10. Per què la por va contra la meva productivitat?

Descripció de l'episodi:

Dubtar de les nostres capacitats, formar part d’un nou equip, començar un nou projecte… Són moltes les raons que, en un moment donat, ens fan tenir por…

Com de limitant pot arribar a ser la por? La por a equivocar-nos pot arribar a paralitzar-nos? Com afecta les nostres capacitats professionals? I com podem superar aquestes pors?

La por, a la feina, pot portar-nos a la procrastinació, postergació o posposició d’accions, en retardar activitats o situacions que han d'atendre's, substituint-les per altres situacions més irrellevants o agradables.

En aquest pòdcast es parlarà de com superar aquestes pors que ens limiten.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de pòdcasts mirarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia, i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera.

Avui parlarem de per què la por va en contra de la meva productivitat. Com de limitant pot arribar a ser, la por? La por d’equivocar-nos a la feina pot arribar a paralitzar-nos? Com afecta les nostres capacitats professionals?

Tot això ens ho explicarà en Xavi Savin, que és psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives. Hola, Xavi.

XAVI SAVIN: Hola, Lola.

LOLA CARRASCO: Dubtar de les nostres capacitats, formar part d’un nou equip, començar un nou projecte… Són moltes les raons que, en un moment donat, ens poden fer sentir por. Per tant, avui parlarem d’això, de per què pot anar en contra de la meva productivitat, aquesta por. No sé si vols començar parlant de l’emoció, de la por?

XAVI SAVIN: La por és una emoció lligada a la conservació de l’espècie, i això vol dir que ens ajuda a mantenir-vos vius. La por fa que jo identifiqui una amenaça i tingui ganes de córrer. Què passa? Que moltes vegades ens fan por situacions que nosaltres no podem resoldre corrent. Per exemple, parlar en públic.

LOLA CARRASCO: Hem de quedar-nos i trobar solucions per superar aquesta por o per gestionar-la? Se supera, es gestiona, es reprimeix? Què fem amb ella?

XAVI SAVIN: Jo diria: supero la por i gestiono l’emoció. O sigui, gestiono la respiració ràpida i superficial, el cor que batega fort, això ho gestiono, faig alguna cosa per minimitzar-ho; i supero aquella situació a la qual a mi em costa moltíssim fer front i li poso algun tipus de solució.

LOLA CARRASCO: Molt bé, què podem fer per no paralitzar-nos?

XAVI SAVIN: El primer que he de fer és saber per quin motiu jo tinc aquesta por.

LOLA CARRASCO: Identificar què fa que tingui por.

XAVI SAVIN: Quina és l’amenaça? Moltes vegades amb això n’hi ha prou. Perquè de vegades el motiu en realitat no és… potser em fa molta por equivocar-me a l’hora de fer això i la realitat és que, de fet, ho estic entregant a algú perquè em doni el seu parer i soc a temps de corregir-ho. De vegades això ja ho pot minimitzar. Com que parlem de la feina, aquí no parlarem de la por de volar o la por dels ganivets o els pallassos o al color groc —totes aquestes fòbies tan curioses que hi ha—, sinó que parlarem de la por que té a veure amb el tema professional. Per exemple, a l’hora d’exposar un projecte o de parlar en públic o de fer una pregunta, o de presentar un pressupost, qualsevol cosa d’aquest estil.

LOLA CARRASCO: Tu creus que cada vegada hi ha més pors en l'àmbit laboral? Que tenim més inseguretats a l’hora d’enfrontar-nos a les nostres tasques?

XAVI SAVIN: Tu què creus?

LOLA CARRASCO: Jo crec que sí, que a vegades la saturació d’informació, de coneixements, fa que al final tinguem por de si estem bé, si el procés és l’adequat o no, o havia d’agafar l’altre… o hem de tornar a actualitzar-nos un programa o una aplicació que hem fet servir fins fa quatre dies. Aquestes pors també de la tecnologia, per exemple.

XAVI SAVIN: Doncs és possible. Potser tens raó.

LOLA CARRASCO: Doncs mira, aquí ho deixem.

XAVI SAVIN: En principi, la por és una emoció que és instintiva, que ve de fa milers d’anys, que és una reacció normal o freqüent; però sí que és veritat que ara tenim molts més feedbacks i molts més estímuls.

LOLA CARRASCO: És que no sé si la por també va relacionada amb la confiança, amb si jo sabré fer una cosa. M’explico? A vegades hi ha gent… abans les professions eren com més estables, els oficis, els processos; durant vint anys feies les coses de la mateixa manera, hi havia pocs canvis al llarg de la teva vida laboral. I avui en dia el que passa és que és més habitual que ens hàgim d’habituar a acceptar aquests canvis, tractar-los i fer-los. No sé si per aquí pot venir la cosa.

XAVI SAVIN: Molt bé. T’ho compro.

LOLA CARRASCO: Explica’ns què podem fer per gestionar-ho.

XAVI SAVIN: El primer serà identificar el motiu de la por. Per exemple, em fa por parlar en públic perquè penso que em poden fer alguna pregunta que jo no sàpiga. Normalment, quan tu fas una xerrada, una formació, un taller, el que en sap més d’allò ets tu. Però adonar-se d’això…

LOLA CARRASCO: Per això t’han contractat o t’han delegat aquesta tasca.

XAVI SAVIN: Se suposa que ets expert, i si no ets expert ho dius i no cal que ho facis; però normalment el que en sap més… a més, també passa una cosa, si jo vaig a fer una xerrada de psicologia, potser hi ha gent que en sap més, de psicologia. Però d’allò que jo xerraré, d’aquell aspecte concret de la psicologia, és difícil. Si tu vas a fer una formació, un taller de ràdio, és difícil que vagis a un lloc on hi hagi més gent. En qualsevol cas, a més, tu faràs un taller de ràdio, de pòdcast, amb un component educatiu. D’això en saps més que ningú, Lola.

LOLA CARRASCO: I tornem al mateix de sempre, quan tu fas una xerrada, una ponència, un taller, t’ho has preparat. I normalment la persona que hi va no.

XAVI SAVIN: Molt bé. Llavors, el que has de tenir clar és això. T’explico una anècdota que té a veure amb això? És molt freqüent que… jo en dic “el ponent ocult”. Tu vas a fer una xerrada, una formació, i sempre acostuma a haver-hi algú que li agradaria ser on ets tu, aquest és el ponent ocult, és el “conferenciante oculto”. Què passa?, que es mor per participar i de vegades t’ho embolica. Jo tinc un truquet, que és generar-li inseguretat. Com li genero? Això és un secret, eh. Ara, si un dia anem físicament a la Diputació de Barcelona i ho faig, ja sabran que ho penso fer. Per exemple, hi ha algú, jo començo… ara pensava en un lloc. Jo faig una xerrada i hi ha algú que aixeca la mà i diu: “Jo també soc psicòleg i fa molts anys que faig això”. Si jo li dono l’oportunitat de participar en qualsevol moment, això anirà pel pedregar. El que he de fer és crear-li la inseguretat. Jo li dic: “Com que tu en saps molt, d’això, d’aquí a una estona arribarem a aquest punt i et demanaré ajuda”. Ja el tinc espantat, perquè ell no sap si el que jo li preguntaré serà més o menys tècnic, si ho sabrà… doncs la por funciona així. La por és la incertesa. Al final, quan jo vaig a fer una formació, si em pregunten una cosa que no sé, què dic? Doncs no ho sé, apunta’t el meu correu electrònic o dona’m el teu i jo me n’assabento i ja t’ho faré saber. I ja està, la gent ho rep bé, no hi ha problema. Però la por, el que n’he d’identificar és el motiu. Em fa por que algú em faci una pregunta que jo no sàpiga respondre. Doncs si algú em fa una pregunta que no sé respondre li demano el correu electrònic i solucionat. A més, inclús l’audiència t’ho capta bé, perquè diu: “Ah, doncs si això no ho sap vol dir que la resta sí que ho sap i no s’ho està inventant”. Identificar l’amenaça i si realment és tan amenaça. Què més hauré de fer? El que he de procurar és fer exposicions progressives. Si et fa por parlar en públic no te’n vagis al mig del camp del Barça amb un micro un dia de Barça-Madrid.

LOLA CARRASCO: Home, és com una estratègia molt bèstia, no? D’impacte.

XAVI SAVIN: Passa molt a les bodes i als funerals, que la gent no està habituada a parlar. El primer dia de parlar en públic és: 200 persones el dia més important de la vida, amb un fotògraf i un càmera. No, fem-ho progressiu.

LOLA CARRASCO: Ves practicant a casa.

XAVI SAVIN: Abans em deies la reunió de l’escala. Doncs parla a la reunió de l’escala.

LOLA CARRASCO: Però hi ha molta gent, això passa a vegades a les feines, gent que és molt bona amb dades o amb les seves tasques del dia a dia, i després a la reunió, on han d’exposar allò que fa mesos que treballen, els costa defensar o explicar simplement, sense haver de defensar una postura, allò que ells en són experts.

XAVI SAVIN: Perquè la por s’endú l’energia, la sang, l’oxigen del cervell cap a on?

LOLA CARRASCO: Cap a les cames.

XAVI SAVIN: Cap a les cames, i llavors els costa molt més expressar-se.

LOLA CARRASCO: El cap està pensant: “Per on surto?”.

XAVI SAVIN: Tenen ganes de sortir corrents i no explicar-ho, el primer: identificar l’amenaça. Després, el que faré serà anar-me exposant de manera progressiva, i no passaré d’esglaó fins que el primer el tingui controlat. Me’n recordo d’èpoques de forçar-me a fer preguntes. Abans de sortir tu a donar una conferència davant de tantes persones, has de ser capaç de fer una pregunta a la conferència d’un altre. Una pregunta no és boicotejar, eh, no és aquest conferenciante oculto.

LOLA CARRASCO: És anar a una altra conferència i aixecar la mà.

XAVI SAVIN: Si a mi m’agradaria que m’ampliessin, o saber, o tinc un dubte, ho pregunto. Jo el que aniré fent és això: a la pròxima reunió de l’escala… O diran: “Et toca ser president”. “No…!”. Doncs ho ets, i obres, tens l’acta, la tanques, ho expresses, parles amb l’API o la gestoria de torn. Aquest tipus de coses.

LOLA CARRASCO: Jo no sé si val la pena, en el moment que identifiques que és una por real, que em fa por parlar en públic o el que sigui, fer un llistat de coses de què és el pitjor que podria passar. Plantejar-me escenaris de dir: que caigui el sostre, que faci el ridícul, que em quedi sense veu o que m’oblidi de tot el que portava al cap.

XAVI SAVIN: Hi ha una estratègia que utilitzem a consulta, que és per desmuntar els pensaments binaris, aquests de: “Com ha anat la reunió?”. O genial o fatal. Home, doncs entre genial i fatal, et pot anar mig bé o mig malament, regular, bastant bé, bastant malament. Hi ha tot un ventall, però normalment no tenim ventalls. “Com ha anat el viatge?”. “Fantàstic”, “penós”. No, ens n’anem als pensaments dicotòmics. Fem una trampeta, que és: què és el millor que pot passar i què és el pitjor? Amb el pitjor poden passar dues coses: si el pitjor realment no és tan dolent, “el pitjor que em podria passar és que no sabés respondre”. Si no sabessis respondre, realment seria tan dolent? O què faries en aquest cas? Doncs li preguntaria, com que hi haurà tal persona, que segur que ho sap, li passaria el torn de paraula o li diria: “Això ho pots contestar tu”. Si el pitjor no és tan dolent, llavors jugarem que aquesta persona em digui si seria capaç de suportar-ho. I si el pitjor és molt dolent, llavors el que faig és dir: “D’acord, el pitjor què seria?”. “Que m’acomiadin”. Home, doncs sí que ho puc suportar, però… i el millor què pot ser? Que em promocionin. D’acord, doncs el millor i el pitjor gairebé segur que no passa. Molt malament ho has de fer a la reunió perquè t’acomiadin, o molt bé ho has de fer perquè t’apugin el sou. Quan el pitjor no és tan pitjor, aquí juguem a relativitzar, com tu deies. Seria capaç de suportar-ho, sí o no? Sí, doncs fantàstic. Si el pitjor és realment molt, molt dolent, llavors agafo aquest, agafo l’altre extrem, el millor… perquè això és la campana de Gauss, te’n recordes? La probabilitat que et passi el pitjor és de 0,01 per 1.000, i normalment el que ens passa és que va mig bé o va mig malament, o podia haver anat una mica millor, podia haver anat una miqueta pitjor.

LOLA CARRASCO: No sé si vols explicar alguna cosa més, alguna altra tècnica per superar aquestes pors que de vegades ens creem nosaltres sols.

XAVI SAVIN: Aquí el que farem serà… jo t’he dit, ho esglaonem de manera que, si pot ser, han de ser passos prou curts perquè sigui un repte, però que no sigui extremadament complicat. Quan aquest esglaó s’ha superat, llavors fem front al següent. Mira, jo treballo amb una persona que no s’ha vacunat perquè té fòbia a les agulles. El primer que vam fer va ser que ell s’habitués a una agulla. Una xeringa sense agulla. Saps aquestes xeringues que s’utilitzen per a la medicació? No porten agulla, la boca és gran. De fet, tampoc tenen massa forma de xeringa, perquè són més allargadetes. És com una d’això de Petri, és una mesura.

LOLA CARRASCO: Però llavors aquesta persona què ha de fer? Tocar-la?

XAVI SAVIN: Aquesta persona ha d’aprendre a relaxar-se amb això que sembla una xeringa, però en realitat no ho és. S’hi habitua. Quan s’hi hagi habituat, ho farà igual amb una xeringa que podria portar agulla, sense agulla. Quan s’hi hagi habituat, ho farà amb una xeringa amb agulla tapada. Quan s’hi hagi habituat, haurà de ser capaç de relaxar-se tenint una xeringa amb agulla destapada a la mà, inclús tocant l’agulla.

LOLA CARRASCO: I això serveix perquè et vagis adaptant o habituant?

XAVI SAVIN: Ara, el següent que ens toca és que està demanat possiblement avui hora per fer la vacuna. A ell li farà por que li clavin l’agulla. Però és que abans només la idea de la xeringa ja li generava molta por. Doncs ja hem recorregut moltíssima part del camí. Doncs això és el que hem de fer a la feina. “Em fa por parlar en públic”; doncs el primer que faré serà habituar-me a parlar amb dues persones, amb tres persones, amb cinc persones. Sense ser protagonista. Ser allà encara que jo no participi o no parli. El següent seria estar en una taula on hi ha diverses persones que parlen, i el següent serà ser jo la persona que porta la ponència o la conferència amb poca gent, amb aforament mitjà i amb aforament complet. Però ho he de fer d’aquesta manera tan progressiva, ho faré a poc a poc i ho faré acompanyant-me de la tècnica de Jacobson que hem explicat al videopòdcast de l’enuig.

LOLA CARRASCO: Doncs valdria la pena recordar per què fem aquests videopòdcasts, què aporten a aquells que ens estiguin veient o escoltant, parlar de psicologia, de tècniques, d’eines…

XAVI SAVIN: L’objectiu al final és: com pot ser que aprenem a fer un PowerPoint i no aprenem a estar relaxats quan estem parlant en públic o quan estem…? No és que no pugui ser, però hi ha moltes organitzacions que no són la Diputació de Barcelona que agafen una certa distància, i per mi és molt més important saber gestionar les emocions i saber ser empàtic i posar-me en la pell de l’altre inclús que saber fer anar un Excel.

LOLA CARRASCO: Doncs ho deixem aquí, moltes gràcies per tota aquesta explicació relacionada amb la por, com va en contra de la productivitat, i us recomanem que veieu la resta de videopòdcasts que tenim en aquesta col·lecció. Gràcies, Xavi.

XAVI SAVIN: Fins a la propera.

Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.