La regidoria de... polítiques de convivència, diversitat i/o cicle de vida

3. Polítiques de cicle de vida

La perspectiva del cicle de vida té en compte les necessitats i els reptes de les persones segons l’etapa vital que estan vivint. Són polítiques fonamentades en un enfocament de garantia de drets i promoció social que cerquen la igualtat i la no-discriminació de les persones a raó d’edat, s’ocupen de les transicions vitals i promouen les relacions intergeneracionals. Combinen accions adreçades específicament a les persones d’una etapa vital (com ara els infants o les persones grans), amb accions que posen el focus en les transicions vitals (per exemple l’emancipació, l’envelliment, o la pèrdua d’autonomia), i les que promouen les relacions intergeneracional en clau de reconeixement, vincle i solidaritat.

Per què són necessàries les polítiques locals de cicle de vida?

Les polítiques públiques tendeixen a dissenyar-se des d’un punt de vista centrat en l'adult: obvien la realitat, les necessitats i les característiques associades a les diferents etapes de la vida que presenten necessitats, aspiracions, reptes i també des de l’òptica dels drets.



Les polítiques de cicle de vida defensen una mirada que situï en peu d’igualtat les necessitats i condicionats de cada etapa vital: en aquest sentit, respon a diferents reptes de la nostra realitat.



Afrontar el repte demogràfic
Ens trobem davant l’envelliment poblacional: cada vegada vivim en societat longeves, amb més persones grans i menys infants i joves. Aquest repte de caràcter poblacional s’uneix al que hom anomena la crisi de les cures, i a la necessitat de cercar respostes a partir de nous models, aproximacions i serveis.
Reduir les desigualtats
La desigualat és un fenomen present i creixent a la nostra societat, i aquest fet es reflecteix especialment i amb més força a les etapes on les persones som més fràgils. Els ens locals han d’atendre situacions de vulnerabilitat econòmica i també relacionals (com ara la soledat no volguda), emocional i de salut mental, o de pèrdua d’autonomia. Així mateix, cal treballar per la igualtat d’oportunitats i lluitar contra les discriminacions derivades de l’edat.
Incorporar la mirada interseccional
Cal reconèixer i atendre les persones tenint en compte els eixos de desigualtat existents: l’edat n’és un però els infants o les persones grans són travessades també per eixos com el gènere, l’orientació sexual i afectiva, l’autonomia funcional o l’origen ètnic o cultural. Tots aquests eixos poden reforçar o capgirar situacions de discriminació o vulnerabilitat.
Reconèixer totes les persones com a subjectes de drets
Sovint la situació de fragilitat o dependència ha fet que no es reconeguin els infants, adolescents o persones grans com a subjectes de ple dret. Son persones a qui cal reconèixer i garantir el poder de decisió sobre elles mateixes i de participació en els afers públics. Es tracta de col·lectius que disposen de pocs espais reals de participació o que estan infrarepresentats, i que necessiten canals d'expressió i participació en decisions i afers públics.
Construir pobles i ciutats inclusives
Els entorns construïts de les nostres ciutats i pobles sovint no han previst les necessitats específiques de col·lectius determinats. Els carrers, places i altres espais i equipaments públics han de ser entorns on totes les persones han de poder sentir-se segures, reconegudes i confortables. Quan es parla d’espais oberts i inclusius que potenciïn el vincle entre les diferents persones, i també les relacions intergeneracionals. En aquest sentit caldria crear espais de joc, lliures de cotxes, amb bancs per descansar i serveis accessibles, entorns verds i refugis climàtics. Generar entorns inclusius per a totes les persones.


Pujar