Presentacions orals en públic

Aquest és el moment central de la preparació de la teva exposició: el moment de redactar el text.

Ens poden sorgir algunes preguntes:

1. Cal escriure i llegir completament el text?

Has d’escriure el text de la conferència completament (si és formal). Això t’obligarà a determinar de quina manera aniràs enllaçant unes parts amb les altres i evitarà certs defectes de fluïdesa (allargament de vocals, repetició de mots, falta de vocabulari, etc.).

Però que escriguis el text no significa que el llegeixis! Això depèn de molts factors:

• Del grau de formalitat: el discurs d’ingrés en la Real Acadèmia d’Espanya es llegeix. En canvi, no es llegeix un míting de campanya electoral.

• Del tema: hi ha coses que no es llegeixen mai, perquè no semblarien sinceres.
  • Una presentació
  • Un agraïment
  • Una salutació, etc.

• De qui es tracta: per exemple, el rei ho pot llegir tot.

2. El text “escrit per ser dit” s’escriu igual que si fos un “escrit per ser llegit”?

• Si hi ha terminologia especialitzada, és millor que l’expliquis breument (el públic no pot anar a consultar el diccionari, per això és important que coneguis el més exactament possible el nivell de formació del públic sobre el tema que tractes).

• No donis detalls tècnics, sinó només els conceptes clau i exemples que els il·lustrin.

• La sintaxi ha de ser senzilla: millor la coordinació que la subordinació excessiva; la longitud de la frase és recomanable que se situï al voltant de les 15 paraules.

• El text oral pot ser més circular (dir el que diré, dir-ho i dir què he dit). El que es repeteix més és el que es recorda millor (l’únic límit és l’avorriment del públic).

• En general, hi ha més pronoms referits a les formes de tractament personal que en el text escrit (vosaltres, vostès).

• Les diferents parts del discurs han d’estar detalladament enllaçades i els enllaços que funcionen en la llengua oral són diferents que els de la llengua escrita.

El vocabulari ha de ser:

• Fluid: varietat de termes, sinònims.
• Precís: anomena les coses pel seu nom.

• Visual: utilitza imatges verbals i vés amb compte amb els conceptes abstractes.
• Adaptat a l’auditori: utilitza els seus termes, sense caure en la vulgaritat.

Defectes que cal evitar:

• La pedanteria, l’ús del vocabulari per demostrar la teva saviesa i, per contrast, la ignorància del públic.
• L’abstracció, mantenir-te en un nivell de conceptes sense mostrar-ne l’aplicabilitat.
• Frases fetes i clixés, paraules paràsits.

Què has de tenir en compte sobre l’estil?

Les frases han de ser concises (estil periodístic).

• D’1 a 8 paraules: molt fàcils de comprendre (llenguatge infantil).
• De 8 a 14 paraules: fàcils de comprendre (conversa habitual).
• De 14 a 18 paraules: normals (per a auditoris de professionals).
• De 18 a 30 paraules: difícils de comprendre (reservades a especialistes o col·legues).
• Més de 30 paraules: generalment incomprensibles.

L’estil que empris ha de ser personal, d’acord amb la teva manera de ser, per donar així a l’exposició un estil propi.

Com a persona que fas l’exposició, ets responsable d’aconseguir uns objectius en les persones que hi assisteixen. L’èxit no està en el teu lluïment, sinó que depèn del que aconsegueixis en els altres. Pel que fa a l’ús de la parla, pensa que sempre que parlis, la teva activitat està limitada, per definició. Quan parles, tens la paraula ‘en préstec’ i l’hauràs de tornar al grup quan et deixi de ser útil.

Segur que tens un repertori de mots que fas servir quan comences, acabes o mentre dius una frase. Algunes d’aquestes paraules a vegades, inconscientment, les repetim en excés.

En diem mots crossa (i, aleshores, i també, després, etc.) L’efecte que tenen sobre el públic és negatiu. Es tracta, doncs, que prenguis consciència de si hi ha alguna d’aquestes expressions que repeteixes contínuament.

Recursos perquè el discurs no sembli una llista:

• Connectors. Convé que quan et preparis el discurs tinguis a mà una llista variada de connectors possibles: en conseqüència; seguint amb aquesta argumentació; ens queda per analitzar; per acabar analitzarem…

• Preguntes. Fer una pregunta també és una bona manera d’unir idees o conceptes: Què més podem destacar en aquest punt?; On pot dur-nos aquesta qüestió?; Què més podem dir d’això? etc.

• Interpel·lacions. Fer una interpel·lació directa dóna agilitat i varietat al discurs: I ara fixeu-vos bé; m’agradaria cridar l’atenció en el següent…

• Redundàncies. No repeteixis un mateix concepte amb paraules diferents gratuïtament si no és que el teu objectiu és destacar o donar èmfasi a una informació especialment rellevant.
  • Mal ús a la redundància: “Sovint i freqüentment estem en la mateixa situació”.
  • Bon ús a la redundància: “El problema es troba en la manca de comunicació. I aquest és el problema clau; aquest és el gran problema”.