Descripció de l'episodi:
La motivació és un procés intern –o un estat mental– que activa, dirigeix i ens permet mantenir una conducta adequada per a la consecució d’un objectiu concret. Se sustenta en diverses estructures del cervell, i a nivell neurohormonal es relaciona amb les sensacions de recompensa, l’anticipació de recompenses futures i l’optimisme. Internament, incrementa el nivell d’energia metabòlica del cervell, la qual cosa li permet funcionar amb més eficiència i durant més temps sense cansar-se. La conversa entre Anna Forés i David Bueno girarà al voltant de les preguntes següents: - Què és la motivació a nivell fisiològic? - Com la genera el cervell? - Quins estats emocionals la desencadenen? Són tots equivalents? - Per què la motivació es relaciona amb les sensacions de recompensa i amb l’optimisme? - Com en podem treure profit? - Quina diferència hi ha entre la motivació intrínseca i l’extrínseca? Quina és millor?
Transcripció:
Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat
LOCUTOR: Benvinguts a Audioformació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.
ANNA FORÉS: Benvingudes i benvinguts a la col·lecció de Neurociència i Aprenentatge. Parlarem de motivació. La motivació és aquest procés intern o estat mental que s'activa, dirigeix i ens permet mantenir una conducta adequada per la consecució d'un objectiu concret. Se sustenten diferents estructures del cervell. A nivell neurohormonal, es relaciona amb les sensacions de recompensa, amb l'anticipació de recompenses futures i optimisme, i internament incrementa el nivell d'energia metabòlica del cervell, la qual cosa li permet funcionar amb més eficiència i durant més temps sense cansar-se.
LOCUTOR: En parlem amb David Bueno i l'Anna Forés, directors de la Càtedra de Neuroeducació de la Universitat de Barcelona EDU1st.
ANNA FORÉS: David, a nivell més fisiològic, què és això de la motivació?
DAVID BUENO: La motivació és un estat intern, que té una relació directa amb la fisiologia del nostre cos, i que el que fa és literalment energitzar-nos, sobretot energitzar el cervell. De fet, un dels punts claus de la motivació és aquest. Quan estem motivats, quan notem aquestes ganes, aquest desig de fer alguna cosa, que DE vegades fins i tot notem, com si ens cremessin els palpissos dels dits, encara que sigui una feina purament intel·lectual, això és perquè el cervell dilata els vasos sanguinis. Quan estem motivats, els vasos sanguinis del cervell es dilaten, reben més sang i amb la sang reben més glucosa i més oxigen, que és l'únic que menja el cervell per obtenir energia metabòlica. Això fa que estigui molt més literalment energitzat. Vol dir que pot funcionar durant molt més de temps sense cansar-se. Després, quan s'acaba l'energia o acabem la feina, ens ve el cansament de cop. Però podem estar molta més estona treballant sense cansar-nos. Podem tenir l'atenció molt més focalitzada, perquè l'atenció és un recurs limitat que consumeix molta energia, però quan estem motivats en té més. A més a més, tot allò que fem quan estem motivats, ho podem fer amb molta més eficiència, perquè com que hi ha més energia, podem tenir moltes més zones del cervell amb la màxima activitat interactuant entre elles. De fet, aquest és el punt clau de la motivació en qualsevol feina, però de fet en qualsevol aspecte de la nostra vida.
ANNA FORÉS: Que interessant, tenir persones motivades a la feina i a la vida en si. I com es genera a nivell cerebral? Com es genera?
DAVID BUENO: La motivació es genera d'una forma complexa, com tot dins el cervell. No hi ha res que sigui automàtic, directe i fàcil. Hi ha molts circuits implicats. Bàsicament, la motivació s'inicia, quan parlem de la motivació intrínseca, aquella que neix dins nostre, acostuma a iniciar-se amb una curiositat, amb una cosa que ens sorprèn, una cosa que una situació que no esperàvem o que potser esperàvem amb ganes i que finalment s'acaba produint. Això el que fa és que s'activi una zona del cervell de funcionament molt automatitzat, que és el tàlem, que és la zona que activa l'atenció automàtica i que marca el llindar de consciència. Marca el llindar d'aquelles coses que ens passen desapercebudes, o aquelles que ens en fem conscients. A partir d'aquí, a partir de l'activació del tàlem, s'activen altres zones del cervell, entre les quals destaca molt especialment una que s'anomena estriat. L'estriat és la zona que ens dona sensacions de recompensa, que ens fa que ens sentim còmodes, satisfets, per allò que estem fent, però també és la zona que ens permet anticipar recompenses futures. És a dir, estem fent alguna cosa, ho estem fent amb motivació, i això fa que anticipem que quan ho acabem, o mentre ho estem fent, ens sentirem raonablement a gust, raonablement recompensats. Això el que fa, és que encara tinguem més ganes de fer allò, és a dir, incrementa la motivació. És un cercle que es va retroalimentant a ell mateix. Una de les gràcies d'aquesta activació conjunta d'aquestes zones, que lògicament en requereix d'altres, que ara de seguida en parlaré també, però una de les gràcies que té és quin neurotransmissor utilitza la motivació per funcionar. Neurotransmissors són les molècules que uneixen les neurones del cervell perquè es puguin intercanviar missatges entre elles. Es coneixen més de 60 neurotransmissors diferents, la majoria dels quals encara no sabem exactament què hi estan fent, però segur que fan coses molt importants. Però n'hi ha 8 o 10 que sí que sabem molt bé què estan fent. I un d'ells és la dopamina. La dopamina, és un neurotransmissor que està implicat en sensacions de recompensa i de plaer, de motivació i d'optimisme. Dins el cervell, aquests factors estan vinculats entre ells a través d'aquest neurotransmissor i de les xarxes neuronals que el fan servir. Quan estem motivats, es produeix dopamina. I això fa que ens sentim a gust amb allò que estem fent i també fa que ens sentim més optimistes, que veiem més la possibilitat de continuar endavant de què allò que estem fent acabi a bon port. Tot això, lògicament, també queda filtrat per una altra zona del cervell, que és l'escorça prefrontal, que és la que s'encarrega de què puguem reflexionar, de què puguem planificar, de què puguem decidir i també de gestionar el nostre estat emocional. La motivació també energitza aquesta zona del cervell, que de fet, és la que consumeix més energia de tot el cervell. Per tant, quan estem motivats, reflexionem millor, planifiquem millor. I s’ha vist, que prenem millors decisions.
ANNA FORÉS: Clar, si la motivació és tan clau, no? Hi ha algun estat emocional que la pugui desencadenar, seguint aquesta línia?
DAVID BUENO: Hi ha dos estats emocionals que són clau per motivar-nos i per mantenir la motivació. Les emocions són patrons de conducta, patrons de resposta, que es desencadenen de manera preconscient davant d'una situació que impliqui un canvi en l'statu quo del moment i que requereix una resposta urgent. Són respostes ràpides, automatitzades. Emocions en tenim moltes. N'hi ha que ens donen sensacions negatives, com la por, la ira, que són importants quan hi ha una amenaça.
ANNA FORÉS: Evidentment.
DAVID BUENO: Però n'hi ha que ens donen sensacions positives. I aquestes són les que més contribueixen a que mantinguem aquesta motivació intrínseca. N'hi ha dues. Una és la sorpresa, entesa com a curiositat. Podem tenir sorpreses…
ANNA FORÉS: Desagradables.
DAVID BUENO Desagradables, però la curiositat sempre ens genera una sensació de benestar intern. I l'altra és l'alegria. L'alegria, que no s'ha d'entendre com festa i xerinola, que també pot ser-ho, però a nivell emocional és, bàsicament, confiança. L'alegria és l'emoció que transmet confiança. I la confiança s'encomana. Si jo confio en els altres, els altres confiaran en mi, i jo guanyaré en autoconfiança. I aquesta autoconfiança i aquesta confiança recíproca són uns motors clau per mantenir aquesta motivació intrínseca.
ANNA FORÉS: Clar, parlant d'això, anem a fer un lligam més, que és la relació que hi ha entre la motivació i l'aprenentatge, seguint aquesta línia.
DAVID BUENO: Són dos aspectes que estan íntimament relacionats. A veure, es pot aprendre sense cap mena d'emoció, sense cap mena de motivació, per una simple obligació, és clar que sí. La motivació el que fa és que els processos d'aprenentatge de qualsevol tipus d'aprenentatge, i sempre hem d'estar aprenent coses noves, siguin molt més eficients. Simplement perquè energitzen el cervell. El cervell funciona amb més eficiència. Tot allò que aprenem quan estem motivats, el cervell ho emmagatzema millor i, sobretot, després ho pot utilitzar amb molta més eficiència. Per tant, d'alguna manera, sempre hauríem d'incorporar aquesta motivació intrínseca en qualsevol procés d'aprenentatge.
ANNA FORÉS: Tu has parlat de motivació intrínseca, motivació extrínseca. Hi ha alguna diferència cabdal a l'hora de motivar la gent del nostre equip?
DAVID BUENO: Els dos tipus de motivació, per començar, són importants. La intrínseca i l’extrínseca. La intrínseca és la que neix de dins nostre perquè tenim ganes de fer alguna cosa. I l'extrínseca és aquella que comuniquem, o que ens comuniquen, perquè tinguem ganes de fer alguna cosa, o perquè nosaltres volem que algú tingui ganes de fer alguna cosa. Les dues són importants. Al final, la que acaba dirigint la nostra vida és la intrínseca. Però sovint, especialment en un equip de treball, també cal que algú sàpiga gestionar aquesta motivació extrínseca. Clar, com es gestiona aquesta motivació extrínseca? Per començar, generant aquestes sensacions de sorpresa, de curiositat, fent que qualsevol projecte que engeguem, desperti la curiositat de les persones que hi han de participar i transmetent-los confiança.
ANNA FORÉS: Confiança, que havies dit.
DAVID BUENO: Aquella confiança que entre tots ho podem fer, entre tots sortirà una cosa xula, una cosa bonica, i empoderant a les persones. Empoderant-les perquè cadascú prengui consciència de quina és la seva tasca dins el projecte global, perquè pugui trobar la seva motivació intrínseca. I aquí és on està el paper del bon líder d'un grup, és saber deixar també aquest espai,
ANNA FORÉS: Correcte…
DAVID BUENO: Perquè cada persona es trobi a gust amb allò que ha de fer.
ANNA FORÉS: Clar, i això, una connotació petitona, no? Però quina relació tindria, a veure, la motivació amb l'obediència?
DAVID BUENO: Són dos aspectes complementaris, però que no es correlacionen directament l'un amb l'altre. Una persona pot estar motivada i això fa, que faci cas a allò que li diuen els seus companys o pots no estar gens motivat i fer cas perquè no tens cap més remei que fer-ho. L'important d'això és sempre apoderar a les persones perquè allò que facin, ho facin per convenciment. Que això no vol dir que no hagin de coordinar-se, però ha de ser aquesta obediència entesa com a coordinació en la qual cada persona té clar què aporta, per què ho aporta i què és responsable d'allò que està aportant per la simple confiança que s'estableix dins el grup.
ANNA FORÉS: Molt interessant, es nota que som uns motivats. Doncs moltes gràcies, David.
DAVID BUENO: Gràcies.
LOCUTOR: Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.