Introducció
La inclusió social fa referència a la participació plena i igualitària de qualsevol persona en la societat, sense importar la seva condició ni circumstància particular. Consisteix a garantir que les persones tinguin els mateixos drets, oportunitats i accés als recursos i serveis necessaris per a la seva plena integració.
Els eixos bàsics de la inclusió són:
-
Eix econòmic i de la renda: es refereix a la possibilitat de realitzar activitats bàsiques de treball i de consum en el mercat, de manera que puguin accedir a viure una vida digna i cobrir les necessitats bàsiques.
-
Eix relacional i de vincles socials: vinculat a la participació de les persones en les xarxes socials de reciprocitat (familiars, veïnat, amistats…) i a la seva capacitat de generar comunitats que permetin tant gaudir com oferir les cures necessàries per a viure una vida digna.
-
Eix de ciutadania: incorpora la dimensió política de l’individu i fa referència a l’accés als drets socials, que en principi són garantits per llei a qualsevol persona.
Clica la imatge per ampliar-la
Font: Plans locals d’inclusió i cohesió social. Guia metodològica revisada. Diputació de Barcelona, 2012
L’exclusió social es caracteritza per ser un fenomen en què s’hi relacionen tres factors estructurals de caràcter:
L’exclusió està determinada per diverses causes que poden donar-se en diferents àmbits. Al gràfic que presentem tot seguit es descriuen els principals àmbits d’exclusió, tot entenent que no poden romandre estàtics, sinó que canvien i s’adapten a les noves realitats, socials, polítiques i econòmiques, fent de l’exclusió un fenomen complex i dinàmic. Tanmateix, cal posar de relleu la condició d’interrelació d’aquests àmbits d’exclusió.
A l’últim, cal parlar dels elements d’interseccionalitat, que afegeix encara més complexitat a l’exclusió social. Es poden definir com aquells factors de desigualtat sistemàtica que venen determinats per diferents trets de les persones com ara el gènere, l’edat, la procedència, la religió, la diversitat funcional, etc. i no s’esdevenen de manera independent sinó entrellaçada, interrelacionada.
Perquè afecta de manera canviant persones i col·lectius al llarg del temps. No hi ha un patró fix de persones ni col·lectius exclosos ni de factors d’exclusió social. La combinació entre factors d’exclusió social de diferents àmbits, combinats amb els eixos de desigualtat o intersecció, donen lloc a perfils, trajectòries i processos d’exclusió social de les persones i col·lectius que han de ser abordats des de les polítiques d’inclusió social.
En el sentit que els processos d’exclusió social són el resultat de l’acumulació d’un seguit de situacions de desavantatge en diversos àmbits que afecten la vida quotidiana d’una persona. Al llarg de la vida de les persones es produeixen fets (disrupcions) que, en funció de com s’hi faci front i siguin resolts, poden anar sumant i desencadenant en situacions de més vulnerabilitat i exclusió social.
Així, doncs, una política municipal d’inclusió és la que promou i fomenta la igualtat d’oportunitats i d’accés als recursos, serveis i beneficis que ofereix el municipi a tots els seus ciutadans i ciutadanes, veïns i veïnes, independentment de la seva diversitat i circumstàncies individuals, avançant així cap a ciutats i pobles més justos i equitatius.
Eixos de les polítiques d’inclusió
Els principals eixos d’acció de les polítiques locals d’inclusió social tenen per objecte la debilitació dels factors determinants de l’exclusió social en cada un dels seus àmbits; els que ajuden a reconèixer i visibilitzar els diferents tipus de discriminacions; i també els que tenen a veure amb la facilitació d’espais de treball participatiu, transversal i comunitari. Concretament hom parla de:
La inclusió social és un fenomen complex i multidimensional en el qual intervenen nombrosos factors. Per això, les polítiques locals, per a fer front a l’exclusió, requereixen un enfocament ampli i integral. En aquest sentit les polítiques locals d’inclusió social necessiten el compromís del conjunt del govern municipal per abastar tots els factors causals involucrats en els processos d’inclusió/exclusió. En el quadre següent es descriuen els principals factors d’exclusió per a cadascuna de les dimensions de la inclusió, tot entenent que aquest quadre no pot romandre tancat sinó que cal anar-lo complementant i adaptant a les noves realitats, ja que ens referim a un tema complex i dinàmic.
Així, doncs, la diversitat de factors d’exclusió social que poden estar en joc davant de situacions de vulnerabilitat, comporta necessàriament un treball cooperatiu i de col·laboració entre les diferents àrees que conformen el consistori. Per això les polítiques locals d’inclusió social no consisteixen tant en la generació de nous recursos, com en la capacitat de generar espais de coneixement, coordinació, interrelació i intercanvi entre els diferents àmbits o àrees municipals per tal d’innovar i ser més eficients en les respostes per fer front a l’exclusió social.
Els factors d’exclusió esmentats resten travessats per altres eixos de discriminació i desigualtat que s’interseccionen i poden fer incrementar la gravetat de les situacions d’exclusió. Ens referim a aspectes com l’edat, el gènere, l’origen, la classe social, les capacitats, l’orientació sexual, etc.
La interseccionalitat manté que les conceptualitzacions clàssiques d’opressió en la societat —-com el racisme, l’aporofòbia, l’homofòbia, la transfòbia, la xenofòbia i tots els perjudicis basats en la intolerància— no actuen de manera independent, sinó que aquestes formes d’exclusió estan interrelacionades i, a més, varien segons els moments i els contextos.
La metàfora del cistell de pomes que empra Rodó-Zárate (2021) per a explicar el concepte de interseccionalitat ajuda a trencar les visions binàries dels eixos de desigualtat ric-pobre, home-dona, blanca-negra, etc.; alhora que permet entendre que les categories socials poden variar segons el context i amb el pas del temps.
Així, no es pot entendre l’exclusió social sense posar la mirada en les situacions d’opressió i privilegi que identifiquen les persones i els col·lectius. La interseccionalitat explica com els trets identitaris s’interrelacionen i interaccionen entre ells, generant multiplicitat de formes de discriminació que afegeixen complexitat a l’anàlisi social, alhora que afavoreixen la comprensió de perquè dels processos d’exclusió-inclusió.
Per al desenvolupament de polítiques públiques, la interseccionalitat representa un repte perquè trenca amb la pràctica habitual de les administracions públiques d’adreçar-se o respondre a necessitats de la ciutadania en general o de grups específics que comparteixen un mateix eix de desigualtat o opressió.
Fonamental per al desenvolupament de polítiques locals d’inclusió social per la multiplicitat de factors i eixos de discriminació que estan implicats en els processos d’exclusió social. Tot plegat requereix la necessària col·laboració i coordinació de diferents actors i organitzacions del sector públic, del sector privat, de la societat civil o de l’acadèmia.
El treball en xarxa permet més eficiència i eficàcia en l’atenció i erradicació de situacions i processos d’exclusió social. La coordinació entre diferents agents permet més abast d’intervenció.
La implicació i participació de la comunitat en els processos d’inclusió social és també clau per tal de garantir que les solucions proposades siguin adequades i responguin a les veritables necessitats de la població.
Per saber-ne més:
-
Ajuntament de Terrassa (2019). Guia per a incorporar la interseccionalitat a les polítiques locals.
-
Diputació de Barcelona (2014). Guia pràctica per al desenvolupament de xarxes d’agents per la inclusió social.
Les polítiques d’inclusió social vetllen per la creació i l’accés equitatiu a oportunitats en tots els factors de la inclusió social i promou l’acció comunitària com a via d’apoderament de les persones en tots aquests factors, desenvolupant la seva xarxa de relacions de cooperació.
Segons Barbero i Cortés (2005, p. 18)
L’acció comunitària és un tipus d’intervenció que consisteix en l’abordatge de situacions socials col·lectives mitjançant el desenvolupament de processos organitzatius que permetin generar nous subjectes socials, nous agents col·lectius i noves estructures de relació entre ells i que permetin encarar la transformació de situacions socials col·lectives.
L’essència de l’acció comunitària es basa en treballar col·lectivament objectius comuns i cooperatius. A partir d’aquí es perfilen tres dimensions que segons Rebollo i Morales ( 2016), es concreten de la manera següent:
-
a)Construcció i enfortiment de la ciutadania, entès com un procés de responsabilització individual i col·lectiu. També podria ser entès com la creació de pertinença a un lloc; ciutat, poble, barri, així com el capital social, de vincles compartits, de confiança i de xarxes socials.
-
b)Millores de les condicions de vida, transformacions de les condicions de vida i creació de noves oportunitats per a afrontar les carències i necessitats de la població, mitjançant la construcció d’espais de convivència.
-
c)Processos d’inclusió, entesos en el sentit d’una clara intencionalitat de no deixar-ne ningú fora, de comptar amb tothom i de treballar per a tothom, incorporant en els processos de l’acció comunitària els col·lectius més vulnerables.
Les tres dimensions de l’acció comunitària són:
Clica la imatge per ampliar-la
Font: IGOP (2016). Guia operativa d´avaluació de l´acció comunitària. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.
De què parlem quan ens referim a l’acció comunitària?
A partir del que es presenta a la publicació de la Brúixola comunitària: guia per a promoure l’acció comunitària a les entitats socials, descrivim els trets principals de l’acció comunitària.
L’aposta per l’acció comunitària
Tot seguit presentem cinc punts sobre els quals se sustenta l’acció comunitària:
Les accions comunitàries s’orienten a erradicar els processos generadors de desigualtat i a millorar el benestar de les comunitats, i ho fa convidant les persones, també les que estan en situació de més vulnerabilitat, a organitzar-se, activar-se i empoderar-se per a promoure processos comunitaris orientats a una transformació social.
L’activitat comunitària permet conèixer el territori, donar resposta a la realitat complexa de les persones i les comunitats, contribuir a generar processos col·lectius d’organització i de transformació de les estructures generadores de desigualtat i exclusió.
Les accions inclusives dins l’àmbit comunitari busquen enfortir els vincles socials entre els diferents agents que conviuen en el mateix territori amb l’objectiu de disminuir les desigualtats d’accés a les esferes d’inclusió social de les persones.
Generar comunitats amb un teixit veïnal i associatiu organitzat, amb espais de trobada, diàleg i construcció col·lectiva és un objectiu bàsic de l’acció comunitària. Impulsar comunitats inclusives, que incorporen la diversitat i la participació activa de tothom, també de les persones menys visibilitzades, enxarxades o no organitzades.
Facilita la generació de projectes inserits en processos comunitaris que posen la persona al centre de l’acció, i la intenta comprometre perquè participi de l’entorn sociocultural i actuï formant part dels col·lectius que integren la comunitat mateixa.
Per saber-ne més:
Moisés Carmona i Oscar Rebollo (2009). Guia operativa d’acció comunitària; IGOP-UAB; amb el suport de l’Àrea d’Acció Social i Ciutadania (Ajuntament de Barcelona).
Óscar Rebollo; Ernesto Morales y Sheila González (2016). Guia operativa de l’avaluació de l’acció comunitària; IGOP-UAB; amb el suport de l’Àrea de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports (Ajuntament de Barcelona).
Ballester Frago, M., Lite Diví, A. i Salas Torres, M. (2020). Brúixola comunitària. Guia per promoure l’acció comunitària a les entitats socials. Barcelona: ECAS.
En aquest apartat esmentem algunes eines i instruments a l’abast dels ens locals perquè puguin desenvolupar polítiques d’inclusió social:
La Planificació Estratègica en Inclusió és un instrument de planificació estratègica local que posa en el centre la dimensió relacional de les polítiques d’inclusió.
Aquesta estratègia té una finalitat comunitària liderada per l’ens local i amb la participació dels diferents agents del territori, per tal de donar una resposta consensuada i eficient als reptes socials, presents i futurs del municipi. Així, doncs, esdevé el marc a partir del qual el govern local construeix una plataforma compartida per establir compromisos d’acció i fer front de manera conjunta i comunitària a les situacions d’exclusió i discriminació que pateixen les persones i els col·lectius en els barris, els pobles i les ciutats.
Per a desenvolupar aquests plans és imprescindible un fort consens polític (aprovació pel Ple) sobre la posició central que ocupen les polítiques d’acció comunitària inclusiva en la construcció del benestar local. Tot plegat s’ha de traduir en recursos reals, tant nivell de tipus econòmic com tècnic, per a evitar crear falses expectatives que puguin cremar processos posteriors per la desconfiança generada.
Les polítiques d’inclusió social requereixen d’anàlisis d’aproximació a la realitat social local per tal d’articular la planificació d’accions. Diversos ens locals disposen d’observatoris socials que faciliten la recopilació de dades sobre la base d’un sistema d’indicadors quantitatius i qualitatius que permeten generar informació contrastada i fiable per tal de desenvolupar línies i estratègies d’acció.
La xarxa d’inclusió social és una plataforma compartida entre diferents agents del municipi on es poden compartir coneixements i proposar mesures de lluita contra l’exclusió social, tot establint una estratègia d’abordatge comuna que parteix d’un anàlisi conjunt de les necessitats sobre les quals es vol incidir. Els agents que han de formar part de la xarxa variaran en cada territori, però una proposta general podria ser aquesta:
El paper central que els ens locals han tingut en els darrers anys en el desenvolupament de polítiques d’inclusió queda palès en el marc legislatiu que tot seguit s’apunta:
L’Estatut d’Autonomia, en el seu article 24, manifesta la voluntat que Catalunya sigui una societat inclusiva i cohesionada, i l’article 42 insta els poders públics a «vetllar per la plena integració social, econòmica i laboral de les persones i dels col·lectius més necessitats de protecció, especialment els que es troben en situació de pobresa i risc d’exclusió» i a «vetllar per la dignitat, la seguretat i la protecció integral de les persones, especialment de les més vulnerables, a promoure polítiques preventives i comunitàries i a garantir serveis socials de qualitat».
A més, reforça el paper dels governs locals amb l’ampliació i, especialment, la concreció de les seves competències en matèria de benestar.
Pel que fa al paper dels governs locals, s’estableix que la distribució de les responsabilitats administratives es regeix pels criteris de: capacitat de gestió; principi de subsidiarietat, d’acord amb el que estableix la Carta europea de l’autonomia local; principi de diferenciació, d’acord amb les característiques que presenta la realitat municipal, i principi de suficiència financera.
També cal tenir present que la legislació desplegada més recentment per l’Administració autonòmica i la de l’Estat ha reforçat el nivell competencial i la capacitat d’actuació dels governs locals en polítiques inclusives.
La Llei 19/2020, del 30 desembre, d’igualtat de tracte i no-discriminació estableix una regulació comuna i integral de les mesures i les garanties bàsiques per al reconeixement de la dignitat de la persona i del dret a una mirada d’igual a igual i el lliure desenvolupament de la personalitat. Aquestes mesures han de permetre assolir una protecció real contra qualsevol forma de discriminació i han de fer possible el gaudi, en condicions d’igualtat dels drets humans i les llibertats fonamentals, així mateix han de garantir la convivència i la cohesió social.
L’article 29 de la Llei fa referència a la col·laboració entre institucions públiques, establint que l’Administració de la Generalitat i les entitats locals han de cooperar entre elles per a integrar la igualtat de tracte i la no-discriminació en l’exercici de les competències respectives.
Tanmateix la Llei estableix processos de mediació, de manera prèvia a la incoació, davant de situacions de discriminació en una administració pública. En tot cas, el procés de mediació no exclou les mesures de reparació que regula aquesta llei.
Estableix que «els serveis socials tenen com a finalitat assegurar el dret de les persones a viure dignament durant totes les etapes de la seva vida mitjançant la cobertura de les seves necessitats personals bàsiques i de les necessitats socials, en el marc de la justícia i del benestar de les persones».
Entre els objectius de les polítiques de serveis socials cal destacar:
-
Prevenir, atendre i promoure la inserció social en les situacions de marginació i exclusió social.
-
Afavorir la convivència social.
-
Afavorir la igualtat efectiva de les persones, eliminant discriminacions per qualsevol condició o circumstància personal.
-
Promoure la cohesió social i la resolució comunitària de les necessitats socials, mitjançant polítiques preventives i comunitàries a tot el territori.
-
Promoure la participació, l’associacionisme, l’ajut mutu, l’acció voluntària i altres formes d’implicació solidària en els afers de la comunitat.
-
Promoure la tolerància, el respecte i la responsabilitat en les relacions personals, familiars, convivencials i socials.
La Llei defineix el vessant polivalent, comunitari i preventiu dels serveis socials, alhora que competencialment estableix més responsabilitat per als governs locals a l’hora d’afavorir l’autonomia de les persones i la inclusió social.
Més enllà d’aquesta legislació esmentada, cabdal en matèria de polítiques socials i no-discriminació. En el quadre següent es presenta més legislació estatal i autonòmica que regula competències locals en matèria d’inclusió social.
Legislació estatal i autonòmica que regula competències dels governs locals referides als àmbits d’intervenció de les polítiques d’inclusió social
Estableix entre els seus principis la participació de totes les administracions públiques per a l’assoliment de les fites establertes, entre les quals cal destacar els que fan referència a l’esfera de les persones: posar fi a la pobresa; fam zero; salut i benestar; educació de qualitat, i igualtat de gènere.
La Diputació de Barcelona dona suport als governs locals per a la implementació dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS) al seu territori.
Consensuada en el marc del Fòrum Universal de les Cultures-Monterrey 2007, amb una àmplia representació de la societat civil internacional, s’adreça a les administracions públiques per a la cristal·lització dels drets humans en el nou mil·lenni, i planteja el dret a la ciutat, com el dret de tots els éssers humans i tota comunitat a trobar a la ciutat les condicions òptimes per a la seva realització política, econòmica, social, cultural i ecològica. (IDHC, 2009).
Té per objecte la cohesió i el progrés social, donant la cobertura adequada a les necessitats de la ciutadania i garantint la inclusió plena de les persones més vulnerables, en situació de pobresa o exclusió social.
L’estratègia, en línia amb els plans nacionals d’inclusió social desenvolupats des del 2001, se centra particularment en quatre fites estratègiques:
-
Erradicació de la pobresa;
-
Inversió social en les persones;
-
Protecció social davant els riscos del cicle vital
-
Eficàcia i eficiència de les polítiques
Alhora inclou uns altres plans i programes específics adreçats a àmbits concrets d’intervenció o a col·lectius determinats situats en escenaris de màxima vulnerabilitat.
Per a la implementació d’aquesta estratègia s’estableix la necessitat d’elaborar plans operatius, d’àmbit nacional, autonòmic o local, que vagin concretant les mesures i actuacions corresponents a les seves línies d’actuació, així com el període d’execució, l’òrgan responsable i el pressupost associat.
L’objecte és la millora de la protecció i gaudi de totes els Drets Humans sobre la base de la Declaració Universal, els pactes internacionals de 1966 i tots els tractats específics ratificats per l’Estat espanyol.
Entre els eixos prioritaris en destaca la millora i efectivitat dels drets socials, econòmics i culturals; la promoció de la igualtat de tracte i no-discriminació; la protecció de la infància; la igualtat de gènere, i les migracions.
En l’àmbit autonòmic s’erigeix com a full de ruta dels serveis socials. Estableix unes actuacions prioritàries ordenades en cinc palanques de transformació: 1. Les persones i els professionals; 2. La vertebració i reorganització; 3. L’acció comunitària i la prevenció; 4. La governança i el coneixement; 5. La interseccionalitat.
La missió del Pla situa les interaccions com la raó de ser dels serveis socials, i estableix quatre àmbits d’intervenció (Fantova, 2018): l’autonomia funcional, l’autodeterminació, les relacions familiars i les relacions comunitàries.
EAPN (European Anti Poverty Network) és una coalició comunitària d’ONG i altres grups involucrats en la lluita contra la pobresa i l’exclusió social en els estats membres de la Unió Europea. Va ser creada en desembre de 1990, treballa per facilitar que les persones que pateixen pobresa i exclusió puguin exercir els seus drets i deures (www.eapn.es).
La Carta Europea de Salvaguarda dels drets humans a la ciutat (2000) és una declaració que recull el compromís dels governs locals vers la defensa dels drets humans dins del seu àmbit competencial.
És un instrument per a avançar en la garantia del dret a la ciutat, tot entenent que treballar pel dret a la ciutat implica:
-
Garantir els drets individuals: accés a unes condicions de vida dignes, igualtat d’oportunitats i exercici actiu de tots les drets de ciutadania.
-
Promoure el deure de corresponsabiltizació amb els recursos compartits i el respecte pel dret dels altres.
-
Impulsar relacions de cooperació, l’acció comunitària, la participació social i el sentiment de pertinença a la ciutat en un marc de diversitat.