La regidoria de cooperació al desenvolupament

Com ja s’ha apuntat, les problemàtiques globals actuals no es podran resoldre sense els municipis, ja que els territoris són exposats cada cop més a dinàmiques d’interdependència i esdevenen alhora receptors i emissors dels desafiaments mundials. És aquí on entra la cooperació descentralitzada com una eina per resoldre els problemes locals a l’hora de generar un marc democràtic, just i sostenible de convivència global.

La cooperació descentralitzada és aquella que fan els governs subestatals, ja siguin governs locals (com ajuntaments, diputacions, cabildos i consells insulars en el cas espanyol) o regionals (com les comunitats autònomes).

Les primeres experiències de cooperació descentralitzada a Catalunya es van realitzar als anys vuitanta, en bona part impulsades per col·lectius socials que demanaven una resposta davant les injustícies en les relacions nord-sud. En aquell moment van sorgir els primers agermanaments entre municipis, en general, en un context de suport a moviments polítics. El suport al poble sahrauí i als processos revolucionaris centreamericans als anys vuitanta va tenir un paper important com a element mobilitzador de l’internacionalisme municipalista espanyol i català.

A la dècada dels noranta comencen a generalitzar-se les polítiques de cooperació descentralitzada en el conjunt de governs autonòmics i locals a Espanya. Igual que en altres comunitats autònomes, a Catalunya l’impuls de la societat civil, gràcies al denominat «moviment del 0,7», va ser especialment rellevant. Bona part de les administracions locals van començar a desplegar la seva acció solidària i es va triplicar el pressupost en polítiques de cooperació descentralitzada.

El punt àlgid va arribar amb el canvi de mil·lenni, amb l’aprovació de la Llei catalana de cooperació al desenvolupament l’any 2001, la creació de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament el 2003 i la professionalització del sector.

Ara bé, l’acció que es va desplegar inicialment tenia un enfocament força caritatiu i vertical, en una relació desigual entre donant i receptor, i les intervencions que es van desenvolupar eren reactives, disperses i poc estratègiques, en el marc d’agermanaments o mitjançant convocatòries per a les entitats del territori. Els processos de reflexió i debat d’aleshores van generar crítiques envers la relació vertical entre govern local del «nord» (donant) i govern local del «sud» (receptor), dominada per la transferència de recursos. Es va començar a cercar relacions de caràcter més horitzontal i d’enfortiment mutu que se centren en les polítiques públiques i les competències locals assignades.

En paral·lel, els governs locals van ampliar el seu compromís amb la promoció d’una ciutadania activa i compromesa. Juntament amb el teixit associatiu local, s’obriren pas noves actuacions d’educació que van anar més enllà d’informar de la realitat dels països amb els quals es cooperava i es va posar l’accent en la corresponsabilitat.

Amb l’esclat de la crisi econòmica de l’any 2008, aquesta política se’n va ressentir força i va patir retallades dràstiques en alguns casos. En conseqüència, l’ampli teixit associatiu vinculat a la cooperació descentralitzada, a través del qual s’havien gestionat una part important de fons, va trobar-se en greu risc de sostenibilitat econòmica. L’impuls ciutadà, un dels trets distintius de la cooperació descentralitzada a Catalunya i Espanya, es va veure greument afectat. Un reflex d’això és que el discurs polític respecte de la cooperació descentralitzada va involucionar. Durant la crisi va guanyar pes l’al·legat de «primer, els de casa» i es va produir una despolitització o pèrdua del suport polític a la cooperació descentralitzada, un canvi facilitat per la naturalesa voluntària del compromís amb el 0,7%.

A partir de 2015, en un escenari “postcrisi” van confluir l’aprovació de l’Agenda 2030, una lleugera recuperació econòmica i l’inici d’un nou cicle polític, en què es va recuperar discursivament la importància de la cooperació descentralitzada i es va començar a revertir la involució pressupostària dels anys anteriors.

A més, la pandèmia mundial de la covid-19 i la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències, reforcen la idea de les interdependències entre països i territoris, i de les vinculacions global-local sobre les quals cal actuar.

La cooperació descentralitzada ofereix un valor diferencial respecte de la cooperació que desenvolupen els actors estatals, els programes multilaterals i els de les ONG. Aquest valor diferencial es troba en els elements següents:

1. Àmbits competencials clau per al desenvolupament sostenible. Els municipis tenen competències en àmbits essencials per a l’impuls del desenvolupament sostenible, com ara la gestió de residus, la mobilitat, la participació ciutadana o l’educació. A través de la cooperació, poden aportar i intercanviar la seva experiència tècnica en aquests camps.
2. La proximitat i el coneixement del territori. Es tradueix en una major capacitat d’adaptar les activitats i els programes que es despleguen per respondre a la voluntat dels destinataris.
3. L’articulació d’actors i la participació ciutadana. Aquest és un altre efecte directe de la proximitat que hi ha entre el govern local i la ciutadania, i de la coneixença més profunda del territori. El tracte més directe produeix un efecte de mobilització dels agents que esdevé un potencial atesa l’escassetat de recursos d’aquests ens locals. L’escola té un paper estratègic per desplegar accions i mobilitzar les famílies, especialment en els municipis més petits.
4. La flexibilitat i la innovació. En general, la menor dimensió d’un govern local augmenta la flexibilitat i la innovació a l’hora de prendre decisions davant les necessitats de la ciutadania.
5. El potencial de la coherència de polítiques a petita escala. En el món local, sobretot en pobles de petites dimensions, la gestió transversal dels afers públics flueix de manera natural i, per tant, tenen un gran potencial per introduir l’enfocament de coherència de polítiques per al desenvolupament.
6. La diversitat de pràctiques i d’enfocaments de treball. A la cooperació descentralitzada se li reconeix un ampli ventall de tipologies d’intervenció i de pràctiques, que van des de l’ajuda oficial al desenvolupament (AOD), passant pels intercanvis de coneixement, fins a l’educació per a la ciutadania global (ECG). Aquesta heterogeneïtat n’és una de les principals característiques i fortaleses.
7. El treball en xarxa municipalista. S’han teixit aliances i xarxes de treball horitzontals d’intercanvi tècnic i d’aprenentatge entre iguals, xarxes temàtiques i geogràfiques que contribueixen a enfortir capacitats a mitjà i llarg terminis. Aquestes xarxes han reforçat la condició d’actor polític dels governs locals en les relacions internacionals, tot i que les viles més petites no hi són prou representades.
8. L’absència d’interessos geoestratègics que puguin distorsionar la seva acció. A diferència dels estats, el fet que els governs locals no estiguin sotmesos a interessos geoestratègics, els situa en una posició privilegiada per incidir i posicionar-se en contra de polítiques i decisions que poden tenir un impacte negatiu per al desenvolupament.

Per tant, si bé és cert que quantitativament la cooperació desenvolupada pels municipis té menys pes que la feta per altres actors, com els autonòmics, l’aportació que suposa aquesta cooperació no s’ha de limitar exclusivament a un càlcul econòmic.

La cooperació i els agents locals són, per vocació i responsabilitat —per imperatiu ètic, però també polític—, forces que contribueixen, cada vegada de manera més enèrgica, a aquesta acció col·lectiva.

Actors que treballen en l’àmbit de la cooperació: