La política de cooperació al desenvolupament dels nostres municipis i ciutats afronta nombrosos reptes i oportunitats. En aquest apartat n’abordem quatre de significatius:
La participació és una manera de governança que es basa en el dret de la ciutadania a intervenir en la definició i implementació de les polítiques municipals, i en permet formar part de la resolució d’un problema col·lectiu. Aquesta participació, que es pot donar en diferents moments (consulta, deliberació, decisió, implementació i avaluació), pot ajudar els governs locals a oferir millors respostes i gaudir d’un major grau de legitimitat.
En el cas de la política pública de cooperació al desenvolupament, perquè sigui duradora i tingui efectes multiplicadors, haurà d’implicar la població i altres agents més enllà del govern local durant la seva concepció, implementació i avaluació. Però si bé la participació ciutadana ha de ser una prioritat d’aquesta política, el repte està en aconseguir adaptar les seves pràctiques a la realitat i les necessitats de la societat actual, que ha canviat molt des que els municipis van començar a fer cooperació i es va aconseguir la construcció col·lectiva de la política de cooperació al desenvolupament.
Recorda
Com hem vist, la ciutadania va ser clau en la conformació d’aquesta política en molts municipis catalans, gràcies a l’impuls de les mobilitzacions pel 0,7% que van tenir lloc a mitjans dels anys 90.
Precisament, aquest caràcter participatiu és un dels trets fonamentals i el valor diferencial de la cooperació descentralitzada. La proximitat amb la ciutadania situa el govern local en més bona posició per conèixer el territori, els seus agents i les seves necessitats, i per mobilitzar els agents locals més adients i establir un marc de relacions amb ells. Aquesta característica es veu potenciada en els municipis petits i mitjans, precisament per la menor grandària i perquè la ciutadania actua sovint com una extensió del poder públic local.
En tots els casos, l’educació per a la ciutadania global (ECG) és la modalitat més ben posicionada per aprofitar aquest avantatge.
Els processos de planificació estratègica que emprenen els municipis es fan de manera participativa amb els agents del territori i es converteixen en oportunitats de cocreació de la política. Per això s’utilitzen diferents mecanismes com qüestionaris, entrevistes, grups focals, tallers de debat, etc. A més, els plans directors i les orientacions estratègiques que s’elaboren en aquests processos, determinen els mecanismes de participació i concertació amb la societat civil organitzada en aquest àmbit per a l’execució de les iniciatives. Posteriorment, la seva avaluació també es fa sovint de manera participativa.
Els consells municipals han estat la modalitat més comuna d’òrgan de participació ciutadana dels ens locals de la província en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament. Des d’un inici, els ajuntaments s’han dotat d’aquests òrgans formals i estables, majoritàriament anomenats Consells municipals de cooperació i solidaritat, amb els seus reglaments, però també han optat per altres mecanismes més informals, com taules de solidaritat, comissions de treball, etc.
Consells municipals de cooperació i solidaritat
Aquests consells, taules o comissions solen estar formades, a més dels representants de l’ajuntament, per entitats de cooperació del municipi, representants de les diferents forces polítiques del consistori i persones a títol individual amb reconeguda trajectòria en aquest àmbit, però també hi poden formar part altres tipus d’entitats, com representants del món educatiu i juvenil, associacions de veïns, etc.
Entre les funcions d’aquests òrgans de participació destaquen les consultives, deliberatives, informatives, d’assessorament, d’elaboració de propostes i de seguiment i control de la política de cooperació al desenvolupament de l’ajuntament. També poden tenir funcions d’implementació de campanyes i projectes, de difusió, de planificació i disseny de les accions.
En alguns casos, aquests òrgans també elaboren normativa, reglamentació i bases de convocatòries, i eleven propostes de finançament i distribució dels recursos del 0,7% entre les entitats.
En general, aquests òrgans tenen dècades de funcionament i trajectòria. Mentre que alguns han pogut esdevenir veritables espais deliberatius i de construcció estratègica i col·lectiva de la política, en què s’ha fomentat el debat i la reflexió, d’altres s’han limitat a una funció informativa i consultiva del que fa l’ajuntament en aquest camp i de distribució del pressupost entre els mateixos membres, i han prevalgut els interessos particulars sobre els generals.
A més, cal evitar que aquests consells es quedin anquilosats en el passat i afavorir la participació d’altre teixit social, com organitzacions ecologistes, d’economia social, organitzacions culturals, de comerç just, els moviments feministes, els productors locals, entre d’altres, fet que permetria aprofitar el seu potencial per respondre als reptes locals i globals del desenvolupament amb un enfocament de coherència de polítiques.
Atorgar major protagonisme als agents de la societat civil no ha de significar, en cap cas, que l’administració renunciï a liderar aquesta política i, per tant, a exercir la seva responsabilitat i utilitzar els seus recursos.
Situació |
Molt baix |
Baix |
Mitjà |
Alt |
Molt alt |
El govern local només comunica esporàdicament el que fa en l’àmbit de la cooperació i/o col·labora puntualment amb els agents per fer activitats que el mateix govern defineix i coordina. |
|
|
|
|
|
El govern local sovint consulta als agents locals sobre les activitats de cooperació que poden afectar-los. |
|
|
|
|
|
El govern local manté un diàleg amb els agents per mitjà de mecanismes formals i periòdics (reunions) o bé informa, consulta i distribueix el pressupost en el marc del consell de solidaritat o òrgan similar integrat fonamentalment per entitats de cooperació. |
|
|
|
|
|
L’estratègia de cooperació del govern local és dissenyada mitjançant un procés participatiu obert a gran part dels agents socials i s’estableixen mecanismes de concertació, col·laboració i treball conjunt amb aquests per desplegar la política. |
|
|
|
|
|
Existeix un veritable espai de governança, deliberatiu i de construcció estratègica i col·lectiva de la política, integrat per una xarxa variada d’agents locals no exclusivament de cooperació, que treballen de manera horitzontal i amb una relació d’igualtat amb el govern local, amb voluntat de generar empoderament i transformació social. |
|
|
|
|
|
A escala global, la igualtat efectiva entre homes i dones continua sent més aviat un objectiu que una realitat, tot i que els principis d’igualtat i no discriminació són pilars fonamentals dels drets humans.
La perspectiva de gènere és aquell enfocament de treball que considera no únicament les experiències i les visions dels homes, sinó que implica tenir en compte les preocupacions i les experiències de les dones, igual que les dels homes, per tal que no es perpetuï la desigualtat. És a dir, persegueix la igualtat de gènere.
Segons la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra les dones (CEDAW) de Nacions Unides (1979), cal explicitar la perspectiva de gènere en totes les actuacions per evitar que les desigualtats entre homes i dones quedin invisibilitzades sota perspectives més genèriques, com ha ocorregut històricament i, per tant, cal tenir en compte les desigualtats de gènere.
En el camp de la cooperació al desenvolupament, incorporar la perspectiva o la transversalitat de gènere implica tenir en compte les desigualtats entre homes i dones en el disseny, l’execució, el seguiment i l’avaluació de les actuacions per tal de disminuir-les.
Destaca, per una banda, el paper de les Nacions Unides. El punt d’inflexió es va marcar amb la Quarta Conferència Mundial sobre les Dones celebrada a Beijing (Xina) el 1995, en què es van fixar les prioritats i àrees de treball per fer front a les desigualtats de gènere a escala global amb la transversalitat de gènere i l’empoderament de les dones, concepte que es focalitza en les dones perquè siguin agents actives del seu desenvolupament.
L’Agenda 2030 inclou la perspectiva de gènere en l’ODS 5: Aconseguir la igualtat de gènere i empoderar totes les dones i nenes. Tanmateix, hi ha hagut veus crítiques sobre el fet d’encasellar un objectiu tan transversal.
Una d’aquestes veus és l’Agenda 2030 Feminista, una iniciativa que reflexiona sobre la necessitat d’un enfocament global en què tots els ODS s’impregnin de la perspectiva de gènere i aconseguir així un impacte més transformador.
Per una altra banda, la Llei catalana d’igualtat (Llei 17/2015, del 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes) insta els ens locals a incorporar la perspectiva de gènere en la cooperació:
Article 51. Cooperació al desenvolupament i foment de la pau
1. Les polítiques de cooperació al desenvolupament i de foment de la pau, els plans, els documents de planificació, seguiment i avaluació estratègics, els processos d’actuació i de diàleg polític i les relacions institucionals han d’incorporar la perspectiva integrada de gènere basada en els drets humans.
Les estratègies de desenvolupament no són neutres en relació amb el gènere i tenen conseqüències potencialment positives i negatives per a dones i homes, de la mateixa manera que les accions de desenvolupament són més eficaces si tenen en compte les diferències i desigualtats.
Les desigualtats de gènere interactuen simultàniament amb altres característiques o condicions que s’entrecreuen amb altres formes de discriminació com l’origen ètnic o la nacionalitat, l’edat o l’orientació sexual, entre d’altres que agreugen i empitjoren l’exercici ple dels drets humans. L’enfocament de gènere posa especial èmfasi en aquestes interseccionalitats.
La interseccionalitat és un marc teòric que explora els sistemes d’opressió i privilegi que condicionen les persones i que ens ajuda a allunyar-nos de la idea que les dones són un grup homogeni, i referma que la seva vivència està molt relacionada amb els diferents eixos de discriminació, els privilegis i el context (la realitat de cada territori).
El fet que la igualtat de gènere sigui una temàtica prioritzada, no implica que s’estigui incloent la perspectiva de gènere de manera adequada, sinó que la transversalitat de gènere continua sent necessària. De la mateixa manera, treballar amb dones no significa que automàticament es tinguin en compte els aspectes relacionats amb la desigualtat de gènere des d’un enfocament de drets humans, ja que es poden impulsar projectes exclusius per a dones que tinguin un efecte molt negatiu en les relacions de gènere i reforcin la seva posició de subordinació.
Així mateix, els homes són un element clau per al canvi en les relacions de gènere. Treballar amb ells és imprescindible per eliminar les causes estructurals de la desigualtat de gènere i modificar la percepció “tradicional” dels “rols” de gènere.
L’enfocament basat en drets humans és un marc conceptual desenvolupat per Nacions Unides que es pot aplicar a qualsevol política pública, en tant que situa el respecte, la protecció i la garantia dels drets humans al centre dels processos de desenvolupament humà sostenible en qualsevol àmbit i lloc del món.
Sabies que…
L’enfocament de gènere basat en drets humans és un dels cinc principis rectors establerts en el Marc de Cooperació de Nacions Unides per al Desenvolupament Sostenible (2019).
És especialment rellevant per a la política de cooperació internacional, el potencial transformador que té aquesta manera de mirar i analitzar el món. L’adopció de l’enfocament basat en els drets humans en la cooperació descentralitzada té implicacions tant per a la planificació com per a la identificació de les iniciatives concretes que se’n derivin:
L’enfortiment de capacitats dels agents, la transformació de les relacions de poder, la lluita contra la discriminació i la participació seran elements clau de les iniciatives que s’impulsin amb aquest enfocament.
Recorda
L’enfocament de gènere, basat en drets humans i aplicat a la política de cooperació local, proporciona un marc que es pot compartir amb altres regidories i orienta a l’hora d’impulsar línies de treball més transformadores.
Per saber-ne més
Vídeo Enfocament de gènere i basat en drets humans, Institut de Drets Humans de Catalunya.
Vídeo Nuevos repertorios de acción política local en protección internacional de los Derechos Humanos, REDS.
La comunicació és una eina clau de transparència i retiment de comptes a la ciutadania en totes les polítiques públiques. Però en el cas de les polítiques de cooperació, especialment, una bona comunicació és de vital importància. Malgrat això, per diversos motius, el fet de comunicar la cooperació no ha estat un objectiu principal dels departaments de cooperació municipals i no sempre s’ha comunicat o no s’ha comunicat de manera eficaç.
En aquest apartat es destaca el paper que fa la comunicació, no només com a exercici de transparència i informació, sinó també per aconseguir que la política pública de cooperació tingui èxit.
Aquests són alguns dels aspectes clau que cal saber per treballar en la comunicació de cooperació:
Els mitjans públics tenen l’objectiu de rendir comptes davant la ciutadania i de promoure la pròpia acció municipal. Però més enllà d’entendre la comunicació estrictament com a informació sobre activitats, xifres o dades, en el cas de la cooperació cal, a més, construir un relat.
Tal com es desprèn de diferents estudis, hi ha un alt grau de desconeixement de les polítiques de cooperació al desenvolupament locals per part de la ciutadania, fins i tot del fet mateix que els municipis porten a terme accions de cooperació. A més, el coneixement de la temàtica per part de la població sembla en general escàs, i moltes vegades la cooperació s’associa a l’assistencialisme o l’ajuda humanitària.
Una de les conseqüències més perilloses d’aquest fet, i encara més en moments de crisi com l’actual, és la percepció que té la ciutadania sobre la cooperació mateixa i el sentiment de malbaratament dels recursos econòmics que es destinen a les polítiques de cooperació. Aquesta percepció es reforça amb la desinformació i els arguments de “primer els de casa”, “l’ajuda mai no arriba realment on l’enviem”, o “no volen desenvolupar-se”, molt utilitzats per partits populistes amb un clar rerefons xenòfob.
En aquest context, és important una comunicació de la cooperació que vagi més enllà de la transparència i la rendició de comptes: millorar la comunicació de la cooperació és un pas clau per millorar la salut de la política de cooperació municipal.
Cal buscar noves maneres d’explicar la cooperació que vagin més enllà de la informació simple i repetitiva sobre projectes de cooperació i/o activitats de recaptació de fons. Cal transmetre un missatge de defensa de les polítiques de cooperació locals com a política pública que ens ajuda a cohesionar-nos en tots els àmbits, i que es recolza i es reforça en els valors democràtics. Cal, doncs, una comunicació que tingui impacte, que ajudi a construir un relat de consens en què s’insereixi la cooperació, per aconseguir les adhesions i compromisos de la ciutadania i les institucions.
Els reptes del desenvolupament són cada vegada més complexos i interconnecten estretament les problemàtiques globals i les locals. Les diverses crisis globals impacten en la vida dels nostres municipis i plantegen noves relacions d’interdependència entre l’esfera internacional i la local. En contraposició a aquesta realitat, són poques les notícies que tracten les causes dels problemes i que es contextualitzen adequadament. Es troba a faltar un enfocament de drets i una perspectiva des de la justícia global.
En aquest escenari, cal entendre la comunicació com a part imprescindible d’un procés educatiu per a una ciutadania global activa i compromesa amb el desenvolupament. Cal renovar discursos i actualitzar les narratives sobre cooperació —superar la visió eurocèntrica i assistencialista, evitar la victimització i els estereotips— i transitar cap a discursos transformadors basats en la justícia global i els drets humans.
La comunicació de la cooperació ha de servir per sensibilitzar i educar la ciutadania en la comprensió de les problemàtiques de caràcter global i que pugui associar-les amb les problemàtiques locals. En aquest sentit, comunicar la política pública de cooperació ha de ser una eina d’incidència i de transformació social.
Fins ara hem parlat de comunicar la cooperació a la ciutadania, però també és important parlar de la comunicació interna. La política de cooperació no és una política aïllada de la resta i té molts elements que s’entrecreuen i es complementen amb altres polítiques municipals.
Perquè l’estratègia de comunicació externa de la cooperació tingui èxit, és recomanable treballar també la comunicació dins les àrees i departaments. Cal millorar l’apropiació de la política de cooperació i del discurs de defensa de la cooperació per part de tota la corporació. Només d’aquesta manera es pot garantir el caràcter transversal de la cooperació i contribuir així a la coherència de polítiques en l’ens local.
En clau interna, és important també establir qui porta el pes comunicatiu de la cooperació dins l’ajuntament. Cal trobar espais de confluència que ajudin a millorar els continguts que es generen i, si cal, implementar protocols de treball entre el personal tècnic de cooperació i de comunicació de l’ajuntament.
Per aconseguir comunicar la cooperació de manera eficaç, és important dissenyar una estratègia de comunicació de la cooperació. La planificació de la comunicació ajudarà a identificar els agents, els missatges, els públics i els canals més útils segons els objectius comunicatius de cada municipi, i també ajudarà a millorar l’articulació i la col·laboració entre els agents de la cooperació i els altres agents del teixit associatiu municipal.
L’estratègia de comunicació ajudarà a definir els aspectes següents:
Per saber-ne més
Si cal més informació, es pot consultar:
