11. Misèries

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Ruth Gumbau sobre les misèries.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA VILALLONGA: Hola, com esteu positivers? Benvinguts de nou a un altre capítol d'activisme positiu. Jo soc l'Andrea Vilallonga, experta en comunicació i impacte positiu.

Avui us vull parlar d'una situació que ens passa sovint. Potser us sentiu identificats. És el fet que sovint donem més importància a les coses negatives que ens succeeixen en el nostre dia a dia que a les coses positives. Quan ens expliquem com ha anat el dia, ens fixem en els petits incidents desfavorables, mentre que deixem de banda allò que és bo. Això és una cosa que em preocupa molt, ja que crec que la societat ens empeny en aquesta direcció, inundant-nos constantment amb notícies negatives.

Per tractar aquest tema, he convidat una periodista que sens dubte us sonarà. Es tracta de la Ruth Gumbau, presentadora i editora a TV3 i al canal de notícies 3/24. Abans va dirigir i presentar programes informatius a la Xarxa de Televisions Locals i altres cadenes de televisió. També és coautora del llibre de ficció »El futbol és així«. A més de la seva experiència professional, té una trajectòria acadèmica destacada. És professora associada del Màster de Periodisme Digital de la UOC, ha donat classes a la Universitat Ramon Llull i ha col·laborat amb la UIC. També presenta i modera debats i taules rodones, i ofereix formació per a portaveus i directius d'empreses. És llicenciada en Ciències de la Comunicació per la Universitat Ramon Llull i la Universitat Catòlica de Leuven, una de les més antigues d'Europa, on va fer l'Erasmus. A més de tot això, és una persona encantadora. Comencem! Com estàs, Ruth?

RUTH GUMBAU: Molt bé! Estic encantada que m'hagis trucat per aquesta entrevista. Em fa molta il·lusió.

ANDREA VILALLONGA: L'altre dia llegia que hi ha un psicòleg que ha estudiat aquest fenomen i afirma que, en definitiva, les notícies negatives actuen com a «velcro», s'enganxen al nostre cervell. És a dir, no és una qüestió de voluntat, sinó que té una base neurològica. En canvi, les notícies positives són com el tefló, no hi donem importància. Què en penses d'això, com a periodista?

RUTH GUMBAU: M'agrada molt aquesta metàfora, no l'havia sentit abans. Suposo que depèn de la personalitat de cada individu. En el meu cas, soc una mica obsessiva, per tant, sí que em quedo amb les coses negatives. Però crec que això és una tendència general i no només m'ocorre a mi, com dius, ho ha estudiat aquest psicòleg.

ANDREA VILALLONGA: El que diu aquest senyor no és que sigui una tendència natural, sinó que el nostre cervell s'activa quan es troba en perill. I, el que ens posa en perill, són les notícies negatives i les experiències negatives. Quan tot va bé, el cervell està tranquil.

RUTH GUMBAU: Sí, tens raó. Crec que hi ha molts aspectes primitius que provenen dels nostres instints de supervivència en èpoques primitives. No té una relació directa, però ahir mateix parlàvem de per què, quan beus massa alcohol, acabes vomitant. En el fons, és per la mateixa raó: el cos interpreta l'alcohol com un verí i l'elimina. Suposo que tenim aquests mecanismes genètics que, d'alguna manera, reaccionen de forma similar.

ANDREA VILALLONGA: I tu creus que els mitjans de comunicació són conscients d'aquesta tendència nostra d'enganxar-nos més a les notícies negatives? Perquè, si ens fixem, les notícies que mirem no són precisament positives, en general. És com si les coses positives no tinguessin importància, almenys aquesta és la meva sensació.

RUTH GUMBAU: Jo no acabo d'estar d'acord del tot. No crec que tot sigui dolent.

Avui em fixava com havien obert el telenotícies i obrien amb tota la discussió entre PP i PSOE pels jutges. Això és dolent perquè ells ho fan malament i no se saben entendre. En si la notícia és el canvi, el relleu dels jutges que no s'acaba de fer, que és una cosa políticament important i destacada.

Ahir sortia l'EPA (l'Enquesta de Població Activa). Sempre que surt en fem notícia i hi ha vegades que va bé i hi ha vegades que va malament. Però això sempre és notícia. Sí que és veritat que moltes vegades són males notícies. Però clar: parlem de judicis i informació judicial. La informació judicial sempre és dolenta, perquè sempre es jutja alguna cosa que està mal feta. No m'agrada dir «mal feta»; vull dir que pot implicar un delicte.

ANDREA VILALLONGA: Però és curiós perquè la sensació recorda molt a la pandèmia quan, realment, estàvem tots allà tancats i realment la situació era negativa en certa manera. És a dir que realment ens sobrepassava una mica el context. Molta gent deia: «Deixo de mirar les notícies perquè ja no puc més», amb aquesta sensació de negativitat. Peò això potser és una sensació nostra i vosaltres, des dels mitjans, no ho vinculeu a negativitat, sinó a informació.

RUTH GUMBAU: Si són les coses que passen. També hi ha moltes vegades que es fan, no sé si moltes, però… a cada informatiu sempre hi ha alguna notícia bona. Per exemple una associació que fa una cosa destacada. Potser això tampoc ens fixem tant. Durant la pandèmia, va ser molt complicat trobar un equilibri, perquè tot era molt negatiu i intentaves fer una mica de positivitat, però sense passar-nos. Les notícies eren sobre un esportista fent estiraments a casa seva, una altra construint-se una piscina com podia. Jo vaig estar uns dies presentant i editant el Telenotícies, la part dels esports, i l'editor de l'informatiu, Toni Cruanyes, ens va dir: 'Ull!' Està molt bé el «jiji-jaja» per a desconnectar una mica, però estan morint cada dia 200 persones a Catalunya aquests dies. Llavors no ens passem. I ens va demanar que rebaixéssim una miqueta la part més lúdica. Ens va dir. » Prefereixo que feu dos minuts en comptes de cinc. Si no teniu més coses, però no abusem del «jiji-jaja». Perquè hi ha persones que ho estan passant molt malament i es poden ofendre. I a mi em va semblar superbé.

Home, si et venia una superestrella Novak Djokovic fent no sé què doncs sí que ho treies, però vam intentar no abusar. I realment, anava a dir que m'ho vaig passar bé. Òbviament, no m'ho vaig passar bé, però sí que vaig aprofitar per fer un tipus d'informació esportiva que no tenia tanta cabuda als mitjans i en comptes de treure no sé quin esportista fent alguna idiotesa a casa seva, recordo un reportatge que em va agradar molt produir-lo que va ser contactar amb totes les associacions d'esport adaptat de Catalunya, amb Especial Olympics, amb la Federació de Discapacitats Físics i Paralítics Cerebrals i veure com encara entrenaven aquelles persones. Perquè, a més, sobretot les persones amb discapacitat intel·lectual o física, com són els paralítics cerebrals, són persones que necessiten molt una sèrie de rutines per portar una mica bé la seva vida diària. I llavors, clar, per a ells, per a molts d'ells fer esport era una cosa molt important i en el moment en què els tancaves tot, podia ser un problema. Per això els seus entrenadors i monitors es van preocupar de donar-los una rutina perquè poguessin fer a casa i van contactar amb les associacions. Ens van passar vídeos dels esportistes, va ser superpositiu.

ANDREA VILALLONGA: És que per mi això és positiu, perquè positiu no és «jiji-jaja», positiu és gent que fa coses.

RUTH GUMBAU: D'aquells dies, jo tinc al cap un bon record perquè vam poder fer una miqueta aquests temes.

ANDREA VILALLONGA: Ruth, què creus que s'hauria de continuar fent?

RUTH GUMBAU: Sí, però en el telenotícies, per exemple, al vespre hi ha cinc minuts dedicats a l'esport. A vegades ens estirem una mica perquè, teòricament, només són cinc minuts. En els telenotícies, l'esport que té cabuda realment és l'esport d'elit. No obstant això, tenim altres espais com el 324 o Esport3 on hi ha una secció més àmplia cada nit, quasi de mitja hora, on podem abordar molts més temes. Però és cert que en els telenotícies disposem de poc temps i ens centrem principalment en l'esport d'elit.

ANDREA VILALLONGA: O en l'esport principal, que té més impacte en la societat. És una llàstima, perquè per a mi aquestes qüestions són molt rellevants, sembla que tenen un gran impacte. De fet, com es decideix què es considera informació? RUTH GUMBAU: Què és informació? Bé, es tracta de seleccionar allò que creiem que pot interessar al nostre públic, en funció del mitjà en què ens trobem. No és el mateix el que pot interessar a l'espectador de TV3, que a qui està sintonitzant Telecinco o una altra cadena. A més, hem de tenir en compte el temps que tenim per triar les notícies i els recursos de què disposem. És a dir, si tenim les imatges que podem gravar nosaltres mateixos o si les hem d'obtenir d'una agència. A vegades, hi ha temes molt importants que no tenim les imatges adients.

ANDREA VILALLONGA: I en aquest cas no les podem mostrar, és clar.

RUTH GUMBAU: Bé, si és una notícia molt, molt crucial, ho explicarem, però ho farem amb una imatge secundària i passarem ràpidament perquè no és atractiu per a la televisió. Per tant, hem de fer més amb menys.

ANDREA VILALLONGA: Quina situació! És interessant aquest punt perquè ja saps que estic obsessionada amb les notícies positives. Crec que n'hi ha moltes que no es divulguen. Recordo que vaig intentar proposar als mitjans de comunicació que es pogués fer un espai dedicat a les notícies positives. Tothom em va dir que no. Potser era perquè el que presentava no era interessant, ho assumeixo. Però vaig parlar amb una persona que em va dir una cosa interessant. No sé si tu ho comparteixes, i és que quan donem notícies positives no reconforta les persones. És a dir, és una mica contradictori.

RUTH GUMBAU: Crec que entenc el que vols dir. Potser és com una expectativa de normalitat, no? Potser el que hauria de passar és que tot anés bé. I llavors, quan algú trenca amb aquesta expectativa, es converteix en notícia.

ANDREA VILALLONGA no, no, és pitjor encara! La teoria d'aquesta persona és que, quan veus que algú ho està passant malament, penses «quina sort que tinc en la meva vida». És greu, oi? En canvi, quan veus una bona notícia, que a algú li ha succeït alguna cosa positiva, jo diria que l'instint humà és pensar: «i per què no m'ha passat a mi?» És fatal. Tot i així, hi ha una certa empatia inversa en el nostre ego o en el nostre sentit.

RUTH GUMBAU: Mai m'havia parat a pensar-ho. Jo crec que potser és al revés, no? Jo veig una cosa negativa i penso que en algun moment em pot afectar a mi. Jo veig l'atur i penso: «Ara no m'afecta, però podria afectar-me en algun moment» o quan veig notícies sobre malalties infantils. Per a mi, és un tema molt delicat i canvio de canal. Espero dos minuts i torno a posar-ho. Potser empatitzo massa.

ANDREA VILALLONGA: Potser tens raó. Crec que potser el que falta és que, quan presentem notícies, hi ha aquesta sensació, com deies, que les bones notícies o les coses agradables, les petites alegries, tenen menys importància. I quan parlem de coses serioses, llavors es genera aquesta sensació. No sé si t'hi trobes identificada. Aquesta necessitat que tenim com a éssers humans, ara no parlo només de notícies o de la teva professió, de compartir les misèries del dia a dia. Per exemple, quan ens hem vist ara mateix, el primer que hem dit:«Hem trobat un gran embús. i m'ha costat aparcar. I he arribat tard!»

RUTH GUMBAU: No, però també ens hem explicat: «Ahir vaig fer això i va ser molt bonic, aquest esdeveniment». Suposo que sí, potser ens afecta més les coses negatives.

ANDREA VILALLONGA: I això és una llàstima.

RUTH GUMBAU: Potser, perquè el primer que ens haguéssim dit hagués estat una cosa positiva, hauria de ser alguna cosa extremadament positiva. No sé, potser hi ha una part de vergonya. Tu creus que hi ha una part de vergonya o de dir: «és que em fa cosa explicar les coses bones perquè no pensin que estic presumint…»

ANDREA VILALLONGA: Això també és educacional. Crec que aquesta vergonya que menciones és el resultat de menystenir o donar per fet que les petites coses positives que ens succeeixen ho fan perquè han de passar, i no els donem valor ni importància. Com prendre un cafè tranquil·lament o trobar aparcament ràpidament. Aquestes petites coses bones no les apreciem com hauríem de fer-ho.

RUTH GUMBAU: Sí, i també hi pot haver una part de culpa, que de vegades quan passen coses dolentes penses: «Me l'he buscat». Com si ho mereixés. A vegades aquest sentiment es barreja. També crec que depèn de la confiança que tinguem amb algú. Dius: «Ara no li explicaré aquesta cosa positiva que m'ha passat perquè dirà:Bé, i a mi què? No vagis presumint».

ANDREA VILALLONGA: Presumint, però mira, és depèn de com ho agafem. A mi em genera una sensació quan em trobo amb algú i li pregunto: «Com estàs?» i em respon: «Bé, anant tirant…». Penso: «per què m'ho expliques?»/ Però quan algú em diu: «Avui he tingut un dia increïble» penso: Guau! Perquè a mi em em contagia.

RUTH GUMBAU: És cert, això contagia, ho reconec. Crec que hem d'aprendre d'això, ja que no tenim el costum i és totalment educacional toalment.

ANDREA VILALLONGA: I potser et diré ara, com a professional de la comunicació, que hauríem de reflexionar més sobre aquest equilibri informatiu.

RUTH GUMBAU: Sí, el que passa és que l'actualitat està molt marcada per l'agenda, l'agenda dels polítics, l'agenda econòmica:l'agenda. També és un sobre esforç buscar temes positius perquè no s'ajusten a l'agenda. Llavors, clar, no pots deixar de cobrir els temes de l'agenda. Però has de buscar-ne molts més. És un esforç personal. Des de la crisi del 2011, si vols, et puc explicar com han quedat les redaccions.

ANDREA VILALLONGA: No! Però és molt interessant perquè sovint culpen els mitjans de comunicació i no ens posem en el context d'allò que expliques.

RUTH GUMBAU: Les redaccions s'han reduït i han de fer moltes més tasques. No s'han fet grans esforços per reestructurar-les. Molts periodistes s'han quedat fent molta més feina en redaccions més petites.

ANDREA VILALLONGA: Bé, esperem que algú ens escolti i inclogui més persones per cobrir notícies positives i portar una mica de joia, perquè també necessitem saber que les coses van bé.

RUTH GUMBAU: Sí, potser també és la manera d'explicar les coses, no només la tria de notícies. Personalment, m'agrada molt l'informatiu InfoK, dirigit als nens. No parlen només de coses bones, expliquen la guerra d'Ucraïna, la COVID, i moltes altres coses. Però ho fan d'una manera molt maca, ho expliquen molt bé i tenen en compte la diversitat.

ANDREA VILALLONGA: Li donen una perspectiva diferent de les coses.

RUTH GUMBAU: Tenen un enfocament molt bonic. Potser és aspecte que hem de pensar que, en lloc de buscar tipus diferents de notícies, també hem de revisar com les expliquem i com les tractem.

ANDREA VILALLONGA: És una mica el que ens passa a la resta d'humans. No podem evitar que ens passin coses dolentes, però podem decidir com les expliquem o quin enfocament positiu els podem donar:«Què faig amb això»?

RUTH GUMBAU: Això em fa reflexionar molt. Et segueixo a Instagram i miro els teus vídeos i tot el que penges.

ANDREA VILALLONGA: Ja et passaré els altres pòdcasts, riuràs molt. Però ara et faré les dues preguntes que faig a tots els convidats: si em pots recomanar una pel·lícula, llibre o sèrie relacionats amb el tema que estem tractant.

RUTH GUMBAU: Mira, el llibre m'ha impactat moltíssim és //"El consentiment"//. Potser ja el coneixes. Va ser un supervendes fa uns dos o tres anys, però l'he llegit ara. Són les memòries d'una editora de llibres francesa sobre la seva adolescència. Quan era adolescent, va tenir una parella amb més de quaranta o cinquanta anys. Aquesta història es desenvolupa a París durant els anys vuitanta, una època molt lliberal en què es promovia la llibertat sexual de les dones, però es passaven. Perquè ella només tenia 13 anys.

ANDREA VILALLONGA: Exacte, amb un home de més de 40 anys…

RUTH GUMBAU: És un llibre increïble perquè aquesta dona ha viscut molts traumes al llarg de la seva vida i ha trobat una manera de treure-ho escrivint aquest llibre. T'obliga a reflexionar sobre el que és el consentiment sexual i emocional. Et fa replantejar moltes coses i adonar-te que potser algunes persones pensen que han donat el seu consentiment, però en realitat mai ho va fer, perquè hi havia una superioritat moral de l'altra persona.

ANDREA VILALLONGA: Me l'apunto, sembla interessant.

I ara l'última pregunta: com treballa Ruth Gumbau la seva positivitat en el dia a dia?

RUTH GUMBAU: Això és una cosa que he pensat bastant. Com a coses més mundanes, diria que menjar. A vegades, quan estic de mal humor, m'adono que és perquè tinc gana. Em passa sovint. I amb el ritme que portem, és comprensible. La meva filla té 7 anys i també li passa. Quan està de mal humor, penso: «D'acord, és hora de berenar o de sopar. Si no, veig que serà insostenible.» No sé si és genètic, suposo que sí, per què jo soc una mica igual, ja saps?

ANDREA VILALLONGA: Crec que és normal.

RUTH GUMBAU: Sí, en primer lloc, hi ha les necessitats bàsiques: menjar, dormir. Quan no has descansat prou, veus el món de manera diferent. I després hi ha altres maneres. Personalment, tinc una psicòloga i no en tinc cap vergonya. L'he necessitat quan el meu pare va morir o en altres situacions d'estrès. És important tenir suport emocional.

ANDREA VILALLONGA: I, a vegades, fins i tot quan no passa res greu. A vegades és només per com ens sentim en aquell moment.

RUTH GUMBAU: Exactament. Quan ens fa mal una dent i anem al dentista, no ens fa vergonya dir-ho. Doncs, no hauria de fer-nos vergonya dir que tenim una psicòloga. No hi ha cap mal en buscar ajuda. Els psicòlegs hi són per això.

ANDREA VILALLONGA: Escolta Ruth, moltíssimes gràcies per haver vingut. És genial poder tenir aquesta conversa sobre la importància de la positivitat. És evident que no és el mateix explicar el que ens passa amb la intenció de millorar el nostre dia a dia que simplement lliurar-nos a lamentacions. És un punt crucial que vull plantejar per aconseguir un equilibri. Per cada situació negativa que expliqueu, us convido a compensar-la amb tres coses positives. I recordem que la positivitat és com l'esport, s'ha de practicar. Fins aviat! Adeu!