9. Per què si estic emprenyat no seré eficaç?
Descripció de l'episodi:
Sovint no gestionem massa bé l’enuig i això pot tenir conseqüències no gaire desitjables, perquè si estic enfadat no seré eficaç.
Estar enfadats és una emoció que provoca efectes en el nostre cos. A la llarga, podem patir estrès, així que cal vigilar a no viure un enuig crònic a la feina per a la nostra salut mental i física.
Què podem fer? Una bona opció és aprendre a relaxar-nos.
D’això es parlarà en aquest pòdcast.
Transcripció:
Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat
Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.
LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de pòdcasts mirarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia, i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera.
Avui us parlem de per què si estic emprenyat no seré eficaç. Què ens passa si estem enfadats? Com reacciona físicament el nostre cos? Afecta les nostres capacitats?
Tot això ens ho explicarà en Xavi Savin, que és psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives.
Hola, Xavi.
XAVI SAVIN: Hola, Lola.
LOLA CARRASCO: Sovint no gestionem gaire bé l’enuig a la feina i això pot tenir unes conseqüències no gaire desitjables- Avui volem parlar d’això, de per què si estem emprenyats l’eficàcia de la nostra tasca desapareix. Per on podríem començar a explicar tot això?
XAVI SAVIN: En altres pòdcasts hem parlat de les emocions, i el primer que hem de fer és recordar com reacciona el nostre cos a l’enuig. Primer: quin és el motiu de l’enuig?
LOLA CARRASCO: A la feina, pot ser que hi hagi una feina que no s’ha fet, o una presentació que no està prou bé, un client que s’ha perdut, algun enuig amb un company o amb alguna altra persona del departament per unes tasques que no estan bé. Podrien ser moltes, les causes.
XAVI SAVIN: Normalment, l’enuig és la conseqüència que l’altre faci una conducta que em perjudica, i ho fa una mica expressament.
LOLA CARRASCO: No té res a veure l’enuig amb la frustració, no?
XAVI SAVIN: No. L’enuig és la conseqüència, és l’ira, i és la reacció que té el meu organisme quan jo considero que els altres s’estan aprofitant. Per exemple, si algú penso que intenta fer passar la meva feina per seva. Augmenta la pressió sanguínia, s’eleva el pols, el ritme cardíac, i pot arribar a generar taquicàrdia. La taquicàrdia seria quan jo percebo que el cor va a mil. Augmenta la producció de substàncies químiques com l’adrenalina, desequilibra el sistema immunitari —però això és una conseqüència—, contractures, dolors, tensions, tot aquest tipus de coses. Al final és: jo identifico que hi ha algú que està abusant de la meva confiança i el meu cos es prepara per lluitar.
LOLA CARRASCO: Per atacar aquell que em fa alguna cosa, que jo considero un enfrontament.
XAVI SAVIN: Una de les coses que fa el meu cos és emportar-se tot l’aliment i l’energia del cervell als punys. I això és incompatible amb la bona feina. Per això l’enuig perjudica greument el meu rendiment professional.
LOLA CARRASCO: El nostre cervell està concentrat a atacar.
XAVI SAVIN: El nostre cervell no està concentrat, desapareix. Quan una persona està molt enfadada no és especialment àgil o ràpida pensant, ni s’expressa gaire bé. No sé si t’ha passat alguna vegada que enfadada has intentat explicar alguna cosa i, quan surts de la reunió dius: “No li he dit això”. Després em venen totes les idees al cap del que hauria d’haver dit. Això és l'enuig.
LOLA CARRASCO: Com que això no ens ajuda gens, hauríem d’explicar què és el que podríem fer per mitigar aquesta reacció que ens sorgeix davant d’això, d’aquesta mena d’enfrontament.
XAVI SAVIN: Normalment, amb la por, amb l’enuig, amb la majoria d’emocions, es genera un cercle viciós que comença al cervell. El cervell identifica un abús. O identifica una amenaça. Llavors, dóna l’ordre de preparar-te per fugir o per lluitar. En aquest cas, per lluitar.
Aleshores, el cos reacciona per lluitar, que és: accelera el cor i la respiració es torna ràpida i superficial. I això el que fa és retroalimentar l’ordre de manera que cada vegada estigui més enfadat.
LOLA CARRASCO: Va creixent, aquesta sensació.
XAVI SAVIN: Ho he de parar en algun lloc. Tinc el cervell, tinc el cor i tinc la respiració. On ho pararies?
LOLA CARRASCO: Al cervell.
XAVI SAVIN: Molt bé. Cinquanta euros, em jugo cinquanta euros que no pots no pensar en un elefant rosa. Què, te’ls dec o no? LOLA CARRASCO: No, evidentment, el primer que fas és visualitzar un elefant rosa.
XAVI SAVIN: Per tant, no pots no pensar, el cervell no es pot aturar, perquè com més em proposo no enfadar-me…
LOLA CARRASCO: Encara t’enfades més.
XAVI SAVIN: És com quan te’n vas a dormir i dius “necessito adormir-me ja”; i no t’adorms, perquè per dormir necessito pensar en com és de suau el coixí, i no en com necessito dormir. Doncs aquí passa el mateix, el cervell no pot ser.
LOLA CARRASCO: Llavors, he de controlar la respiració.
XAVI SAVIN: Per què, el cor el saps parar o no?
LOLA CARRASCO: Tampoc seria gaire bo, no?
XAVI SAVIN: Esportistes d’aquests d’apnea són capaços d’abaixar les pulsacions amb concentració.
LOLA CARRASCO: Però aquí no anirem a aquest nivell, explicarem una tècnica més ràpida i eficaç.
XAVI SAVIN: Que és la respiració. Inclús un nen petit, si jo li dic que aguanti la respiració és capaç de fer-ho, o que respiri ràpidament, o que faci una respiració ràpida i superficial, o més lenta. En canvi, si li dic: “Batega ràpidament” hoi té més complicat. El cap no funciona, el cor no funciona. Sí que funciona, però no em serveix per això. Em toca la respiració.
LOLA CARRASCO: És el que puc controlar de manera més eficaç.
XAVI SAVIN: Això mateix. Aquí aprendrem a fer una respiració diafragmàtica.
LOLA CARRASCO: Com es fa això?
XAVI SAVIN: El diafragma és una membrana que separa els pulmons de l’aparell digestiu. Per tant, com que és una membrana (com una mena de tela) no respiro amb això. Quan diem respiració diafragmàtica o respirar amb el diafragma, el que volem dir és que omplirem els pulmons per complet. Com els omplo tant, aquesta membrana baixa i l’estómac surt, perquè necessita fer lloc. Tu has vist els nens molt petits, acabats de néixer, com respiren, que se’ls mou la panxa? Respiren bé. Quan ens fem més grans, apareix l’angoixa, i l’estrès, i deixen de respirar bé als tres o quatre anyets ja no respiren com acabats de néixer.
Hem de recuperar aquesta respiració. El que farem és posar una mà al pit i l'altra mà a l’estómac. Inspirarem, anirem imaginant que anem acompanyant l’aire i farem el possible perquè l’aire arribi fins al fons dels pulmons. Si arriba fins al fons s’omplirà el pulmó de baix cap a dalt i espitjarà aquesta membrana. Posa una mà aquí, una mà a l’estómac, respira profundament, sense més història. Què fas? Omples el pit. I aquí el que hem de fer és… tu em veus la panxa.
LOLA CARRASCO: Sí.
XAVI SAVIN: La mà del pit, la moc?
LOLA CARRASCO: No.
XAVI SAVIN: La mà de la panxa sí. Em sap greu perquè ells no ho veuen, però truques a la Lola, que la Lola no diu mentides. Això és la respiració diafragmàtica.
LOLA CARRASCO: I això per a què serveix?
XAVI SAVIN: Prova-ho tu. Se te’n va al pit, a veure…
LOLA CARRASCO: Ah! Vols dir que no s’ha de moure la mà del pit!
XAVI SAVIN: Aquesta no es pot moure. Força-ho! Força-ho vol dir treu la panxa, fica-la, fica la panxa, torna-la a treure, fica-la. I ara inspires alhora que treus la panxa. I ara expires i la fiques. Com que jo ho faig forçat, al final el que faig és una mica de trampa, li faig lloc al pulmó. Jo trec la panxa i ja li faig aquest lloc i acabo respirant.
LOLA CARRASCO: I això què ens aporta, per a què serveix?
XAVI SAVIN: Això ens aporta que, si ara portéssim un pulsòmetre veuríem… Bé, aquí encara no perquè això és la meitat de l’exercici. Molts cops ens expliquen com fer la respiració diafragmàtica i ens expliquen només això, i al final el que fem és respirar i donar més oxigen. I aquí el que volem fer és fer baixar les pulsacions. Primer jo respiro així, ja l'agafo, agafo el ritme. Després el que faré serà inspirar, mantenir l'aire al pulmó durant quatre o cinc segons, expiro, mantinc….
Si jo faig això, les pulsacions baixen ràpidament. Les pulsacions són lentes, el meu cervell, mira, ja m’he relaxat. El meu cervell entén que jo estic tranquil i relaxat i l’emoció tendeix a desaparèixer.
LOLA CARRASCO: És a dir que és una manera que el nostre cos torni a la normalitat.
XAVI SAVIN: Molt bé. Però, sobretot, la respiració diafragmàtica és la primera part, i són molt importants aquests dos moments d’aguantar l’aire dins dels pulmons i aguantar mantenir els pulmons buits.
LOLA CARRASCO: No sé si vols parlar un cop més del Daniel Goleman i del segrest de l’amígdala. Per què és dolent no fer aquest exercici que has dit que ens tranquil·litza?
XAVI SAVIN: És com si tinguéssim dos cervells, un és l’instintiu i l’altre és el racional. L’amígdala és l’instintiu, que està a l’hipotàlem. O mana un o mana l’altre, tots dos no poden manar a l'hora. Què passa? Què fa que el racional deixi de manar i mani l’instintiu? El meu nivell d’activació, el meu punt de nervis: si vull desactivar l'instintiu, he de fer aquest exercici, per exemple. Després n’explicaré un altre que també està molt bé. L'he de fer abans d’arribar a aquest segrest de l’amígdala. Quan ha arribat ja és tard i llavors perdo el control i faig aquestes conductes de les quals després em penedeixo. Per què me’n penedeixo? Perquè són conductes que, en un estat normal, no faria. En canvi, segrestat per l’amígdala, ho faig.
LOLA CARRASCO: Preparant el guió m’has dit que seria interessant parlar de l'alienació mental, vinculada a l’enuig, No sé si val la pena explicar, encara que sigui a nivell superficial, en l'àmbit jurídic…
XAVI SAVIN: «Alienació» és «enagenación», en castellà. Perquè tothom ho entengui.Alienació és, per exemple, com s’anomena quan dues persones se separen i estan discutint per la custòdia dels fills i un dels dos progenitors fa per malmetre l’altre. D'això se’n diu alienació, també. Però aquí estem parlant, no d’aquesta alienació, sinó de la que a vegades mal diem, perquè és un castellanisme l'«enagenación», que és un atenuant. Per què és important, per què és un atenuant, l'alienació?, perquè vol dir que no hi ha voluntat, és quan jo estic a la feina i soc cruel amb un company, però inclús mentre ho estava sent m’estava adonant que la meva conducta no m’agrada: això és l’«enagenación». I, com que està demostrat que hi ha persones que fan determinades conductes més enllà de la seva voluntat, evidentment no és el mateix que algú cometi un assassinat planificat, programat, racional, que en un moment determinat algú amb un cop d’ira… La conseqüència és la mateixa, el mort és mort, però és molt més perillós el que ho fa des del cervell racional que el que ho fa des del cervell emocional. Imagina’t que jo tinc molta por, pujo al cotxe, accelero i atropello el que em vol atracar. No és el mateix que anar-lo a buscar a casa i fotre-li dos trets. Per això parlàvem de l'«enagenación».
LOLA CARRASCO: Doncs no sé si val la pena que expliquis per què hem volgut dedicar aquest pòdcast al fet que, si estem enutjats, no som eficaços. Quines són les conseqüències de no tenir el control en una situació que no és aquella que considerem que és justa, o és una situació que considerem que és un atac a la nostra feina o a la nostra persona.
XAVI SAVIN: L’objectiu és que les meves conductes siguin racionals. Per què vull que siguin racionals? Perquè les conductes racionals són aquelles que no depenen del meu estat d’ànim en aquell moment. En la meva vida personal, un punt emotiu,fer un “em cago en”, a la vida personal de tant en tant pot anar bé. Per exemple, pot ajudar a posar límits. Però quan som professionals, això no hauria de tenir lloc. Aquest és el motiu: entendre que les emocions són bones, que jo n’he de ser conscient, però que no haurien de segrestar la meva conducta, i la millor manera, la més senzilla, és el control de la respiració i anticipar quan puc arribar a aquest tipus de situacions.
LOLA CARRASCO: Doncs aquí ho deixem, Xavi.
Cal recordar que tenim més pòdcasts dedicats al món de la psicologia, al món dels sentiments o emocions, millor dit. Sentiments, emocions, com funciona el nostre cervell, per què fem les coses que fem i com ho fem? Tot això sempre és interessant, sobretot si hem de millorar el nostre entorn laboral. Perquè, al final, vivim en una societat, i si nosaltres millorem el nostre trosset, aconseguim que els altres entorns també vagin millorant.
Fins a la propera, Xavi.
XAVI SAVIN: Igualment, una abraçada.
Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.