En aquest apartat es tracta amb més detall com es poden aprofitar diferents instruments i eines per fer polítiques de cooperació que siguin realment efectives i transformadores.
Per respondre a les demandes ciutadanes del moviment del 0,7% dels anys noranta, els ens locals es van trobar enfront de dues alternatives principals:
La segona opció va ser la que es va adoptar majoritàriament a Catalunya i va donar a l’ajuntament un paper de finançador de la cooperació no governamental. En la majoria dels municipis mitjans i grans, l’ajuntament va llançar una convocatòria de projectes dirigida a les ONGD amb presència en el municipi i aquesta fórmula va drenar la major part dels recursos municipals destinats a la cooperació.
Es tractava, per tant, d’una cooperació indirecta, en la qual la institució pública delegava a les ONGD la concepció i realització de les accions. Aquesta mateixa fórmula es va aplicar posteriorment a la sensibilització, i es va fer una convocatòria específica de projectes de sensibilització adreçada també a les entitats no governamentals del municipi.
Al llarg del temps, els ens locals van començar a manifestar la necessitat que l’ajuntament havia de plantejar-se realment construir i aplicar una política pública pròpia en el camp de la cooperació, de la mateixa manera que la institució local defineix i posa en marxa polítiques públiques locals en els altres camps de competència. De mica en mica, es va prendre consciència de l’especificitat de la cooperació. Es va avançar, doncs, cap a una cooperació directa.
Cal tenir en compte que aquesta cooperació directa no es redueix a un canvi de titularitat. El punt més important és el canvi de contingut que es dedueix del fet de passar d’una cooperació delegada i concebuda com un suport als grups solidaris del municipi, a una cooperació pensada des de la lògica pública i integrada dins del conjunt de les polítiques públiques locals.
En general, podem dir que és una cooperació amb determinades característiques:
La cooperació directa és la promoguda i dirigida des de la institució municipal, i expressa l’especificitat i el valor diferencial de la cooperació pública local.
La cooperació entre municipis i territoris de diferents països és aquella relació de treball que s’estableix per assolir fites de desenvolupament consensuades.
La cooperació descentralitzada, tot i que implica sovint la transferència de recursos, no es limita a això. La seva naturalesa és més estratègica. Es tracta d’una relació que privilegia el diàleg i la col·laboració, i disposa d’un potencial de mobilització i transformació. Una de les principals riqueses de la cooperació descentralitzada és que constitueix un espai que propicia els intercanvis tècnics al voltant de les polítiques públiques i que sovint s’emmarquen en un acord institucional més ampli.
En funció d’allò que es transfereix i l’objecte de la relació de cooperació, hi ha dos tipus de cooperació:
L’objecte de la cooperació tècnica consisteix en la transferència de coneixements tècnics entre els ens locals socis de dos o més països. La base d’aquesta cooperació rau principalment en processos formatius o d’acompanyament sobre polítiques i serveis de competència municipal desenvolupats per personal tècnic dels municipis.
La cooperació tècnica és una de les modalitats més característiques de la cooperació municipal amb la qual els municipis poden aportar el seu valor diferencial. Permet explorar les potencialitats de la cooperació descentralitzada en la mesura que es basa en l’aprenentatge entre actors i institucions que comparteixen problemàtiques.
Els temes en què es pot establir una relació de cooperació tècnica entre municipis o territoris abasten tots els aspectes de la vida local. En destaquen els següents:
El projecte EqualMED impulsat per la Diputació de Barcelona, neix amb l’objectiu principal de contribuir a la inclusió de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques locals al Marroc i, en particular, promoure la participació política de les dones en l’esfera local. Hi participen 17 municipis de la província de Barcelona i 14 comunes marroquines.
JUSUR és una actuació de cooperació en xarxa liderada per cinc municipis del Baix Llobregat (Esplugues de Llobregat, Gavà, Sant Joan Despí, Sant Vicenç dels Horts i Viladecans), deu comunes de la regió de Marràqueix-Safi (Marroc) i l’entitat marroquina IMADEL (Institut Marroquí per al Desenvolupament Local) que compta amb el suport de la Diputació de Barcelona.
La relació entre els ens locals d’ambdós territoris es va iniciar l’any 2011 amb la finalitat de compartir experiències en la definició i implementació de les polítiques locals de proximitat i les polítiques socials. Al llarg d’aquests anys s’han dut a terme diversos processos de formació i intercanvis tècnics i polítics per compartir bones pràctiques i experiències d’èxit. La darrera fase del projecte es va focalitzar en la promoció de la igualtat d’oportunitats en el cicle de vida de les dones.
És un tipus de cooperació que implica un transvasament de recursos financers. Per tant, tota la cooperació articulada a partir de subvencions forma part d’aquesta modalitat. Podem dir que la gran majoria de la cooperació descentralitzada respon a la categoria de cooperació financera.
La cooperació canalitzada per mitjà de les ONGD és cooperació financera. A Espanya, entre el 50% i el 80% de la cooperació descentralitzada es canalitza a través d’ONGD. En aquest model predominen els projectes de cooperació com a instrument i les convocatòries públiques de concurrència competitiva com a criteri distributiu.
Les convocatòries públiques de subvencions a ONGD sovint comporten una gestió complexa a causa de les dificultats de justificar la despesa en segons quins països sota el focus de l’actual Llei de subvencions. El repte que tenim al davant és establir fórmules de finançament i justificació més eficients i àgils.
En resum
La cooperació directa presenta grans potencialitats, no només perquè estableix un diàleg directe i horitzontal entre governs locals, sinó perquè pot implicar diversos agents del territori, fet que dona lloc a un marc de relació més ampli i divers de cooperació territorial.
La cooperació directa s’acostuma a dur a terme per mitjà de la cooperació tècnica, una de les modalitats de cooperació més característica de la cooperació municipal a través de la qual els municipis poden aportar el seu valor diferencial.
Com ja hem vist, l’ECG és la modalitat de treball que ens convida a pensar quins canvis volem impulsar en els nostres municipis per contribuir a un món més just, pacífic i sostenible. Per fer-ho de manera realista i transformadora, convé dur a terme les accions següents:
Recorda
L’ECG enriqueix i empodera la ciutadania dels nostres pobles i ciutats en favor dels drets humans, la pau i el desenvolupament sostenible. Ha de formar part dels valors i les accions de l’estratègia de ciutat.
El lideratge de l’ajuntament en l’ECG facilita poder arribar al conjunt de la ciutadania i que altres regidories puguin incorporar aquests continguts perquè siguin part del projecte de ciutat. També permet implicar més els actors locals i capitalitzar els aprenentatges per superar les accions puntuals i aïllades.
Hi ha moltes línies d’actuació possibles en funció de la realitat del municipi i els objectius que es fixin. A continuació se’n destaquen algunes:
Poden anar adreçades a tota la població o a públics concrets.
Exemple
Cada any, ajuntaments de la província aprofiten el Dia Mundial de Comerç Just al mes de març per impulsar una campanya comunicativa i programar activitats de promoció del comerç just i el consum responsable. Ho fan amb el suport d’una entitat especialitzada, LaCoordi, i en molts casos de manera conjunta entre les regidories de cooperació i comerç.
Mitjançant catàlegs d’activitats, amb l’impuls de projectes d’aprenentatge o amb el treball directe amb els claustres, els ajuntaments apropen continguts d’ECG als centres educatius en col·laboració amb les entitats del consell o altres especialitzades.
Exemple
En el mes de gener, molts ajuntaments treballen conjuntament amb els centres de primària i secundària dels seus municipis per organitzar activitats de promoció de pau en el marc del Dia Escolar de la No-Violència i la Pau.
Per tal d’arribar a un públic més ampli i no sensibilitzat, l’ajuntament pot organitzar directament o donar suport a alguna entitat perquè organitzi activitats que portin l’ECG a l’espai públic, com ara exposicions guiades al carrer o muntatges teatrals sobre drets humans, refugi, etc.
Exemple
MURS, una reproducció de la tanca de Melilla, és una acció de carrer per sensibilitzar sobre les conseqüències de la militarització de fronteres, la construcció de murs a les fronteres arreu del món i, especialment, de la construcció de l’Europa fortalesa.
També es pot fer, de manera coordinada amb la regidoria de cultura, que els continguts d’ECG siguin presents en esdeveniments rellevants del municipi que ocupin l’espai públic, com ara festivals de música, cinema, etc.
Per a aquelles persones o actors interessats en aprofundir en una temàtica o que poden esdevenir multiplicadors, l’ajuntament pot oferir formació més extensa, en formats que s’adaptin a les especificitats locals i que motivin els participants.
Exemple
Vuit ajuntaments de la província participen en un projecte de LaFede.cat a través del qual ofereixen formació i acompanyament a entitats locals que volen incorporar continguts d’ECG en les seves actuacions.
Més enllà de la sensibilització i la formació, també es poden impulsar iniciatives que interpel·lin la ciutadania i la impliquin en la resposta als reptes que planteja l’ECG, com concursos d’idees o canals de diàleg amb la ciutadania.
Les diferents actuacions han d’emmarcar-se en línies de treball estables per superar la lògica de programació d’activitats i impulsar processos de canvi en la ciutadania.
Per saber-ne més
Si voleu conèixer més experiències d’educació per a la ciutadania global, podeu consultar el Mapa EducaJustíciaGlobal. Experiències que transformen el món.
L’acció humanitària és l’assistència dissenyada per salvar vides, alleujar el patiment humà i mantenir i protegir la dignitat humana amenaçades per desastres causats per catàstrofes naturals, conflictes o guerres. Es regeix per quatre principis:
Aquest concepte comprèn l’ajut humanitari i d’emergència, que respon a les situacions d’urgència immediata, i sol tenir un marc temporal més limitat, normalment de fins a 6 o, com a màxim, 12 mesos. En canvi, l’acció humanitària comprèn una acció més perllongada i comença després d’haver-se realitzat l’ajuda d’emergència.
L’acció humanitària i d’emergència acostuma a ser la menys dotada econòmicament pels governs locals, malgrat que la pràctica totalitat dels municipis la incorpora com a línia prioritària en els seus marcs de planificació i hi dedica recursos. Per la naturalesa i complexitat de les accions d’acció humanitària, la gran majoria hi contribueix per mitjà de l’aportació a entitats supramunicipals amb més capacitat de gestió i reacció davant les crisis.
A Catalunya, les entitats que aglutinen bona part d’aquests esforços són el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i el Comitè Català d’Ajuda Humanitària i d’Emergència (CCAHE).
Malgrat que moltes vegades s’utilitzen els termes acció humanitària i ajuda humanitària i d’emergència de manera indiferent, l’acció humanitària té un caràcter més ampli i té l’objectiu de plantejar el disseny i desplegament d’estratègies integrals a més llarg termini.
A més de la provisió de béns i serveis bàsics per a la subsistència, comprèn, sobretot en contextos de conflicte, la protecció de les víctimes i els seus drets fonamentals mitjançant tasques com la defensa dels drets humans (advocacy), el testimoni, la denúncia, la pressió política (lobby) i l’acompanyament.
Es tracta d’una forma de treball que pot ser exercida de manera individual o a través de xarxes internacionals en àmbits diversos, com la pau, els drets humans, però també en la cooperació descentralitzada, la seguretat humana i en la definició de les agendes globals. També pot ser rellevant en la millora de la descentralització, la gestió dels assumptes locals i en l’enfortiment institucional i l’apoderament mutu. Per tant, la cooperació descentralitzada no es redueix a mantenir relacions bilaterals o a agermanaments, sinó que la seva acció sobrepassa l’àmbit local i es globalitza mitjançant la capacitat conjunta de posicionar-se, negociar i incidir sobre diferents temàtiques enfront d’altres agents, en processos que fins ara es tractaven en l’àmbit estatal.
Diplomàcia de Ciutats va ser definida pel Comitè de les Regions com “l’instrument per mitjà del qual els governs locals i els seus òrgans poden fomentar a escala mundial la cohesió social, el medi ambient sostenible, la prevenció de les crisis, la resolució de conflictes, així com la tasca de reconstrucció després dels conflictes, i tot això amb l’objectiu de crear un entorn estable en el qual els ciutadans i les ciutadanes puguin coexistir en pau, en un clima de democràcia, progrés i prosperitat”.
Els principals instruments utilitzats pels governs locals per desplegar la seva política de cooperació són els següents:
Es tracta de l’establiment de vincles directes de solidaritat entre dos municipis en l’àmbit de la cooperació internacional (a diferència dels agermanaments de tipus cultural i d’amistat entre pobles), amb vocació de continuïtat en el temps, que pot derivar en diverses formes de treball horitzontal i d’intercanvi amb diferents intensitats.
A més dels vincles institucionals, aquest tipus d’instrument també pot promoure un apropament entre les respectives comunitats. Precisament, les primeres relacions de cooperació internacional que es van donar després de la Segona Guerra Mundial van adoptar la forma d’agermanaments. Durant els anys 80 i 90 també van néixer molts agermanaments-cooperació entre pobles i ciutats de Catalunya amb d’altres, principalment d’Amèrica Llatina i Nord d’Àfrica. Si bé alguns, amb el pas del temps i els canvis polítics, han pogut quedar obsolets, altres encara perduren després d’algunes dècades de relació.
Per saber-ne més
Consulteu la Guia sobre la cooperació descentralitzada. Instruments tècnico-polítics de la Confederació de Fons de Cooperació i Solidaritat (2001).
El projecte, l’instrument més utilitzat en la cooperació descentralitzada, es caracteritza per un cicle d’intervenció molt determinat en el temps i en l’espai. Es tracta d’un conjunt d’activitats articulades entre si i d’uns mitjans dirigits a la consecució d’un objectiu (satisfacció d’una necessitat o resolució d’un problema).
D’una manera ideal, els projectes s’emmarquen en programes més amplis temporalment i pressupostàriament que contribueixen a objectius més generals.
Tot i que les xarxes municipals són agents en si mateixes, poden ser també un instrument. En el cas de les xarxes, aquestes són formades per ens locals que persegueixen els mateixos objectius i mantenen relacions horitzontals sense jerarquia. Tenen la seva rellevància per raons de governança multinivell, ja que articulen la veu de l’àmbit local a l’hora de fer incidència i negociar a favor dels seus interessos; i també perquè afavoreixen la coordinació, la col·laboració, l’intercanvi d’experiències i d’informació, i l’enfortiment mutu.
A més, les xarxes contribueixen a una major eficiència i racionalitat en afavorir una millor economia d’escala i, a diferència de les relacions bilaterals (o els agermanaments), presenten més flexibilitat i dinamisme i més capacitat d’adaptació i impacte.
En aquesta categoria es podrien incloure aquells instruments producte de la innovació i la capacitat d’adaptació pròpia de la cooperació descentralitzada, que ara per ara no es troben definits pels organismes internacionals, com per exemple, els viatges de turisme responsable, les beques i l’acollida en períodes de vacances d’infants vulnerables d’altres països.
Així mateix, es poden encabir en aquest apartat instruments per a la promoció de la coherència de polítiques per al desenvolupament sostenible, com pot ser la compra pública ètica i sostenible, destinada a modificar els plecs de condicions mitjançant la incorporació de criteris socials i ambientals per davant del preu.