Pòdcast - Neurociència i aprenentatge

L’esforç és una actitud vital vinculada a la proactivitat, i resulta imprescindible per a un creixement sòlid, tant a nivell personal com professional. Tanmateix, la capacitat d’assumir nous reptes que requereixen esforç implica poder anticipar recompenses futures. Una anticipació que es produeix quan es percep, en base a les experiències passades, que el repte és assequible i l’esforç valorat i autovalorat. La conversa entre Anna Forés i David Bueno girarà al voltant de les preguntes següents: Què implica per al cervell ser proactiu? I l’obediència? Amb quines altres característiques cognitives s’associa la proactivitat? De quina manera el cervell afronta els nous reptes? Quines estructures i neurotransmissors intervenen quan ens plantegem un nou repte que requereix esforç? Com es relacionen amb la motivació i amb l’optimisme? Quina importància tenen les experiències passades i l’estat emocional en què es van produir? Les podem gestionar o modificar d’alguna manera diferent a l’habitual, si creiem que és necessari fer-ho?

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

LOCUTOR: Benvinguts a Audioformació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

ANNA FORÉS: Benvinguts i benvingudes a un nou pòdcast de la col·lecció Neurociència i Aprenentatge. Anem a parlar de l'esforç i les recompenses. L'esforç és una actitud vital vinculada a la proactivitat i resulta imprescindible per a un creixement sòlid, tant a nivell personal com professional. Tanmateix, la capacitat d'assumir nous reptes que requereixen esforç implica poder anticipar recompenses futures. Una anticipació, que es produeix quan es percep que, en base a les experiències passades, el repte és assequible i l'esforç valorat i autovalorat.

LOCUTOR: En parlem amb David Bueno i l'Anna Forés, directors de la Càtedra de Neuroeducació de la Universitat de Barcelona EDU1st.

ANNA FORÉS: Doncs David, anem a parlar d’això: de l'esforç i de les recompenses. Què implica per a un cervell ser proactiu?

DAVID BUENO: Hola, Anna. Mira, ser proactiu implica aquest desig de continuar avançant, de basant-te en el que tens a l'entorn, basant-te potser en l'encàrrec que t'han fet, però no deixant-te portar només per la inèrcia d'allò que estàs fent, per la inèrcia del que sempre has fet, si no sent capaç de veure una mica més enllà, de veure no només quin objectiu final vols, si no quin camí has de fer i, per tant, implicar-te en aquest camí per anar-te acostant a aquest objectiu final. Aquesta proactivitat, no sempre la tenim, però, en canvi, és crucial per poder continuar avançant professionalment però també personalment. És aquesta capacitat que deia d'establir uns objectius, uns objectius personals, individuals, però també socials i comunitaris, uns objectius que ens guiïn en tot aquest camí diari, però també a mitjà i a llarg termini.

ANNA FORÉS: I la proactivitat està relacionada amb la motivació, amb l'optimisme? Amb què està relacionada la proactivitat?

DAVID BUENO: La proactivitat està relacionada amb molts aspectes cognitius i mentals, però el que destaca més seria la motivació. És aquest desig que tenim de fer coses, anava a dir perquè ens dona la gana, no és que ens doni la gana, moltes vegades són coses que ens han encarregat, coses que estem fent amb companyes i amb companys, però que ho fem, no només perquè ens toca fer-ho, que també moltes vegades, sinó perquè creiem en allò que estem fent. I aquesta motivació a nivell cerebral està molt vinculada a l'optimisme, aquesta capacitat que tenim de veure el got mig ple en comptes de veure'l mig buit. Normalment, els gots no estan mai ni plens del tot ni buits del tot, però en un mateix nivell una persona pessimista veu els aspectes més negatius d'allò i per tant això, el que fa és que si tot és tan negatiu, per què he de continuar fent-ho, per què m'he de continuar esforçant, si al final mai quedarà tan bé com jo voldria? La persona optimista ho veu just al contrari. Partint d'un mateix nivell, el que veus són els aspectes positius, de dir, bueno, és cert, hi ha coses que no estan prou bé, però jo puc continuar millorant-les, jo puc continuar progressant i aquest continuar progressant és aquesta proactivitat. A nivell cerebral, motivació, optimisme i aquesta sensació de recompensa interna, de plaer, de gust, per allò que estem fent, estan relacionats. Estan relacionats a través d'una sèrie de xarxes neuronals i d'un neurotransmissor, una de les molècules que uneixen les neurones entre elles perquè es puguin enviar missatges, que és la dopamina. Per tant, una persona motivada, una persona proactiva, una persona optimista, normalment porta tot aquest paquet junt i si en algun moment falla algun d'aquests elements, activant algun dels altres, arrosseguem tota la resta.

ANNA FORÉS: Que interessant. I si ens esforcem i seguim treballant, què fem justament per fer nous reptes, per estar davant de noves situacions complexes?

DAVID BUENO: Per establir nous reptes, el primer que hem de fer és confiar en nosaltres mateixos i en el nostre entorn. Això és un aspecte clau. Per una persona que no confia en ella mateixa o en el seu entorn serà molt més difícil agafar nous reptes o plantejar-se per si mateixa nous reptes. Perquè si no confio que me'n podré sortir, a ningú li agrada que les coses no li surtin bé i molts cops les coses no surten bé. Però el repte el que permet és justament anar superant aquestes coses que de vegades no en surten bé, perquè ens surtin millor cada vegada. A nivell cerebral això té un component emocional altíssim i depèn molt també dels nostres aprenentatges i vivències passats. Una persona que, pel motiu que sigui, ha estat acostumada durant la seva educació, la infantesa, l'adolescència o ja la joventut i l'edat adulta, a que li valorin negativament les coses que fa, cada vegada que hagi d'afrontar un nou repte pensarà «això no em sortirà bé», perquè ja està acostumada a què li diguin «no t'ha sortit bé això que has fet». A dins del cervell no només anem emmagatzemant les experiències que vivim, els aprenentatges que fem, sinó també emmagatzemem l'estat emocional amb el qual hem fet aquells aprenentatges o hem viscut aquelles experiències. Clar, un estat emocional incòmode, anava a dir negatiu, però no negatiu en el sentit que no sigui útil, pot ser útil per a altres coses, però en aquell moment ens resulta incòmode, fa que aquelles vivències, aquells aprenentatges després no els vulguem utilitzar, perquè reviurem cada vegada aquella sensació d'incomoditat. Normalment, les persones que han tingut una formació, repeteixo, a la infantesa, l'adolescència, joventut, l'edat adulta, basada en aquestes sensacions incòmodes, són persones poc proactives, són persones amb menys capacitat d'assumir nous reptes, justament perquè cada vegada que han de pensar en un nou repte doncs noten aquesta sensació incòmoda, que no agrada ningú. Al contrari, són les persones que han crescut, han viscut experiències, a través d'aquesta confiança, a través d'una sensació més de curiositat, a través d'un apoderament personal de «soc capaç de fer-ho i m'implico en fer-ho». Són persones més proactives, persones més capaces d'acceptar aquests nous reptes i per tant també més capaces de realitzar tots els esforços necessaris per assolir aquests reptes.

ANNA FORÉS: Per tant, malgrat que haguem tingut una experiència passada, potser no tan exitosa, què li podríem dir al nostre cervell perquè no tingui por a fer front a aquests nous reptes?

DAVID BUENO: Al nostre cervell el que li hem de dir és que cal assumir nous reptes, que si no assumim nous reptes no progressarem. Precisament s'ha vist que el fet d'assumir reptes i dedicar esforços a realitzar aquests reptes genera sensacions de recompensa i ens fa sentir a gust. I aquest sentir-nos a gust fa que siguem més capaços la propera vegada d'assumir nous reptes i per tant de dedicar-hi els esforços que necessiten. Clar, aquí cal tenir molt present que per poder tirar endavant un repte cal un esforç. L'esforç zero no porta mai enlloc. Però és clar, per esforçar-nos cal que percebem que aquest esforç serà valorat i ens serà útil a nosaltres i al nostre entorn, útil a nivell individual i a nivell col·lectiu amb el nostre equip de treball o a la societat, segons quina sigui la nostra tasca. Aquest és un aspecte molt important que es relaciona amb el que estàvem parlant abans. Si estem valorant-nos a nosaltres mateixos i valorant positivament la tasca que fan els nostres companys i companyes, el que estarem fent serà generant un clima, un ambient procliu, justament, als reptes i als esforços. Valorar no vol dir sempre «Oh, que bonic! Oh, que fantàstic! Oh, que meravellós que és això que hem fet!». Ho podem criticar, però ho hem de criticar sempre des d'una vessant proactiva i propositiva. No és el dir «quin desastre això que has fet no m'agrada gens», sinó dir, «escolta, per què no a partir del que has fet construïm alguna altra cosa?» Construir és proactiu, per tant, això ens porta a fer, i malgrat que quan ens ho diuen ens adonem que no està prou bé, però així i tot ens estimula, aquesta sensació de benestar, de recompensa, perquè a partir del que hem fet podem continuar construint.

ANNA FORÉS: I es pot contagiar una mica aquest sentiment d'esforç col·lectiu? Si tu ets director d'un equip, tu pots contaminar, anava a dir, però, donar aquestes ganes que la gent s'esforci?

DAVID BUENO: No només pots fer-ho, sinó que, de fet, un bon líder és el que és capaç d'encomanar al seu equip aquestes ganes de fer coses. Anava a dir, no és complicat encomanar-ho. A veure, ho pot ser molt, eh? Però el nostre cervell ens ho posa molt fàcil. Tenim dins el cervell unes neurones, que s'anomenen neurones mirall, que s'activen de la mateixa manera quan fem una cosa que quan veiem que la fa una altra persona. Si la persona que està dirigint un projecte està motivada, està animada, és optimista i està dedicant esforços a què aquell projecte surti endavant i a més a més valora positivament tota la tasca del seu equip, està encomanant literalment al seu equip aquesta motivació, aquesta capacitat d'esforç i aquest optimisme. No és que l'equip es motivi de cop i sigui optimista de cop, cal que sàpiga organitzar molt bé la feina al seu voltant, però ja té la part més difícil feta, que és justament trencar la barrera, trencar la inèrcia que moltes vegades tenim, bueno perquè esforçar-se és cansat, però el simple fet de veure que els nostres companys estan treballant i que es mostren optimistes i motivats, activa aquestes neurones dins el nostre cervell i trenca aquesta barrera. I si nosaltres estem motivats, som optimistes i ens esforcem, estem ajudant els nostres companys i companyes a què trenquin aquesta barrera.

ANNA FORÉS: I que l'esforç valgui la pena, no? Què deies abans?

DAVID BUENO: I l'esforç ha de valdre la pena. Sempre que decidim fer un esforç o proposem al nostre entorn que faci un esforç, sempre hem de veure que aquest esforç primer és assequible, és realitzable. Un esforç que es vegi inassequible no ens motivarà. I si no hi ha esforç, si no hi ha un repte per davant, tampoc no ens motivarem. I a més a més cal veure que quan haguem fet aquest esforç, quan haguem assolit aquest repte, allò ens generarà una situació on ens sentirem còmodes, perquè haurem aconseguit alguna cosa que valdrà la pena haver fet.

ANNA FORÉS: Doncs moltes gràcies David, perquè realment ha valgut la pena.

DAVID BUENO: Gràcies a tu.

LOCUTOR: Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.