Descripció de l'episodi:
Molts cops parlem de la resiliència quan ens passen situacions complicades o adverses. Però la resiliència cal treballar-la quan abans millor, per anar tenint recursos per poder fer front a les situacions vitals que haurem d’enfrontar. La conversa entre l'Anna Forés i el David Bueno girarà al voltant de les preguntes següents: Es neix resilient o ens fem resilients? Quan es pot començar a treballar la resiliència? Com es pot treballar la resiliència a l’escola, a la família? La sobreprotecció afavoreix la resiliència? Es pot parlar de resiliència comunitària?
Transcripció:
Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat
LOCUTOR: Benvinguts a Audioformació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.
DAVID BUENO: Benvingudes i benvinguts a la col·lecció Neurociència i Aprenentatge. Anem a parlar de resiliència. Molts cops parlem de la resiliència, quan ens passen situacions complicades o adverses, però la resiliència és molt més àmplia i cal treballar-la quan abans millor per anar tenint recursos per poder fer front a les situacions vitals que hem d'enfrontar cada dia.
LOCUTOR: En parlem amb en David Bueno i l'Anna Forés, directors de la Càtedra de Neuroeducació de la Universitat de Barcelona Edu1st.
DAVID BUENO: Anna, què és la resiliència? Es neix sent resilient o construïm la resiliència?
ANNA FORÉS: Hola David, doncs aquesta és una gran pregunta, per què moltes persones es pregunten «Realment si jo no he nascut resilient, puc ser resilient?» I, evidentment, hi ha una part genètica, que ara ens explicaràs tu com a genetista, però, evidentment, a part d'aquesta part genètica, nosaltres podem desenvolupar. Sempre diem que tenim un component genètic, però no estem determinats genèticament, no, David?
DAVID BUENO: Sí, mira, a veure, la idea és molt simple. Tenim una sèrie de gens, les instruccions del nostre ADN que fan que el nostre cos es formi i funcioni. Tenim una sèrie de gens que d'alguna forma estan influint en la nostra capacitat de resiliència. Influint, no determinant. Tots tenim aquests gens, però tenim diferents variants per aquests gens que introdueixen petites subtileses en la manera com funcionen. Això fa que hi hagi persones que de naixement tinguin més predisposició, repeteixo, que no és determinisme cap a la resiliència i d'altres una mica menys. Això ho mesurem amb un percentatge, quina part és genètica i quina part és ambiental, però el que és important és que la part genètica, que ronda al voltant del 40%, deixa molt espai a la part ambiental, als aprenentatges, a les situacions vitals. I això jo penso que és el més important a parlar en el camp de la resiliència.
La genètica no la podem tocar, cadascú té la que té, per tant, el que és important és la resta. Què podem fer?
ANNA FORÉS: Doncs clar, què podem fer? Moltes vegades comencem a parlar de resiliència justament quan ha passat alguna cosa, quan de veritat tenim una situació adversa o complicada. Però la resiliència en si, es comença a treballar en el ventre de les mares, perquè sabem que si les mares, quan estan gestant, no estan estressades, és més fàcil que aquell nen o aquella nena sigui més resilient, o tot el contrari. Si aquesta mare, quan està gestant, té una situació d'estrès, evidentment aquesta possibilitat de ser resilient quedarà minvada. I la relació de gestació i estrès, David?
DAVID BUENO: Bé, sí, s'ha vist claríssimament que les senyores que estan gestant amb un nivell alt d'estrès, això influeix en com es configuren les xarxes neuronals de la persona que estan gestant, i això condiciona també com seran, com es comportaran, com es percebran elles mateixes i com es relacionaran davant d'una frustració, d'un fracàs, d'una situació adversa. Ara bé, el cervell sempre és plàstic, sempre és mal·leable i, per tant, pot canviar allò que en algun moment, potser, no s'ha après de la millor manera possible. Perquè m'estava preguntant jo ara, com definiries tu la resiliència?
ANNA FORÉS: Doncs de resiliència acostumem a parlar o el concepte més clàssic, és aquella capacitat que tenim les persones davant d'una situació adversa o conflictiva de sortir reeixit o reforçat. Això és una atribució que pot ser individual, però també podem parlar d'una organització o d'un país que pot ser resilient o una organització que pot ser resilient o una ciutat resilient. Barcelona és una ciutat resilient o almenys té aquest segell.
Evidentment, aquesta és una definició d'una resiliència clàssica. Clàssica en el sentit que estem parlant sempre d'adversitat i no de quelcom que podem nosaltres preveure o començar a treballar proactivament. Per tant, la resiliència entesa més des d'una mirada generativa és aquella que comencem a treballar sense que hi hagi l'adversitat ja aquí, sinó quins són aquells recursos que hem de començar a tenir, i a gestar, perquè quan realment ens trobem en una situació, puguem fer front a aquesta situació.
DAVID BUENO: Això és molt important, perquè una cosa és esperar que passi una cosa desagradable per treballar la resiliència i una altra és tenir-la a punt per a quan faci falta. Esperem que no faci falta mai, sempre, però si que fa falta ja tenir-la a punt. Perquè què és el que es pot treballar? Pensant, per exemple, en un lloc de treball, en un equip, què poden fer els líders, què poden fer la resta de l'equip per estar resilientment preparats per si arriba la situació?
ANNA FORÉS: Clar, la resiliència no és unifactorial. No és que treballem una cosa i ja ho tindrem, sinó que és multifactorial. Per tant, hem de treballar amb moltes línies. Una que és molt bàsica i que ens oblidem sempre a la feina, o gairebé sempre, és el sentit de l'humor.
DAVID BUENO: El sentit de l'humor?
ANNA FORÉS: El sentit de l'humor. Clar, perquè quan jo estic ficat en un problema, jo no veig la solució. Per veure la solució que necessito, marcar una distància. I el sentit de l'humor m'ajuda a desdramatitzar aquesta situació. Per tant, com estem d'humor a la feina? Doncs seria un indicador de resiliència.
Un altre element que és clau és la confiança. Confiar en un mateix, confiar en l'equip, confiar en la institució, com un element que davant d'una situació conflictiva doncs puguem fer front amb aquesta confiança.
DAVID BUENO: Perdona, tiro un moment enrere, vols dir que hauríem de riure més a la feina? Que hauríem de dedicar estones, potser fins i tot, anava a dir planificades, no planificades d'abans, però sí tenir estones reservades a l'agenda per trobar-nos i gaudir, dels uns i els altres.
ANNA FORÉS: Clar, gaudir. Tu saps que l'avantatge del riure i del sentit de l'humor, en el sentit més bo de la paraula, explica'ns.
DAVID BUENO: No afegiria massa cosa nova, però el sentit de l'humor el que fa és generar una sèrie, un equilibri de neurotransmissors dins el cervell, de molècules, que el que fan és millorar l'estat d'ànim, millorar la motivació i disminuir la sensació d'estrès.
ANNA FORÉS: Per tant, davant d'una situació adversa veiem més solucions, que si no estem en aquesta condició de sentit de l'humor. Per tant, el sentit de l'humor ens ajudarà a veure possibles solucions. Llavors un altre dels elements clau per ser més resilients a la feina, és treballar la creativitat, perquè la creativitat ens ajudarà a veure, possibles vies per on fer front a aquella situació. I un element que és clau per la resiliència és el treball en xarxa.
DAVID BUENO: El treball en xarxa.
ANNA FORÉS: El treball en xarxa, perquè realment, si tenim un problema i tenim una bona xarxa, aquella xarxa el que farà és literalment que no pugui caure, i si és una xarxa molt forta, inclús m'impulsarà cap a dalt. Com treballem la xarxa en el nostre equip de feina? Treballem realment com una xarxa? Ens donem suport els uns als altres quan fa falta? O deixem en caiguda lliure un company o una companya? Tots aquests elements, si els anem treballant, estem preveient, tenint aquests recursos a la motxilla perquè quan tinguem una situació adversa els puguem posar en joc. N’hi ha altres, però aquests són els més bàsics.
DAVID BUENO: Una mica seria com la xarxa dels equilibristes en un circ.
ANNA FORÉS: També.
DAVID BUENO: Que permet, que si cauen no es facin mal, i que moltes vegades utilitzen per expressament saltar, perquè això els impulsa per pujar a un nivell més alt d’aquell espectacle que estiguin fent. Per tant, la xarxa també ens permet no només no prendre mal, sinó continuar progressant, recolzant-nos els uns en els altres.
Anna Forés Sí. I després també és molt important entendre que la vida és això, la feina igual. Hi haurà moments de baixada i de pujada i que hem d'estar preparats per aquests moments de baixada. Igual que quan fas muntanya, saps que quan puges has de guardar l'energia per baixar. És entendre que els processos, ja siguin de la feina o els vitals, hi haurà pujades i baixades. I que són naturals, que no hem de viure un error o un fracàs com el punt i final, sinó com un punt i seguit, com quelcom que hi hem de fer front i que ho hem de transitar de la millor manera possible. Perquè moltes vegades pensem que aquest error és el final d'una història. Doncs l'error pot ser part d'un aprenentatge per seguir endavant.
DAVID BUENO: Això penso que és molt important, és aquesta desmitificació de l'error com un punt i final. I m'estava preguntant també, en tot això que estaves comentant de la creativitat, del sentit de l'humor, quin paper hi té la flexibilitat cognitiva?
ANNA FORÉS: Clar, és que està totalment relacionat. Si jo penso que quan una persona, o un equip, ha fet front a una situació supercomplicada i se n'ha sortit, el que ve aquí és l'orgull. I això fa que, davant d'una nova situació, és com si ens arremanguem i diem «Vinga va!». Llavors, si no me n'he sortit una primera vegada, no significa que no me'n pugui sortir una segona, sinó que potser no tenia els elements suficients per fer front a aquella situació. Per tant, cada experiència és un aprenentatge i ser conscient que sí que podria, perquè la resiliència és un procés, no és un estat, que sí que puc si tinc aquests elements o factors el meu favor.
DAVID BUENO: Clar, i una última pregunta. Moltes vegades quan veiem un company o una companya que té un sotrac emocional, que ha comès algun error a la feina i que pensem que necessita una mica més de protecció per part nostra, de vegades tendim a sobreprotegir-los. Com es relaciona aquesta sobreprotecció amb la resiliència? L'afavoreix? La perjudica? Com hem de comportar-nos davant d'una persona que necessita el nostre suport?
ANNA FORÉS: Clar, tenim molt clar que l'abandonament és una cosa negativa, no abandonaríem aquest company o aquesta companya, però la sobreprotecció és tan dolenta com l'abandonament. I això de vegades no ho tenim clar, i menys amb els fills. Ara parlem de la feina, però amb els fills encara menys. Jo crec que la millor manera d'acompanyar des de la resiliència és ser-hi, perquè quan la persona et necessita sàpiga que estàs allà incondicionalment, però no fer les coses per l’altre, ni fer el seu procés per l'altre.
DAVID BUENO: I com ho podem fer per ser més resilients a la feina? Perquè sovint ens surten les coses molt bé, de vegades a mitges, i de vegades no ens les surten bé, però en canvi de continuar endavant, les hem de superar, les hem de millorar, i no sempre és fàcil. I segons quins entorns, segons quins equips de treball, especialment en entorns competitius, en entorns exigents, de vegades costa trobar aquest espai de superació personal. Com ho podem fer per ser més resilients a la feina?
ANNA FORÉS: Mira, jo proposaria tres grans estratègies. La primera seria anticipar-nos. No hem de ser resilients quan hi hagi un problema, sinó com podem preveure possibles situacions que ens puguin passar en un projecte, en un programa o en alguna situació de la feina.
La segona, que jo crec que és la cabdalt, és que ens hem de sentir xarxa. Qualsevol equip, realment, si és un equip, és una xarxa. Per tant, ens hem de sostenir els uns als altres. Quan a un no li ha sortit bé una cosa, aquí està la xarxa per implicar-se en la feina. Sempre expliquem un cas real, d'un càrrec molt important que va errar, i en l'error anava a un projecte de molts diners. I el seu cap, per sobre encara, que seria el CEO, el va cridar i li va dir: «En què no t'he ajudat?» Clar, això no estem acostumats a escoltar-ho. Normalment, els caps es posen les medalles, però difícilment s'agafen la responsabilitat dels errors. Però si som una xarxa, si som un equip, l'error d'un és l'error de tots. Per tant, què no hem fet perquè això hagi passat? I si sabem, que som aquest equip, ens hem de sostenir els uns als altres. Tenim clar que no tothom i en tot moment estem bé. Vull dir que hi ha moments que cadascú de nosaltres estem més febles, però aquí hi ha la resta per estirar o per sostenir aquestes situacions.
I el tercer element clau, que també oblidem molt, a la feina i moltes vegades a casa, és el sentit de l'humor. El sentit de l'humor és bàsic per ser resilient. I si ens prenguéssim les coses amb més sentit de l'humor, sense caure, ja m'enteneu, amb l'humor en positiu, tot té un altre vessant i ens prenem les coses d'una altra manera.
DAVID BUENO: Que bonica aquesta frase: «Què no he fet per ajudar-te?». És una frase que no sé si culturalment, socialment, però no tenim gens integrada quan estem treballant amb altres persones. Perquè moltes vegades, per qüestions personals, pel motiu que sigui, posem molt pes de la nostra manera de ser en la nostra feina. Fins i tot, amb ambicions perfectament lícites les posem a la nostra feina. Si una persona considera que un dels principals sentits de la seva vida és la feina, i potser la perd o no la perd, però simplement no està fent la feina que li agradaria més fer. Per tant, ha d'estar constantment aportant una visió positiva a un entorn que no està percebent com a positiu. Aquest sensació, quines implicacions pot tenir per la vida d'una persona i quin consell donaries perquè no fos així?
ANNA FORÉS: Mira, jo crec que el més important és que siguem conscients de què ens dona sentit a la vida, quin és el nostre propòsit de vida. Perquè si la feina és el meu propòsit de vida, i aquesta feina es perd o ens jubilem o el que sigui, bé, si he pres consciència, sabré recol·locar el sentit de la vida. El problema és quan no he fet consciència i justament estem dipositant aquest sentit de la vida en una cosa que fàcilment pot deixar de ser. Llavors, prendre consciència d'aquest camí d'interioritat per prendre consciència de què és el meu propòsit de vida. I, a més a més, ja sabem també des de diferents mirades i diferents estudis la importància del propòsit de vida i de les relacions socials per moltes coses, però sobretot per un envelliment molt més saludable.
DAVID BUENO: L'important és la resiliència, anticipar-se a possibles problemes per ja preparar-te quan arribi la situació, que tard o d’hora, en una situació o en una altra, doncs a tothom li arriba aquesta necessitat de ser resilients i que és important tenir present aquest propòsit de vida per anar-la gestionant a mesura que van passant els diferents esdeveniments. Moltes gràcies, Anna, ens veiem en el proper pòdcast.
LOCUTOR: Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.