Presentacions orals en públic

Fer presentacions orals eficaces no depèn d’unes aptituds extraordinàries, sinó de conèixer els mecanismes de la comunicació oral, de fer un bon entrenament i de planificar bé la situació.

El procés de preparació del discurs és complex: comença decidint quina és la diana comunicativa, què es vol aconseguir amb el discurs; després, com l’arquer que dispara una fletxa i la persona que prepara la presentació ha d’harmonitzar tots els recursos de què disposa en funció de la diana.

Tot té importància en la consecució de l’objectiu: els aspectes no verbals són tan importants com els verbals, si no més. La preparació de la intervenció, sempre que es pugui, es completa en la redacció d’un “escrit per ser dit” que després se sintetitzarà amb un bon guió de poques paraules i els suports audiovisuals adients. Aleshores és quan es pot improvisar bé.

Recorda: per improvisar bé, no s’ha d’improvisar mai.

Autodiagnòstic. Acció d’una persona quan estudia i avalua conductes, pràctiques, hàbits o comportaments propis.

Cinèsica. Disciplina que estudia la comunicació no verbal expressada a través dels moviments del cos. Les principals fonts de comportament cinèsic que s’han estudiat són la postura corporal, els gestos, l’expressió de la cara, la mirada i el somriure.

Comunicació no verbal. Comportament que crea significat per a algú sense que impliqui llenguatge parlat ni escrit.

Declamació. Art de saber emprar diferents formes de la dicció expressiva en la interpretació de textos parlats, tant en discursos com en teatre.

Dicció. Manera de dir o de pronunciar quan es parla. Habitualment, ens referim a la dicció en relació amb un/a orador/a, un actor o actriu, etc.

Funció conativa. Funció del llenguatge que impulsa la persona que escolta un missatge a actuar d’una manera determinada. El missatge està centrat en la persona receptora.

Funcionament analògic. Capacitat mental de relacionar diferents conceptes o idees d’una manera global, no digital.

Interpel·lar. Adreçar la paraula a algú per demanar-li alguna cosa, especialment perquè expliqui un fet o justifiqui els seus actes.

Mapa conceptual. Tècnica usada per representar el coneixement en gràfics. Els gràfics de coneixement són xarxes de conceptes. Les xarxes consten de nodes (punts/vèrtexs) i enllaços (arcs/eixos). Els nodes representen conceptes i els enllaços representen les relacions entre els conceptes.

Marcador discursiu. En lingüística del text, peça verbal que apareix en el discurs oral i que es fa servir per delimitar unitats de parla com actes de parla, unitats d’entonació, parts d’una intervenció, parts d’una conversa amb un mateix tema, etc. Apareixen normalment al principi d’una emissió, sense formar part de la seva estructura sintàctica i poden canviar de significat quan s’usen com a marcadors respecte del significat que tenen en altres funcions, com per exemple la paraula “bé” en l’inici oral (“Bé… jo voldria dir que…”)

Metodologia. Aplicació coherent d’un mètode.

Oratòria. Art d’expressar-se en públic.

Recursos mnemotècnics. Recursos mnemotècnics

Redundància. Repetició inútil de mots que, malgrat que de vegades pot donar èmfasi a l’expressió, normalment és considerada com una repetició innecessària, excessiva i que caldria evitar.

Taula sociomètrica. Taula sociomètrica

Timbre. Qualitat que distingeix un so d’un altre d’igual altura i intensitat i que depèn de les característiques específiques de la ressonància del so. El timbre de veu d’una persona depèn de les característiques específiques del seu aparell emissor.

To. Qualitat física d’un so que depèn de la freqüència de les seves vibracions, és a dir, de si és greu o agut. Si emetem les diferents vocals amb la mateixa nota, variarà el timbre però no el to.

Volum. Qualitat d’un so que depèn de la força amb què les ones sonores arriben a un/a oient amb una oïda sana.

Vocalització. Articulació correcta dels sons fònics d’un text, d’un discurs, etc. amb l’objectiu de facilitar-ne la comprensió.

ALBALADEJO MUR, M. (2007) La comunicació més enllà de les paraules. Què comuniquem quan creiem que no comuniquem. Graó : Barcelona.

Visió sintètica sobre la comunicació no verbal amb força activitats pràctiques. Està dirigit fonamentalment a docents, però pot ser útil a qualsevol persona interessada en el tema.

ARISTÒTIL (1985) Retòrica i poètica. Laia: Barcelona. Mètode de retòrica clàssica, amb un estil llunyà al dels nostres dies, però amb distincions sobre les emocions (les “passions”), els tòpics i d’altres conceptes que aporten recursos efectius.

BALLENATO, G. (2006) Hablar en público. Arte y técnica de la oratoria. Pirámide: Madrid. Guia pràctica, senzilla i motivadora que parteix de l'estudi de l’oratòria i de l'anàlisi de la pràctica. Aporta consells, recursos i estratègies per preparar un discurs i manegar l'ansietat.

BELL, G. (1987) Speaking and Business Presentations. Butterworth-Heinemann: Oxford. Manual sobre presentacions orals que aplica els conceptes retòrics al món de l'empresa. Àgil i ben presentat.

CARNEGIE, D. (1986) El camino fácil y rápido para hablar eficazmente. Edhasa: Barcelona.

Dale Carnegie va començar a fer cursos per parlar en públic el 1912 i la marca registrada dels seus cursos encara ara existeix i organitza cursos arreu del món. El llibre és el text que ell va redactar per als seus cursos, que va ser revisat per la seva dona el 1962. Carnegie va ser el primer a defensar la idea que qualsevol persona ben entrenada podia fer presentacions eficaces.

DARWIN, Ch. (1984) La expresión de las emociones en los animales y en el hombre. Alianza: Madrid.

Primer llibre on es fa referència a la comunicació no verbal (no amb aquestes paraules). Descriu alguns dels gestos humans actuals (per exemple, el petó) com a l'evolució de gestos del món animal (en el cas del petó, l'evolució del gest de les aus de donar-se menjar al bec).

DAVIS, F. (1976) La comunicación no verbal. Alianza: Madrid.

Clàssic sobre la comunicació no verbal, amb un estil molt periodístic i divulgatiu. Descriu amb rigor alguns dels estudis emblemàtics sobre comunicació no verbal que es van dur a terme a Califòrnia cap als anys 70.

DAVIS, F. (1996) El lenguaje de los gestos. Emecé: Buenos Aires. Actualització divulgativa sobre la comunicació no verbal. L'autora fa èmfasi especialment en els aspectes socials i culturals, plantejant, per exemple, qüestions com per què s'assemblen els fills adoptius als pares no biològics.

EKMAN, P. (2004) Qué dice ese gesto? Descubre las emociones ocultas tras las expresiones faciales. RBA: Barcelona.

Manual sobre les expressions de la cara i les emocions universals. L'autor ens ofereix una visió força antropològica.

GARCÍA RIBAS, C. (2006) El síndrome de Maripili. El miedo de las mujeres a no ser querida. L’esfera dels llibres: Barcelona.

Malgrat el títol, que pot suggerir un certa superficialitat, el llibre argumenta seriosament l'opinió de l'autora sobre els aspectes emocionals que impedeixen moltes dones expressar-se eficaçment en públic, en el món empresarial, i en les relacions amb els homes. És possible que alguns homes també experimentin els mateixos obstacles.

GLASS, L. (2003) Sé lo que estás pensando. Paidós: Barcelona.

Síntesi sobre comunicació no verbal amb intenció divulgativa.

GUIX, X. (2006) Ni m’explico, ni m’entens. Granica: Barcelona.

El llibre analitza les exigències comunicatives de la vida quotidiana i se centra, concretament, en la descomunicació, és a dir, en les interferències que es produeixen quan ens comuniquem.

HUBER, CH. (2002) La primera impresión. Océano: Barcelona.

Bon resum sobre la comunicació no verbal i les emocions amb recomanacions concretes per fer servir aquests coneixements en el món professional.

LABORDA, X. (1993) De retòrica. La comunicació persuasiva. Barcanova: Barcelona.

Text divulgatiu i entenedor sobre els orígens i l'evolució de la retòrica clàssica fins a la persuasió de la cultura de masses.

LEFÈVRE, J.M. (1991) Saber comunicar para ser más eficaz en el trabajo. Deusto: Bilbao.

Manual sobre tècniques de comunicació que inclou recomanacions sobre situacions professionals variades de comunicació interna i externa.

MEYERHOLD, V.E. (1982) Teoría teatral. Fundamentos: Madrid. (pag. 127).

Manual sobre tècniques de comunicació que inclou recomanacions sobre situacions professionals variades de comunicació interna i externa.

PEASE, A. ; PEASE, B. (2006) El lenguaje del cuerpo. Cómo interpretar a los demás a través de sus gesto. Amat: Barcelona.

Revisió actualitzada i atractiva d'un clàssic sobre la comunicació no verbal d'Allan Pease.

RAMON-CORTÉS, F. (2005) L’illa dels 5 fars. RBA. La Magrana: Barcelona.

Breu llibre sobre l'essència de la comunicació amb el públic. Es parla dels 5 fars de l'illa de Menorca com de 5 metàfores de les idees clau del llibre.

RUBIO, J. ; PUIGPELAT, F. (1999) Com parlar bé en públic. Pòrtic: Barcelona. Manual sobre com parlar en públic, escrit en català. Molt útil com a font de models lingüístics.

STANISLAVSKI, C. (1981) Manual del actor. Diana: Mèxic. (Pàg. 115).

SANZ PINYOL, G. (2005) Comunicació efectiva a l’aula. Tècniques d’expressió oral per a docents. Graò: Barcelona. Visió global, rigorosa i molt aplicada, de les tècniques per fer presentacions orals, amb activitats pràctiques. Està dirigit a persones que es dediquen a la docència, però pot ser útil a qualsevol persona interessada en el tema.

SERRANO, S. (2009) La festa dels sentits. Ara llibres: Barcelona.

L'especialista en comunicació fa servir el seu característic estil, entre novel·lat i divulgatiu, per descriure els aspectes “sensorials”, no verbals, per tant, de la comunicació, que aporten una harmonia generadora de benestar i imaginació.