Salta al contingut principal

La regidoria de cooperació al desenvolupament

2. La cooperació i els ens locals

2.1. Què és la cooperació descentralitzada?

Com ja s’ha apuntat, les problemàtiques globals actuals no es podran resoldre sense els municipis, ja que els territoris són exposats cada cop més a dinàmiques d’interdependència i esdevenen alhora receptors i emissors dels desafiaments mundials. És aquí on entra la cooperació descentralitzada com una eina per resoldre els problemes locals a l’hora de generar un marc democràtic, just i sostenible de convivència global.

La cooperació descentralitzada és aquella que fan els governs subestatals, ja siguin governs locals (com ajuntaments, diputacions, cabildos i consells insulars en el cas espanyol) o regionals (com les comunitats autònomes).

Sabies que…

La cooperació portada a terme per governs locals i regionals té més pes relatiu sobre la cooperació del conjunt de l’Estat espanyol que en qualsevol altre país (al voltant del 10% i el 15% de l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD) total espanyol, depenent de l’any, segons dades del Ministeri d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació).

La cooperació descentralitzada és una política pública i és regulada per un marc normatiu:

  • El 20 de gener de 1988, Espanya ratifica la Carta Europea d’Autonomia Local. L’article 10 deixa palès el dret que tenen els ens locals d’associar-se i de cooperar amb entitats locals d’altres estats.
  • Llei 1/2023, de 20 de febrer, de Cooperació per al Desenvolupament Sostenible i la Solidaritat Global, que reconeix el rol de la cooperació descentralitzada (art. 35) i especialment dels ens locals (art. 37).
  • Llei 26/2001, de 31 de desembre, de cooperació al desenvolupament de Catalunya. Fruit d’un ampli consens, regula la cooperació de la Generalitat i disposa que els valors, les finalitats i els principis ordenadors de la cooperació informin també les actuacions dels ens locals catalans, i estableix els mecanismes de coordinació, col·laboració i cooperació amb aquests.
  • Llei 21/2003 del Parlament de Catalunya, de foment de la pau. Especialment rellevant per a la Generalitat i el conjunt de municipis que han focalitzat la seva activitat de cooperació en aquest àmbit.
  • Llei 57/2003, de 16 de desembre, de mesures per a la modernització del govern local. Reconeix explícitament la cooperació transfronterera en l’àmbit local.
  • Llei 38/2003, de 17 de novembre, General de Subvencions. El món local està pendent d’adaptar-se a les particularitats de la cooperació al desenvolupament, com ja han fet altres administracions.
  • Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local. Modifica el sistema competencial dels ens locals de la Llei 7/85 i produeix una afectació en el desenvolupament de les polítiques locals de cooperació al desenvolupament.
  • Llei 2/2014, de 25 de març, de l’acció i del servei exterior de l’Estat. Reconeix de manera decidida la rellevància de les comunitats autònomes i ens locals en matèria d’acció exterior i en regula l’actuació (articles 5, 11, 12, 24, 35, 37, Disposició addicional sisena i Disposició final segona).
  • 2006, Consens Europeu sobre Desenvolupament.
  • 2007, Aprovació del Codi de Conducta de la UE relatiu a la divisió del treball en l’àmbit de la política de desenvolupament.
  • 2008, Comunicació “Autoritats locals: actors per al desenvolupament” (SEC(2008)2570): “El terme cooperació descentralitzada aquí es fa servir per designar l’ajuda de finançament públic i privat proporcionada per les autoritats locals, xarxes i altres agents locals”.
  • 2013, Comunicació “Capacitació de les autoritats locals als països socis en nom de la millora de la governança i l’eficàcia dels resultats del desenvolupament” (COM (2013)280 final): “La UE hauria de continuar defensant i coordinant les iniciatives de cooperació transfronterera i descentralitzada entre les autoritats locals d’Europa i dels països socis basades en associacions duradores entre institucions semblants. La cooperació descentralitzada entre autoritats locals de la UE i autoritats homòlogues de tercers països poden aportar un valor afegit a l’aplicació de les accions de desenvolupament, mitjançant iniciatives d’aprenentatge permanent entre iguals, la transferència de coneixements tècnics i la millora de la participació dels agents locals en l’espai públic de l’àmbit local”.
  • 2017, «Nou Consens Europeu sobre Desenvolupament»: dona continuïtat a tots els documents i declaracions assenyalats anteriorment i reconeix el paper dels governs locals i la cooperació descentralitzada en l’avenç cap al compliment de l’Agenda 2030 i els ODS.

En resum

La cooperació descentralitzada és una modalitat de cooperació liderada pels ens locals, necessària i complementària a la cooperació bilateral i multilateral, els objectius i instruments de la qual permeten avançar cap a formes de cooperació més simètriques, en què la reciprocitat i l’aprenentatge mutu es converteixen en eixos centrals de les relacions entre governs locals (Observatori de la Cooperació Descentralitzada).

2.2. Origen i evolució de la cooperació municipal a Catalunya i Espanya

Les primeres experiències de cooperació descentralitzada a Catalunya es van realitzar als anys vuitanta, en bona part impulsades per col·lectius socials que demanaven una resposta davant les injustícies en les relacions nord-sud. En aquell moment van sorgir els primers agermanaments entre municipis, en general, en un context de suport a moviments polítics. El suport al poble sahrauí i als processos revolucionaris centreamericans als anys vuitanta va tenir un paper important com a element mobilitzador de l’internacionalisme municipalista espanyol i català.

Sabies que…

El 0,7%

El maig de 1972, en el marc d’una conferència sobre el comerç i el desenvolupament, les Nacions Unides van fixar l’objectiu de destinar el 0,7 % del PNB dels països més rics a l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD).

Algunes institucions públiques, entre les quals la Diputació de Barcelona, s’han compromès a destinar aquest percentatge del seu pressupost a la cooperació per tal de contribuir a l’assoliment d’aquest objectiu. Val a dir que el principal impulsor del 0,7 % ha estat la societat civil, però, malgrat diverses campanyes ciutadanes, són pocs els països que han arribat a contribuir amb aquesta xifra. La mitjana dels donants mai no ha superat el 0,4 %.

Es recomana veure el següent vídeo.


Com calcula un govern local el 0,7%?

Llegiu l’estudi presentat pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament: Criteris d’aplicació del 0’7% dels ingressos propis municipals a la cooperació al desenvolupament. Justificació tècnica. Estudi realitzat per Joaquim Solé Vilanova, catedràtic de Finances Públiques, director del Màster en Hisenda Autonòmica i Local, Universitat de Barcelona.

Per saber-ne més

0,7% El compromís pendent

A la dècada dels noranta comencen a generalitzar-se les polítiques de cooperació descentralitzada en el conjunt de governs autonòmics i locals a Espanya. Igual que en altres comunitats autònomes, a Catalunya l’impuls de la societat civil, gràcies al denominat «moviment del 0,7», va ser especialment rellevant. Bona part de les administracions locals van començar a desplegar la seva acció solidària i es va triplicar el pressupost en polítiques de cooperació descentralitzada.

El punt àlgid va arribar amb el canvi de mil·lenni, amb l’aprovació de la Llei catalana de cooperació al desenvolupament l’any 2001, la creació de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament el 2003 i la professionalització del sector.

La consolidació i enfortiment de la cooperació a Catalunya als anys 90 i la primera dècada del 2000 es va assentar en dos elements clau: l’impuls ciutadà i el compromís polític de nombroses autoritats locals. Ambdós, a més de constituir un component estructural i un tret distintiu de les polítiques de cooperació descentralitzada a Espanya, van dotar la cooperació d’enormes potencialitats en participació social i governabilitat local.

Ara bé, l’acció que es va desplegar inicialment tenia un enfocament força caritatiu i vertical, en una relació desigual entre donant i receptor, i les intervencions que es van desenvolupar eren reactives, disperses i poc estratègiques, en el marc d’agermanaments o mitjançant convocatòries per a les entitats del territori. Els processos de reflexió i debat d’aleshores van generar crítiques envers la relació vertical entre govern local del «nord» (donant) i govern local del «sud» (receptor), dominada per la transferència de recursos. Es va començar a cercar relacions de caràcter més horitzontal i d’enfortiment mutu que se centren en les polítiques públiques i les competències locals assignades.

En paral·lel, els governs locals van ampliar el seu compromís amb la promoció d’una ciutadania activa i compromesa. Juntament amb el teixit associatiu local, s’obriren pas noves actuacions d’educació que van anar més enllà d’informar de la realitat dels països amb els quals es cooperava i es va posar l’accent en la corresponsabilitat.

Amb l’esclat de la crisi econòmica de l’any 2008, aquesta política se’n va ressentir força i va patir retallades dràstiques en alguns casos. En conseqüència, l’ampli teixit associatiu vinculat a la cooperació descentralitzada, a través del qual s’havien gestionat una part important de fons, va trobar-se en greu risc de sostenibilitat econòmica. L’impuls ciutadà, un dels trets distintius de la cooperació descentralitzada a Catalunya i Espanya, es va veure greument afectat. Un reflex d’això és que el discurs polític respecte de la cooperació descentralitzada va involucionar. Durant la crisi va guanyar pes l’al·legat de «primer, els de casa» i es va produir una despolitització o pèrdua del suport polític a la cooperació descentralitzada, un canvi facilitat per la naturalesa voluntària del compromís amb el 0,7%.

A partir de 2015, en un escenari “postcrisi” van confluir l’aprovació de l’Agenda 2030, una lleugera recuperació econòmica i l’inici d’un nou cicle polític, en què es va recuperar discursivament la importància de la cooperació descentralitzada i es va començar a revertir la involució pressupostària dels anys anteriors.

A més, la pandèmia mundial de la covid-19 i la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències, reforcen la idea de les interdependències entre països i territoris, i de les vinculacions global-local sobre les quals cal actuar.

2.3. El valor diferencial de la cooperació descentralitzada

La cooperació descentralitzada ofereix un valor diferencial respecte de la cooperació que desenvolupen els actors estatals, els programes multilaterals i els de les ONG. Aquest valor diferencial es troba en els elements següents:

  1. Àmbits competencials clau per al desenvolupament sostenible. Els municipis tenen competències en àmbits essencials per a l’impuls del desenvolupament sostenible, com ara la gestió de residus, la mobilitat, la participació ciutadana o l’educació. A través de la cooperació, poden aportar i intercanviar la seva experiència tècnica en aquests camps.
  2. La proximitat i el coneixement del territori. Es tradueix en una major capacitat d’adaptar les activitats i els programes que es despleguen per respondre a la voluntat dels destinataris.
  3. L’articulació d’actors i la participació ciutadana. Aquest és un altre efecte directe de la proximitat que hi ha entre el govern local i la ciutadania, i de la coneixença més profunda del territori. El tracte més directe produeix un efecte de mobilització dels agents que esdevé un potencial atesa l’escassetat de recursos d’aquests ens locals. L’escola té un paper estratègic per desplegar accions i mobilitzar les famílies, especialment en els municipis més petits.
  4. La flexibilitat i la innovació. En general, la menor dimensió d’un govern local augmenta la flexibilitat i la innovació a l’hora de prendre decisions davant les necessitats de la ciutadania.
  5. El potencial de la coherència de polítiques a petita escala. En el món local, sobretot en pobles de petites dimensions, la gestió transversal dels afers públics flueix de manera natural i, per tant, tenen un gran potencial per introduir l’enfocament de coherència de polítiques per al desenvolupament.
  6. La diversitat de pràctiques i d’enfocaments de treball. A la cooperació descentralitzada se li reconeix un ampli ventall de tipologies d’intervenció i de pràctiques, que van des de l’ajuda oficial al desenvolupament (AOD), passant pels intercanvis de coneixement, fins a l’educació per a la ciutadania global (ECG). Aquesta heterogeneïtat n’és una de les principals característiques i fortaleses.
  7. El treball en xarxa municipalista. S’han teixit aliances i xarxes de treball horitzontals d’intercanvi tècnic i d’aprenentatge entre iguals, xarxes temàtiques i geogràfiques que contribueixen a enfortir capacitats a mitjà i llarg terminis. Aquestes xarxes han reforçat la condició d’actor polític dels governs locals en les relacions internacionals, tot i que les viles més petites no hi són prou representades.
  8. L’absència d’interessos geoestratègics que puguin distorsionar la seva acció. A diferència dels estats, el fet que els governs locals no estiguin sotmesos a interessos geoestratègics, els situa en una posició privilegiada per incidir i posicionar-se en contra de polítiques i decisions que poden tenir un impacte negatiu per al desenvolupament.

Per tant, si bé és cert que quantitativament la cooperació desenvolupada pels municipis té menys pes que la feta per altres actors, com els autonòmics, l’aportació que suposa aquesta cooperació no s’ha de limitar exclusivament a un càlcul econòmic.

La cooperació i els agents locals són, per vocació i responsabilitat —per imperatiu ètic, però també polític—, forces que contribueixen, cada vegada de manera més enèrgica, a aquesta acció col·lectiva.

En resum

El valor diferencial de la cooperació que fan els ens locals el trobem en la seva especificitat, l’experiència i el coneixement en el desenvolupament de les competències que li són pròpies.

2.4. Qui és qui? Principals actors de la cooperació

Actors que treballen en l’àmbit de la cooperació:

La missió i prioritat de la Diputació és acompanyar i donar suport als municipis de la província de Barcelona i, per tant, un dels eixos fonamentals de l’actuació de la Direcció de Relacions Internacionals és el de donar servei als ens locals en aquest àmbit de política pública.

Dins la Direcció de Relacions Internacionals, l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament gestiona el 0,7% del pressupost de la corporació, mitjançant el qual:

  • Ofereix suport tècnic i econòmic als ens locals de la província per a la concepció, seguiment i avaluació de les seves polítiques i iniciatives de cooperació amb altres països i d’educació per a la ciutadania global.
  • Impulsa actuacions de cooperació directa amb socis homòlegs d’altres països en la millora de la descentralització, la governabilitat i les polítiques i serveis públics locals.
  • Dona suport a les entitats sense ànim de lucre per a la implementació de projectes de cooperació a països tercers i a iniciatives d’educació per a la ciutadania global en els municipis de la província de Barcelona.

Diputació de Barcelona, Xarxa de Municipis

[+info]

La seva àrea internacional treballa en la projecció exterior del territori i dels agents metropolitans. També actua en projectes de cooperació internacional i d’educació per a la justícia global tot promovent el desenvolupament urbà sostenible d’altres àrees metropolitanes d’Europa, Amèrica Central, Àfrica i la Mediterrània en els àmbits de la seva competència.

El projecte de treball en xarxa més emblemàtic actualment, adreçat específicament als municipis metropolitans, és Tenim drets, teixim llibertats. Programa metropolità pels drets humans des del món local.

Àrea Metropolitana de Barcelona

[+info]

Dins el Departament d’Acció Exterior i Govern Obert, la DGCD és responsable de la formulació d’aquesta política pública per part de la Generalitat. La DGCD assegura la coordinació de les actuacions de cooperació del conjunt del govern de la Generalitat de Catalunya, impulsa la participació dels actors de la cooperació i la coordinació amb altres administracions públiques.

Direcció General de Cooperació al Desenvolupament

[+info]

És l’organisme de la Generalitat de Catalunya responsable de gestionar les polítiques de cooperació al desenvolupament i acció humanitària. Està adscrit al Departament d’Acció Exterior i Govern Obert.

És el principal instrument del govern i la ciutadania de Catalunya per sumar-se a la comunitat internacional en el compromís per construir un món més just i solidari, i treballar per garantir l’accés als drets fonamentals i al lliure desenvolupament de les persones i els pobles d’arreu del món.

Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament

[+info]

Té la funció d’impulsar la informació i la comunicació, la col·laboració, la cooperació i l’assistència recíproca en l’execució de les actuacions de cooperació al desenvolupament de l’administració de la Generalitat i dels ens locals. Hi participen l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Diputació de Barcelona, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, l’Associació Catalana de Municipis i Comarques (AMC) i la Federació de Municipis de Catalunya (FMC), entre d’altres.

Comissió de coordinació dels ens locals de la Generalitat

[+info]

És una organització formada per ajuntaments catalans i altres organitzacions municipalistes (diputacions, consells comarcals i mancomunitats) que destinen una part del seu pressupost a finançar accions de solidaritat i de cooperació al desenvolupament.

Fons Català de Cooperació al Desenvolupament

[+info]

És l’associació d’entitats locals d’àmbit estatal amb més implantació. Compta amb una Comissió de Cooperació al Desenvolupament que orienta el seu treball, per una banda, a potenciar i canalitzar la voluntat de cooperació de les entitats locals, donant suport a l’enfortiment de les seves estructures i mecanismes de cooperació, i per l’altra, a cooperar amb les institucions homòlogues de països en desenvolupament en l’enfortiment de la institucionalitat municipal, posant a la seva disposició l’experiència acumulada pels governs locals a Espanya en el procés de descentralització i de governança local.

La FEMP és la secció espanyola del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) i seu oficial de l’Organització Iberoamericana de Cooperació Intermunicipal (OICI).

Federació Espanyola de Municipis i Províncies

[+info]

Òrgan directiu del Ministeri d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació, adscrit a la Secretaria d’Estat de Cooperació Internacional, encarregat de la formulació, la direcció estratègica, l’execució, el seguiment i l’avaluació de la política de cooperació internacional per al desenvolupament sostenible.

La ciutadania té un paper destacat com a agent de la cooperació a Catalunya, sigui en col·laboració amb les institucions o de manera autònoma.

Hi ha nombroses entitats per la justícia global, 125 de les quals estan afiliades a La Fede, una xarxa que les representa davant les institucions, la ciutadania i altres agents socials, i en promou l’acció col·lectiva. La Coordinadora de ONG para el Desarrollo fa un paper homòleg en l’àmbit estatal.

A més de les organitzacions no governamentals per al desenvolupament, hi ha moviments socials i veïnals, amb diferents nivells de formalització, que són actius en àmbits rellevants com ara la solidaritat internacional, la justícia climàtica, el feminisme o la justícia global.

“Impulsat per la Diputació de Barcelona, vol ser una eina al servei dels governs locals, regionals i altres actors vinculats a l’acció internacional i la cooperació descentralitzada a Europa i Amèrica Llatina. Focalitza el seu treball en activitats d’anàlisi i de recerca, publicació, formació i foment de bones pràctiques.

Observatori de Cooperació Descentralitzada

[+info]

D’entre els agents que contribueixen a la teoria i la pràctica de la cooperació a Catalunya, hi ha sindicats, centres educatius, universitats, centres de recerca i divulgació (CIDOB, Casa Amèrica…), investigadors i consultors o l’empresa privada. L’evolució de l’enfocament de la cooperació cap a una més gran transversalitat i multilateralitat fa que els agents implicats siguin cada cop més diversos en tots els àmbits.