Descripció de l'episodi:
La primera cosa que crida l’atenció a un nou nat de manera instintiva són els ulls de les altres persones, perquè a través de les mirades transmetem el nostre estat emocional. Com ens mirem els uns als altres i com ens parlem marca la base emocional de les relacions humanes, i per extensió de la satisfacció i la implicació que podem tenir en aquestes relacions, tant a nivell personal com professional. La conversa entre l'Anna Forés i el David Bueno girarà al voltant de les preguntes següents: Quina importància té com ens mirem? Per què les mirades transmeten el nostra estat emocional? Quin paper juga la resta de l’expressió facial en la transmissió emocional? Hi ha expressions emocionals millors que d’altres? Què passa quan la veu, el to com diem les coses, no és concordant amb la mirada emocional del moment?
Transcripció:
Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat
LOCUTOR: Benvinguts a Audioformació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.
ANNA FORÉS: Benvinguts i benvingudes a la col·lecció Neurociència i Aprenentatge.
Parlarem de les mirades.
La primera cosa que crida l'atenció en un nou nat, de manera instintiva, són els ulls de les altres persones, perquè a través de les mirades transmetem el nostre estat emocional. Com ens mirem els uns als altres i com ens parlem marca la base emocional de les relacions humanes i, per extensió, de la satisfacció i la implicació que poden tenir en aquestes relacions, tant a nivell personal com professional.
LOCUTOR: En parlem amb en David Bueno i l'Anna Forés, directors de la Càtedra de Neuroeducació de la Universitat de Barcelona EDU1st.
ANNA FORÉS: Bon dia, David, ens mirem prou a la feina o no ens mirem gaire a la feina? Quina és la importància de les mirades?
DAVID BUENO: Hola, Anna. Moltes vegades estem tan enfeinats que no tenim temps ni de mirar la cara de les altres persones. I és una activitat que hauríem de fer, no dir constantment, perquè si no, tampoc no faríem res més en tot el dia, però que és una activitat clau, clau per establir les relacions personals i per establir un bon vincle, entre els equips de treball o simplement amb les persones que tenim al nostre voltant o amb les que ens anem creuant pels passadissos, pels ascensors, per les escales o pel carrer, que potser no els coneixem de res, però que estableixen una base de relació que ens pot resultar recompensant o incòmode.
A través de les mirades, transmetem el nostre estat emocional. I això és clau per la convivència humana. Hi ha un exemple que a mi m'agrada posar, que és que quan entrem en algun lloc que hi ha un pica-pica amb uns canapès boníssims i tenim molta gana, el primer que fem no és començar a agafar els canapés. El primer que fem, és mirar la cara de les altres persones per captar, ho fem inconscientment, per captar quin és l'estat emocional que es respira allà i ha d'ajustar el nostre, adaptar-nos, adequar-nos al que està passant i després ja començarem a picar segons la gana que nosaltres tinguem.
Però aquest instint és clau, és bàsic i el fem sense adonar-nos-en. En contextos educatius, a mi també m'agrada molt dir que quan el professor entra a l'aula, de fet, quan els alumnes s'adonen que el professor o professora ha entrat a l'aula, el primer que fan és mirar quina cara fa i actuen en conseqüència. Quan el cap d'un grup de treball entra a la reunió, tots els membres d'aquell equip, el primer que fan és mirar quina cara fa. I això també ho ha de fer el líder d'aquest equip de treball o el docent quan entra a l'aula. Mirar la cara de totes les persones, a les quals ha d'organitzar per captar quin és el seu estat emocional i respondre en conseqüència. És un sistema bidireccional. No és que els alumnes o l'equip de treball s'hagin d'adequar només ells a l'estat emocional del docent o del líder, sinó que també són aquests líders que s'han d'adequar a l'estat emocional del seu equip justament per a compassar-se.
ANNA FORÉS: Correcte. Sé que hi ha un tema de sintonia emocional que després aprofundirem, però volia rescatar un tema anterior, que és que ningú vol ser invisible. Tothom vol ser mirat i vist.
DAVID BUENO: Aquest és un aspecte clau, de fet, ho deies a la introducció, que un dels primers aprenentatges que volen fer els nou nats són les mirades. Ja pocs dies després de néixer, que comencen a mirar els ulls dels seus cuidadors i han de ser els cuidadors perquè no controlen el cristal·lí, que és el que permet enfocar de lluny. Per tant, més enllà de dos pams i mig, tot comença a ser borrós per ells i per elles, justament per establir aquest contacte, per aprendre què són les emocions, per aprendre com responen les altres persones als seus estats emocionals i com hi han de respondre ells també, però per establir aquest vincle. A ningú li agrada ser invisible. I no hi ha un, anava a dir, un càstig… no és què la paraula sigui gaire agradable, però no hi ha un càstig pitjor per una persona que ningú li estigui mirant la seva cara. Per això és tan important quan entrem a l'oficina, quan ens creuem amb algú a l'ascensor, no només dir un bon dia genèric, sinó creuar mirades amb les altres persones. És aquest, tu estàs aquí, jo estàs aquí, et reconec, tu em reconeixes.
ANNA FORÉS: El reconeixement, com a element clau i bàsic. I quines altres expressions facials també ens estan donant molta informació sobre les nostres emocions i sobre el nostre benestar o no?
DAVID BUENO: L'element central de la transmissió emocional és la mirada. Només veient els ulls d'una persona sabem si està enfadada, si està trista, si està contenta.
La cara acompanya aquesta mirada. La mirada és el marc que acompanya l'estat emocional i el matisa, el pot amplificar. La resta de la cara ens diu que està molt enfadat, poc enfadat, molt content o poc content. Però només els ulls marquen ja l'estat emocional bàsic. El que està clar és que han d'anar compassats. Ha d'anar compassada la mirada amb tota la resta de la nostra cara. Si estem enfadats, ho hem de demostrar. No es tracta d'amagar les emocions perquè podem dissimular la cara, però no podem dissimular la mirada. Per això hi ha tants pocs bons jugadors de pòquer. El bon jugador de pòquer no és el que posa cara de pòquer, és el que posa ulls de pòquer. I això és molt, molt difícil de fer. Si nosaltres estem enfadats i intentem dissimular-ho, això genera un xoc cognitiu a les persones que ens estan veient. Estan veient que hi ha una manca de sincronització i això incrementa la sensació de perill, d’amenaça, què està passant aquí, per què està dissimulant, i encara és pitjor.
ANNA FORÉS: I el to de veu té alguna incidència, també, en això que estaves dient ara?
DAVID BUENO: Exactament la mateixa incidència. No només transmetem el nostre estat emocional a través de la mirada, a través de les expressions facials, sinó també a través del nostre to de veu. A través del to de veu, simplement escoltant-lo, hi ha uns experiments en què es fa escoltar tons de veu diferents, i pots tu anticipar si aquella persona estava trista, estava enfadada, estava contenta, estava sorpresa. Ara bé, quan estem escoltant i veient una persona, el cervell busca una sincronia. Si tenim cara d'estar contents, però estem dissimulant i fem veure que estem enfadats, el cervell ho detecta com aquí hi ha alguna cosa que no encaixa, que no quadra, i s'activa amb mode amenaça. I l'amenaça ens pot portar cap a sensacions d'incomoditat, de temor, sensacions incòmodes. O al revés, si jo estic molt enfadat, intento fer una veu agradable, una veu dolça, això es nota, es nota si estàs escoltant i veient al mateix temps aquella persona. Per tant, el que es tracta, no és de no enfadar-nos o de no estar contents o de no mostrar alegria o tristesa. Es tracta de saber què estem mostrant per si cal reconduir-ho, reconduir les emocions és molt important quan fa falta, però sobretot és tenir presents quines conseqüències té mantenir massa estona segons quins estats emocionals. És a dir, tots tenim dret a enfadar-nos, però quanta estona estem enfadats? Perquè en el moment en què estem massa estona enfadats, ens arrisquem a trencar les cadenes de confiança, a trencar els vincles positius que hem generat prèviament amb aquelles persones. Aquest és el punt important, no és amagar els estats emocionals, sinó saber-los reconduir quan toca per no anar més enllà del que sigui estrictament necessari.
ANNA FORÉS: És molt interessant. Clar, però ara moltes vegades ens mirem a través d'una pantalla. Llavors, té la mateixa incidència, no té la mateixa incidència?. Què passa quan està mediat per una pantalla entremig entre una cara i una altra cara?
DAVID BUENO: Doncs és diferent, el cervell respon de manera diferent. Per això ens resulta molt més incòmode mantenir una reunió virtual que mantenir-la presencial. No és només la mirada, no és només el to de veu, hi ha altres factors. La nostra pròpia suor, ja sé que pot fer alguna certa angúnia, però la nostra pròpia suor està transmetent la nostra olor corporal, està transmetent indicacions del nostre estat emocional que ajuden, enriqueixen, aquestes percepcions que tenim els uns als altres, que a través de la pantalla això no hi és. A través d'una pantalla, la imatge que tenim dels altres és molt més petita, moltes vegades distorsionada, perquè posem màscares darrere perquè no es vegi el lloc on som, pel motiu que sigui. Clar, això fa que el cervell hagi d'estar molt més atent a rebre aquests senyals emocionals i com que l'atenció és un recurs limitat, implica que està més atent a això, i haguem de treure atenció potser de la feina que estem fent, d'allò que estem dient, de les tasques que tinguem encomanades.
ANNA FORÉS: També ens cansem més quan estem en virtual, justament per això, no?
DAVID BUENO: I per això també ens cansem més. Els que ens dediquem a la docència sabem que mantenir dues o tres hores de classe virtual és molt més esgotador pels estudiants i pels docents, que no pas tres hores de forma presencial, i en qualsevol reunió de feina passa exactament igual, i això ho hem de tenir present. Una reunió de feina virtual, no hauria de durar tres hores perquè el nivell de pèrdua d'atenció, de concentració i, per tant, d'interès i de motivació és molt més acusat. Perquè hem estat parlant fins ara de la importància de les mirades, Anna, però de vegades hi ha persones que els costa mantenir la mirada, en la mirada d'una altra persona. Clar, si és això, la sensació que tenim sempre és incòmode, però de vegades no ho podem evitar. Com podem actuar si ens trobem amb una persona que, quan ens parla, per exemple, no ens està mirant a la cara? I com el podem ajudar a integrar-se emocionalment en el seu entorn a través de les mirades?
ANNA FORÉS: Mira, jo crec que el primer de tot és això, no jutjar, perquè igual estem davant d'una persona amb espectre autista o simplement més tímida, o que la mirada l'incomoda, per històries personals que hagi pogut tenir o antecedents, de ves a saber què. Per tant, no jutgem que l'altre no ens estigui mirant. Potser el que hem de copsar, és quina és la millor manera de comunicar-nos amb aquesta altra persona. Potser no és cara a cara, sinó al costat. Seure al costat per poder mantenir aquesta conversa més oberta i on la persona tingui aquesta sensació de «estic bé i puc parlar amb tu amb confiança i amb seguretat».
DAVID BUENO: I com que això passa, de vegades més sovint del que ens pensem. Comencem una reunió i hi ha alguna persona que, pel motiu que sigui, doncs per situacions personals, perquè en aquell moment no se sent a gust amb un altre company o companya de feina esquiva les mirades. Però ja hem parlat de la importància d'aquesta comunicació visual. Abans de començar qualsevol reunió, qualsevol tasca, qualsevol projecte, hi ha alguna activitat que puguem fer per afavorir aquest creuament de mirades proactives, positives, que estimulin l'equip de treball, no només a treballar, sinó fer-ho de forma integrada, coordinada i emocionalment satisfactòria?
ANNA FORÉS: Clar, crec que hi ha un tema molt important, que són els espais. De vegades també ens situem a fer reunions, on hi ha barreres visuals justament per no poder-nos veure els uns als altres. Per exemple, a través d'una pantalla, o que cadascú s'emporta el seu ordinador per treballa. Però això està afavorint que no ens estiguem mirant els ulls. Llavors, com configurem també els espais, perquè això sigui possible? Perquè moltes vegades tenim un ordinador entre una cara i l'altra cara o entre diferents cares. I després, coses tan senzilles. Hem de crear aquest vincle i aquesta confiança, aquesta mirada autèntica, i la confiança moltes vegades comença per un somriure. No només la mirada dels ulls, sinó la mirada justament d'estic aquí, estic per tu, parlem-ne, aquesta sensació de que estem presents per comunicar-nos perquè m'importa el que tu em pots aportar.
DAVID BUENO: I si estem parlant d'una reunió en línia? On, justament has tret el tema de les pantalles… però, clar, amb una reunió en línia, poso ara moltes cares, però a mida de segell de correus, com ho podem fer aquí?
ANNA FORÉS: Clar, aquí hem d'apel·lar a la responsabilitat i al sentit comú de dir que estic a la reunió i estic per la reunió i no estic per fer multitasking, que ja en vam veure en un altre pòdcast que això no és viable, no? Per tant, apel·lar a això: la meva responsabilitat de voler ser present, encara que sigui a través de la virtualitat, però soc aquí i estic per vosaltres o estic per tu.
DAVID BUENO: Doncs ara ens continuarem mirant i ens veiem en el proper pòdcast.
ANNA FORÉS: Segur.
LOCUTOR: Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.