconsegueix que fins i tot el David, aquesta persona més reticent, participi i, finalment, aprengui alguna cosa. Jo et volia preguntar, i començar per aquí, fins a quin punt creus que el joc és una eina per a la formació d'adults, especialment dins l'administració pública?

MIGUEL ALÓS: El joc ens col·loca en una situació molt amable. No és el mateix que et convidin a una sessió de formació que incorpora elements de joc, que et convidin a una sessió de formació més clàssica. Sempre ens fa més il·lusió, és més amable aquest context. A part d'això, el joc ens interpel·la a participar. No podem ser participants passius quan ens estan convidant a interactuar a través d'un tauler, d'unes cartes…

Però, per mi, el punt clau, a part d'aquesta interpel·lació a participar, és que durant el joc generem emocions. El joc ens permet interactuar amb la temàtica, amb els continguts, amb les actituds que volem desenvolupar d'una manera molt menys racional, més vivencial. I això és en aquesta sessió i és a la vida. Si tu penses en la teva trajectòria vital, segur que les experiències, els records, aquelles coses que has après… estan associades a emocions significatives. Es fixen d'una manera més profunda aquells contextos, aquells records en els quals hem tingut un impacte, que en aquest cas pot ser negatiu o positiu, un impacte emocional més profund. I durant el joc generem aquestes emocions. Aquestes emocions ajuden a ancorar els missatges i els continguts.

Però amb el joc, amb el joc exclusiu, no és suficient. Necessitem decodificar què és allò que ha passat en el joc. Per això nosaltres acostumem a parlar que la sessió de joc sempre té dues fases: primer juguem i després ampliem i reflexionem sobre allò que ha passat en el joc.

ENTREVISTADORA: Si et sembla, aprofundim una mica en això que estàs dient perquè em sembla molt interessant. Perquè quan parlem de “ludificació”, explica'ns exactament de què estem parlant. Es tracta només d'entretenir? Hi ha aquesta intenció pedagògica clara al darrere, que entenc que sí, no?

MIGUEL ALÓS: Home, clar. Nosaltres estem en un context formatiu. Bàsicament ens dediquem a la formació, a la formació d'empleats públics, d'ens locals. Encara que la ludificació no sempre ha de tenir aquesta intenció perquè pot aplicar-se a molts àmbits. Es fa ludificació a l'àmbit del màrqueting, al de la salut, al de l'ecologia… Per exemple, al de la salut, no sé si ho recordeu, fa temps hi havia un vídeo a les xarxes que amb unes escales del metro, quan pujaves sonaven les tecles, sonava el so d'un piano.

ENTREVISTADORA: És veritat.

MIGUEL ALÓS: Sí. I la gent pujava i baixava per escoltar les tecles. I, a més a més, feia servir més les escales normals que les mecàniques per jugar.

ENTREVISTADORA: Com ens agrada apel·lar al nen que portem dins, tots.

MIGUEL ALÓS: I arribat aquí, a mi m'agradaria distingir, perquè l'exemple que he posat m'ho permet, distingir molt bé entre ludificació i aprenentatge basat en joc, que són les dues línies que nosaltres, a la Direcció de Serveis de Formació, estem tirant endavant.

Entenem per ludificació introduir elements de jocs en contextos que no són lúdics. Per exemple, si tenim un curs al Moodle, introduïm una sèrie d'insígnies, de rànquings que permetin veure qui és el participant que primer ha assolit una tasca, quina és la meva posició en el conjunt de participants. Això seria aplicar puntuació. O en el cas de les insígnies, doncs potser qui és el participant més matiner, qui s'ha connectat més d'hora. El curs és com és, però tu veuràs sempre com estàs en aquest rànquing. Això és molt clar. Mira, no ens ho hem inventat, el Duolinguo ho fa molt bé.

Tenim la ludificació i després tenim l'aprenentatge basat en jocs. En aquest cas, s'utilitzen jocs que s'han creat de manera específica per a l'aprenentatge. En l'aprenentatge basat en jocs, nosaltres agafem una temàtica i desenvolupem un joc adaptat a aquesta temàtica.

ENTREVISTADORA: Miguel, quins elements del joc es poden aplicar a l'aprenentatge per fer-lo més significatiu o més motivador, fins i tot?

MIGUEL ALÓS: Hi ha diversos elements. Els sistemes de recompenses. Les insígnies, els nivells. Això, els nivells a tots els jocs, als videojocs. Sempre que vas avançant de nivell vas desbloquejant coses, desbloquejant eines o habilitats, etcètera. Els rànquings, que és un element molt clàssic, i després les insígnies. També les dinàmiques de competència-col·laboració, que són molt pròpies dels jocs, es poden aplicar molt bé a l'aprenentatge. Un exemple d'això, tant de competència com de col·laboració, són, per exemple, les competicions de robòtica, en les quals hi ha un equip que ha de col·laborar per fer un robot que competeixi amb altres equips, per a què el robot faci diverses accions en un tauler. Aquestes dinàmiques de competència-col·laboració poden generar aprenentatge i poden generar interès.

Els jocs també fan servir metàfores. Per exemple, nosaltres, en un curs que hi ha de conducció eficient, que vam ludificar, fem servir la metàfora de viatge. Nosaltres som una entitat de la província de Barcelona que dona servei a tots els ajuntaments de la província, i el curs és de conducció eficient, llavors, vam fer tota una interfície que simula un viatge i has d'aconseguir recursos per viatjar en funció de les teves respostes, etcètera.

I després, l'humor. L'humor és superpoderós. És un element del joc que fem servir. Tenim diversos jocs de cartes i de tauler, i dins de les cartes d'incidència, d'ajuda, el que intentem és replicar de manera humorística algunes de les incidències que vas trobant. Per exemple, una carta que té molt d'èxit en el joc de contractació pública és la de “Interventor superestricte”. I a tots ens ve l'interventor.

ENTREVISTADORA: Hehehe… Li poses cara, eh?

MIGUEL ALÓS: Sí, clar, tothom li posa cara al seu ajuntament. Nosaltres exagerem aquesta situació, però a la gent li fa molta gràcia. Llavors, anem posant aquest tipus de pinzellades.

ENTREVISTADORA: I en aquest context en què estem parlant, de la formació en ens locals, quin tipus d'activitats o dinàmiques gamificades creus que són més útils? No sé si pots donar algun exemple concret, a més dels que ja ens estàs donant.

MIGUEL ALÓS: Això depèn de com abordem la situació concreta, de la temàtica i de la intensitat que volem aplicar a aquesta metodologia. La ludificació, que ja he parlat abans de la ludificació, per una banda i l'aprenentatge basat en jocs per una altra, és bona en contextos d'autoformació. En l'aprenentatge basat en jocs, en el nostre cas, tenim temes propis de l'administració, que són un repte, perquè són temàtiques que, interna i externament, són percebudes com temàtiques molt dures. Dius: “D'això, com faràs un joc d'això, Déu meu!?”, com poden ser el procediment administratiu i la contractació pública.

ENTREVISTADORA: Home, sí, així com a temes, fer-ne un joc és una eina bastant creativa, no?

MIGUEL ALÓS: Sí, sí, sí. A més, fa molta gràcia, no? Fa molta gràcia… Jo, que ho he viscut en el procés tant de disseny com després de jugar, quan dius: “Estem fent un joc de procediment administratiu”. Clar… la gent et mira i diu: “Però què dius!?”, no? Totes les mirades van des de la sorpresa, la il·lusió: “Per fi algú s'hi ha atrevit”, no? A l'escepticisme: “Apa! Com faràs això del joc?”.

ENTREVISTADORA: I ho fas, eh? I ho aconsegueixes.

MIGUEL ALÓS: Sí, sí, sí, després ho fas i bé, no? També quan convoques la gent a una sessió d'aquest tipus. Però realment, clar, hi ha molta expectació, i la gent acostuma a sortir contenta.

ENTREVISTADORA: Al llarg de tots aquests capítols que portem fins ara d'aquesta col·lecció de pòdcast, hem anat veient encarnada en un dels personatges, el David, la resistència al canvi, no?, aquest escepticisme. I m'agradaria preguntar-te com creus tu que es pot convèncer a persones escèptiques, com el David, que una activitat gamificada és igual o inclús més rigorosa que una formació tradicional?

MIGUEL ALÓS: Bé, jo crec que senzillament convidar-los a participar. Que vinguin. Entenc que potser hi ha una distància, una resistència inicial, però que vinguin i ho provin. Nosaltres això ho hem fet en temes d'aquests més durs de l'administració pública. Hem tingut experts en contractació escèptics que després de jugar i veure el desenvolupament de tota la sessió han canviat d'opinió. I, clar, sempre després tindrem gent que no canvia d'opinió, que diu que és escèptica i ho continua sent, pel que sigui.

ENTREVISTADORA: Per gustos els colors, que diuen.

MIGUEL ALÓS: Clar, tots tenim prejudicis i això ho hem d'acceptar. Però no ho hem de deixar de provar. Hem d'investigar i arriscar-nos. Hem de respectar l'opinió d'aquestes persones, però alhora ens hem de basar en evidències. Que l'aprenentatge basat en jocs funciona és una evidència.

ENTREVISTADORA: És clar. Escolta, posem que ens atrevim i que anem a ludificar aquesta formació. Quins són els principals errors que s'han d'evitar quan es dissenya una experiència formativa amb elements propis del joc?

MIGUEL ALÓS: El primer jo crec que és oblidar que estem fent una reducció de la realitat. Un joc no pot abastar tota la realitat. El que estem fent és agafar la llei de procediment i l'hem d'esquematitzar. Per què? Perquè ha de ser un joc que sigui jugable i un joc no el podem fer avorrit. I si hem de simplificar la realitat per encabir-la en unes regles, en un tauler, etc., hem de fer-ho.

Després, una cosa que és molt important, un error que no hem de cometre és obviar la fase de significació. Estem fent un joc seriós. Hem de tenir a la sessió una estona per jugar, però també una estona per reflexionar i treballar per fixar els coneixements.

I després, ajustar els perfils dels destinataris. Si hem de dissenyar un joc de contractació pública, per neòfits, per persones que no tenen coneixements de contractació, ha de ser un joc molt diferent que si el dissenyem per experts en contractació. En tots dos casos ens podem divertir, però els objectius i el procés de treball de la sessió han de ser força diferents.

ENTREVISTADORA: I ens pots compartir, ja per acabar, Miguel, alguna experiència real en què l'aprenentatge basat en joc o la ludificació hagin tingut un impacte positiu en la formació d'un ajuntament o d'un equip públic?

MIGUEL ALÓS: Mira, l'exemple de ludificació, el més potent, sobretot per la quantitat de microcursos que tenim, és una APP que fem servir que es diu Snackson, en la qual hi ha tot un seguit de microcursos, cursos de curta durada, que té ja incorporades totes aquestes coses que hem comentat abans: et dona insígnies, pots veure els rànquings, hi ha una certa competitivitat… Que jo, quan vam començar el projecte, pensava que a la gent no en faria cas. Però sí, la gent en fa cas. En fa cas i mira si va el cinquè o el desè, o si li han donat la insígnia perquè s'ha connectat a primeríssima hora. I, després, d’aprenentatge basat en jocs, jo posaria un exemple que em sembla molt bo, que és l'equip directiu de l'Organisme de Gestió Tributària de la Diputació. Va demanar una sessió del joc de direcció. Ha estat molt bé com s'han anat succeint totes les passes que han donat. Primer es van permetre, ells com a equip directiu, una pausa en un entorn diferent de l'habitual, sempre es fan reunions d'equip directiu en altres ambients, i van fer la pausa per jugar. Es van divertir durant el joc, hi va haver competència, però després del joc, en aquella mateixa sessió, van poder reflexionar sobre el joc i sobre les coses que havien sortit. Van fer el que comentaven abans: la significació del joc. I a partir d'aquí van fer una petita diagnosi i, fins i tot, una ampliació de sessions ja no vinculades al joc, però sí vinculades al seu desenvolupament com a equip. I a mi em va semblar una molt bona successió de passes.

ENTREVISTADORA: Doncs, que interessant el tema que hem abordat en aquest vuitè capítol, el joc com a estratègia d'aprenentatge, amb en Miguel Alós, responsable d'entorns virtuals d'aprenentatge de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona. Moltíssimes gràcies, ha estat un autèntic plaer.

MIGUEL ALÓS: Moltíssimes gràcies a tu.

ENTREVISTADORA: I en el proper episodi, no te'l pots perdre, perquè parlarem precisament d'una qüestió que el Miguel ha mencionat fa un momentet, els microcursos, el microaprenentatge per mòbil.

LOCUTOR: Heu escoltat un pòdcast de Formació DIBA.