3. Els optimistes

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Reichel Delgado sobre l'optimisme i els optimistes.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a Audioformació, un podcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

ANDREA: Hola a tots! Benvinguts de nou a un capítol sobre la comunicació positiva.

Avui parlarem de les tipologies optimistes. Parlem d'aquestes persones que diem optimistes i que a vegades confonem, perquè no sabem exactament què és l'optimisme.

Per a mi, l'optimisme o les persones optimistes són aquelles que estan fonamentalment convençudes que l'univers s'ha confabulat perquè tot els vagi bé. I que, sigui la situació que sigui, sempre tenen aquesta visió que tot anirà bé, ho aconseguirem! I a vegades, fins i tot, quan no ho aconseguim, que no ho hem fet o no ens ha passat allò que volíem que ens passés, et diuen allò de, per alguna cosa serà, si no ha passat és perquè no era el moment o ja t'ha passat,

No en tinc res en contra, però és veritat que, a vegades aquest optimisme et pot posar una mica nerviós. I, sobretot, una cosa que em preocupa de l’optimisme exagerat, és que quan tu esperes que les coses et passin, no fas res perquè et passin.

I per parlar d'aquesta expectativa del que em passarà, el que no em passarà, el que haig de fer jo perquè em passi, qui puc convidar o quina professió pot venir per parlar-nos més d'aquesta necessitat d'optimisme en la seva feina? He convidat la Rachel Delgado.

La Reichel Delgado, senyors i senyores, és una mentor coach de moltes de les primeres figures del panorama audiovisual: actors, actrius, tant adults com nens, presentadors, ponents i comunicadors. És directora de casting, és professora d'interpretació, formadora de comunicació i certified coach.

De fet, jo us recomano que entreu a la seva pàgina web www.racheldelgado.com i allà està tot explicat. A més al·lucinareu amb les figures que ella ha fet coach. Perquè moltes d'aquestes figures que pensem “aquests actors, aquests presentadors, els hi surt natura, o és quasi sobre natural: és un talent que els cau del cel”, doncs no, darrere de totes aquestes figures hi ha una coach que és, en aquest cas, la Rachel Delgado.

Us haig de dir que la Rachel no és catalana. És nascuda a Plasència i ha viscut a Madrid molts anys. Porta molts anys aquí a Catalunya, però quasi tota la seva feina la fa a l'estat espanyol i avui fa un esforç molt gran per fer aquesta entrevista en català. Comencem. Rachel, benvinguda. Com estàs?

REICHEL: Hola, què tal? Com estàs?

ANDREA: Molt bé. I tu, en català, en català?

REICHEL: Com que soc optimista he dit, vinga, endavant.

ANDREA: Exacte.

REICHEL: És que em va dir: “vine a parlar d'optimisme”, i jo no parlo català, dic, ja ho sé, parlo català.

ANDREA: jo tampoc és que parli gaire bé.

REICHEL: Parles molt bé, tu, el català.

ANDREA: Home, sí, comparat amb tu, segur.

REICHEL: Home, segur. Sí. És veritat, sí. Ja veuràs quin accent més xulo que tinc.

ANDREA: Abans de res, gràcies! Gràcies per venir.

REICHEL: A tu sempre, sempre a tu.

ANDREA: Jo tinc la sensació que per fer la feina aquesta d'artista, que tu ets artista però a més ajudes a molts artistes, s'ha de ser fonamentalment optimista. Com ho veus tu?

REICHEL: Jo crec que per a qualsevol treball necessites una mica d'optimisme, i més com estan les coses ara. Però crec que potser per a l'artista, l'optimisme ha de ser un molt, molt bon aliat. Et diuen molts “nos”, a la vida. Molts! I si no ets optimista i penses: “vinga, va, a la següent ja ho serà” o “potser que sí, que després em diguin un sí”, pot ser que no et presentis a cap càsting més.

ANDREA: És veritat, això que dius que és molt important al món de l'”artisteo”, perquè ens queixem molt els que treballem en empresa o el que estem, fins i tot en el sector públic, de que difícil és la nostra i què fàcil que ens sembla l’artista, perquè viuen del que volen, però han de tragar , com has dit tu molt bé, no ho havia pensat mai, molts “nos”.

REICHEL: Molts! Perquè et diguin un sí, has viscut molts nos. I, a més, és un no, no a la teva feina, sinó a tu, que això és una de les coses més importants i més difícils, em sembla. Però empassar nos has de fer-lo i això et fa més fort.

ANDREA: Està clar. A vegades.

REICHEL: Per això és necessari tenir una mica d'optimisme, per això.

ANDREA: Perquè aquest “no” sigui un “no” temporal i diguis, mira…

REICHEL: Perquè moltes vegades, Andrea, no és per a tu, és per moltes raons.

ANDREA: Ah, no només per a tu.

REICHEL: No només per a tu. Sí, en aquest moment el teu treball està molt ben fet, però no és el que busquen. No és el personatge. No és el personatge, no és el perfil. Tu vas amb la teva proposta i pot ser que, després, aquesta propostano encaixi correctament amb el que el director o el productor hagi pensat.

ANDREA: Escolta'm una cosa, clar, tu quant no NO SOBRA ajudes aquestes persones a preparar els càstings? SOBRA ? Ells ho han de fer a tope encara sabent que és possible que els hi diguin, no? QUAN NO ENTENEM UNA COSA COM HO FEM?

REICHEL: Sí, de fet és una de les coses que preparo.

ANDREA: O sigui, la teva feina es dirigeix a encaixar el no.

REICHEL: Sí. O sigui, nosaltres el que fem és preparar el càsting segons les instruccions que envien els directors de càsting, quan no soc jo la directora de càsting…

ANDREA: De vegades passa.

REICHEL: De vegades passa, doncs preparo la gent. Una de les coses que més m'agrada és dir-los que pot ser que no t'agafin. Pot ser que canviin tot el que hem preparat. Hem preparat una cosa i després tu vas allà amb la teva proposta i et diuen “pot ser que sigui una mica més tal o una mica més qual?”. Aquesta versatilitat també l'hem de preparar abans.

ANDREA: D'acord.

REICHEL: Perquè de sobte no t'enfonsis de: “Ostres, i ara què faig? I després, que surtis d'aquest càsting dient: “Ostres, m'ho he passat, “que te cagas. Ho he donat tot. No sé si m'agafaran o no, però estic molt contenta de la meva feina. Estic feliç, m'ho he passat bé”. Per això crec que és necessari preparar amb aquest optimisme el càsting.

ANDREA: Jo crec que és una barreja entre optimisme i positivitat, Reichel, perquè l'optimisme és: “si m'han dit no, no passa res. Hi haurà altres oportunitats”. Aquesta és la part d'optimisme, però la part de preparar-me per tirar endavant, trobar les eines, aquesta versatilitat que tu dius, aquesta proactivitat, és una característica fonamental de la positivitat. O sigui, prepares les dues coses. Podries anomenar-te “coach d'actors, optimista/positiva”.

REICHEL: Pots afegir una altra cosa de la descripció?

ANDREA: A veure, no és el currículum més llarg que he hagut de llegir, però el que tu has fet, perquè tu portes molts anys seguint a grans figures i tu creus que… Espera, que no sé quina pregunta et vull fer… Quina vols?

REICHEL: La que tu vulguis.

ANDREA: És que se m’ha anart el cap pensant què és l'optimisme per a tu? I quina és la teva opinió de la positivitat. Digues-nos, per a tu, Reichel, què és l'optimisme?

REICHEL: A veure, tu em coneixes molt bé i tu saps que jo soc optimista per natura.

ANDREA: Sí.

REICHEL: Per a mi, jo crec que el ser optimista és prendre les coses amb humor.

ANDREA: Ah! O sigui, tu faries que el sentit de l'humor entri en…

REICHEL: Sí, per a mi sí. Sense humor, jo crec que estem “out”, totalment. És a dir, és un ingredient molt important dintre de l'optimisme. Saber riure, saber riure de tu, de tothom, de la situació, donar-li la volta…

ANDREA: D'acord.

REICHEL: I jo crec que amb humor les coses, si tu et saps bé això, entren millor.

ANDREA: Sí, la veritat és que sí.

REICHEL: Però no un humor de burlar-se, eh? D'un humor del que dius tu, de donar-li la volta a la situació.

ANDREA: Totalment.

REICHEL: Realment, una mica com per afavorir les nostres emocions, que en aquest moment podrien estar una mica alterades. I riure’t, també, de si estàs trist. Estic trist i què passa? Donar-li la volta a tot això.

ANDREA: D'acord.

REICHEL: Jo, que soc així, d'aquesta manera, o sigui que, per a mi, el típic del got mig ple, doncs sí, està mig ple, però segur que hi ha algú que ha agafat aquest aigua i l'ha donat alguna planta perquè creixi i està tot al medi ambient, saps?

ANDREA: Sí, sí. Això teu és fora d'aquest món. La Reichel i jo hem treballat en un projecte molt interessant,que és “La fórmula”. “La Fórmula” és una obra de teatre que vam crear les dues. I jo soc de mena positiva perquè la vam fer. Però això de la Reichel és d'un altre món. Perquè clar, el primer dia “ho petarem, vendrem totes les entrades, guanyarem el premis butaca”.

REICHEL: Els butaca encara no. Aquest any no, però l'any que ve potser sí. Aquest any no ha donat temps.

ANDREA: No, és veritat, no ho hem fet tant.

REICHEL: Però l'any que ve…

ANDREA: Què creus que aporta l'optimisme i què creus que no permet fer l'optimisme? Són dues preguntes en una.

REICHEL: Per a mi crec que aporta més que treu.

ANDREA: Ah, bé.

REICHEL: Però això ja saps que és per a mi. Potser, a vegades, el que tu deies, no et permet veure la realitat, si creus que el destí ho arreglarà tot. Però jo crec que és una personalitat, també.

ANDREA: És una manera de ser.

REICHEL: És una manera de ser. Si ets així, ets així. I “apetxugues”. No sé com es diu en català.

ANDREA: Jo tampoc ho sé. sé com es diu. Apetxuc. En quina situació l'optimisme t'ha ajudat a tu?

REICHEL: Doncs a mi sempre m’ajuda a tirar endavant. El dia a dia. El mes a mes. L'any a l'any. Sempre m'ajuda! No sé si vols ser alguna cosa més específica.

ANDREA: Clar, perquè la Reichel, que és una molt bona alumna, s'ha preparat les respostes en català per intentar dir-ho de la millor manera possible.

REICHEL: Però ja veus que no estic ni seguint el guió.

ANDREA: Jo estic preocupada per tu i tu no estàs ni seguint el guió.

REICHEL: Em va passar una cosa. Jo tinc un fill de 12.

ANDREA: De 12 anys. Molt mono.

REICHEL: És moníssim. Es diu Aran. Preciós. Va néixer aquí. Ell és català. Ell sí que és català. Parlarà millor que jo. Doncs jo li vaig dir al meu ginecòleg que jo pariria sense dolor. I el meu ginecòleg que em coneix perfectament, molt internament a més a més, com tots els ginecòlegs…

ANDREA: Com tots els ginecòlegs que ens coneixen bé.

REICHEL: Doncs es reia i em deia “Segur que sí, segur que sí, Reichel”.

ANDREA: Segur que sí. Però sarcasticament et deia sí. Com vols parir sense dolor naturalment?

REICHEL: A veure, em van posar l'epidural i això ajuda una mica. Però era la sensació i la visualització de “tot anirà bé”. Doncs jo crec que això, aquest pensament positiu, aquest optimisme de mirar el futur i dir: “Ostres, sí, anirà molt bé i no me em farà mal”. Jo crec que passa per això.

ANDREA: La veritat és que moltes vegades ja saps com sóc jo, que em burlo una miqueta d’aquest optimisme que, a vegades, és exagerat. Però tens raó que, d'alguna manera, el fet de tu projectar la idea que anirà millor del que realment et diuen que anirà, et pot ajudar a viure aquella situació més light. Saps que estic convençuda d'això? Totalment. Si tu projectes que anirà bé, potser va malament, però tu t'ho prendràs millor. Exacte.

ANDREA I REICHEL: Millor, exacte.

REICHEL: Que guai.

ANDREA: La gent amb qui treballes, Reichel, els actors, presentadors, etc, que coneixes, com creus que treballen aquest optimisme? Perquè clar, els actors hi haurà de tot, des del negatiu a l’optimista. Hi ha gent que s'ho pren molt malament i gent que millor.

REICHEL: Això és el que et deia abans, que una de les coses que preparem abans és la resposta.

ANDREA: Però els hi costa?

REICHEL: Home, encaixar un no sempre costa, no?

ANDREA: No només perquè és una feina que no tens, sinó perquè…

REICHEL: Clar, perquè a més a més tu també projectes el que et diran que sí.

ANDREA: Clar.

REICHEL: I, a vegades, et diuen que no. I, a vegades, és dur.

ANDREA: Clar. Tu creus que l'optimisme té una part de resiliència?

REICHEL: Això, jo crec que són germanes.

ANDREA: Ah, molt bé.

REICHEL: Potser, germanetes. Per ser resilient, necessites ser una mica optimista, jo crec. Crec, eh? Una mica realista també, a vegades.

ANDREA: Jo crec que és veritat que la resiliència… Perdó, acaba.

REICHEL: Crec que també és veritat que des de la negativitat o des del pessimisme, segur que és molt més difícil adaptar-te a qualsevol situació adversa que et pugui passar.

ANDREA: Sí, sí, sí. L'adaptació és veritat. Una cosa que m'has canviat en aquesta entrevista, en la meva vida molta, però en aquesta entrevista…

REICHEL: Ai, com t'estimo, Andrea!

ANDREA: De veritat, eh? Jo no havia vinculat, imagina't, l'humor amb l'optimisme. Clar, quan vaig pensar aquesta pregunta, “l'optimisme és resiliència?”, pensava que sí, serà el mateix, però per mi la resiliència té un punt més de patiment. Potser és un error, eh?

REICHEL: Clar, és que està com… Hem de donar-li la volta a tot això.

ANDREA: Jo crec que sí.

REICHEL: La resiliència és com que t’ho has passat malament i has de sortir-si. Sí, clar que has de sortir… “Of course, my Darling”.

ANDREA: També saps anglès.

REICHEL: I francès un poc. Jo crec que és per això que no parlo bé cap.

ANDREA: Cap, ni castellà ni res, perquè ho parles tot al final.

REICHEL: Parlo tot, una mica de tot.

ANDREA: Però això també és veritat. Hem de tenir aquesta idea de la resiliència, que és la lluita, l'adaptació… I fer-ho tot amb una mica més de lleugeresa

REICHEL: Quina paraula més xula, aquesta. Però que és la realitat.

ANDREA: És així, tens tota la raó. Reichel, ara faré les dues preguntes de final d'entrevista, que és si ens podries…

REICHEL: Que curteta!

ANDREA: Si ens podries recomanar alguna pel·lícula, llibre o sèrie que estigui relacionada amb tot això.

REICHEL: Te l'he portat perquè vegis la portada. Clar, no es veu, però és molt bonica.

ANDREA: L'habitació és molt maca. És com un…

REICHEL: És un llibre el que he portat per recomenenar-vos.

ANDREA: Sí.

REICHEL: És el llibre que es diu El camí de l'artista, de la Júlia Cameron. Ser artista no és només el que s'enfila a un escenari. És també l'escriptor, és el pintor, és el músic, l'arquitecte. La majoria de persones som creatives. I, a vegades, passa que desconnectem de la nostra creativitat. I aquest llibre, ens mostra que fent treball, aquí sí que és el positivisme que has d'agafar. Fa que t'ajudi a connectar amb el jo creatiu que està dins teu. Aquest que hem deixat pel camí de la vida.

ANDREA: Desconnectat, exacte!

REICHEL: És molt guai. El recomano a un munt a actors, a qualsevol persona que estigui en un moment que… Hi ha vegades que estàs en un ofici i dius jo volia ser cantant. Doncs canta! Potser que no siguis la….

ANDREA: Hi ha una diferència entre ser cantant professional i cantar.

REICHEL: Un artista no pot enfonsar la seva creativitat.

ANDREA: No, clar! Perfecte, m'encanta. Me'l llegiré! M'agrada molt llegir-lo perquè..

REICHEL: Tu no el necessites, eh?

ANDREA:Però no el coneixia.

REICHEL: Està molt bé aquest llibre. És un llibre que has de currar-te.

ANDREA: Sí, de treballar! El camí de l'artista de la Júlia Cameron. I, per acabar, Reichel, què fas tu, personalment, per treballar la teva positivitat cada dia?

REICHEL: És molt fort, però, jo ballo! A mi em sembla súper bé i crec que està súper bé.

ANDREA: Per això ho fas cada dia.

REICHEL:Ballar, sí! Em connecta amb la meva essència primària. Jo m'imagino en un escenari jo sola ballant amb la música que més m'agrada. Apareix sola, només hi penso i la música ja apareix. Estic jo vinga! i estic al saló de casa meva.

ANDREA: Sí, però tu ja estàs a l'escenari del Sant Jordi.

REICHEL: Sense ningú. Jo sola. Però ballo. Ballar cada dia. Em connecta moltíssim.

ANDREA: Connecta amb el teu cos, l'energia…

REICHEL: Crec que el meu cos és necessari itambé connectar amb ell. Amb el meu, i cadascú, amb el seu.

ANDREA: T'imagines?

REICHEL: Cadascú que connecti amb la seva coseta.

ANDREA: I deixa'm la resta que connecti amb el que… Em sembla molt bé. A mi ballar també és una cosa que crec que, quan esteu en un moment baix o en un moment d'energia fluixa, o que necessiteu trobar com sortir d'una situació, posar-vos la cançó que més us agrada i ballar tope pot ser una idea.

REICHEL: Doncs això, ahir mateix ho vaig recomenar a una persona que tenia un problema i vaig dir-li ara mateix, deixa el telèfon, agafa la teva cançó preferida i balla. I em va trucar després i… Guau! Que bé!

ANDREA: Moltes gràcies Reichel Delgado.

REICHEL: A tu amor! T'estimo!

ANDREA: Jo també t'estimo molt!

REICHEL: He parlat bé?

ANDREA: Molt bé! Estic molt impressionada!

REICHEL: Estic molt contenta, estic molt orgullosa de mi mateixa. Jo he projectat això: que em sortiria molt bé!

ANDREA: T'ha sortit estupendament. Tothom que et pugui seguir Rachelgelgado.com i a les xarxes socials ja veureu que és una tia estupenda.

I «positivers» ja sabeu! Com sempre: la positivitat és com l'esport, es practica.

Adeu, adeu!