9. Parla't bé

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Tomàs Navarro sobre parlar-se bé a un mateix.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA VILALLONGA: Hola, com esteu? Soc l'Andrea Vilallonga, experta en comunicació i impacte positiu.

Avui vull fer-vos una pregunta, encara que sé que no em podeu respondre, però vull que reflexioneu quan us lleveu al matí i aneu davant del mirall amb el vostre pijama i els cabells tot desordenats: quin és el primer so que surt de la vostra boca?

En general, quan em contesten aquesta pregunta, sempre surten expressions negatives. El primer so i les primeres paraules que ens diem a nosaltres mateixos, són negatives, és clar! I després us pregunteu com voleu tenir un bon dia. Si el primer que diem és: «Quina cara o quines ulleres, mira això…», llavors és molt difícil. I em direu: «Sí, però és que estic cansat…» Però, fins i tot quan estàs cansat, pots ser conscient que has de millorar el diàleg intern amb tu mateix.

La veritat és que hi ha estadístiques que circulen que diuen que el 62% de les paraules que ens diem a nosaltres mateixos són negatives, enfront del 36% positives. És increïble: quan ho penses durant el dia. Quantes coses negatives et dius? Si una altra persona et parlés d'aquesta manera, li trencaries la cara directament.

Per parlar d'això d'una manera més profunda i professional, he convidat un psicòleg atípic. Així és com ell mateix es defineix, i és autor de sis llibres traduïts a trenta idiomes diferents. És una cara molt coneguda en el camp de la psicologia d'aquest país, i segur que l'heu vist en molts programes de televisió. Amb vosaltres, Tomàs Navarro. Comencem.

Hola, Tomàs, com estàs?

TOMÀS NAVARRO: Molt bé. Moltes gràcies per convidar-me a parlar una estona, estic fenomenal. Gràcies.

ANDREA VILALLONGA: Gràcies, gràcies a tu. A més, sé que estàs recuperant-te de la grip, així que t'agraeixo molt que participis en aquesta conversa que tindrem. Mira, vull avançar i veure què penses. He sentit que el 62% de les paraules que ens diem a nosaltres mateixos són negatives. És així?

TOMÀS NAVARRO: Bé, no et puc donar una xifra concreta, però et puc dir, després de gairebé trenta anys treballant com a psicòleg, que ens parlem molt malament, Andrea. La gent es parla molt malament, es diu coses com: «Ets ximple, mira quina burrada acabes de fer». I és clar, si parles així, no et sorprèn que altres et parlin així. Aquesta és una instrucció sobre com has de tractar-te.

ANDREA VILALLONGA: Totalment. I per què ens passa això? Què en penses, Tomàs?

TOMÀS NAVARRO: Mira, hi ha un fort component educatiu en això, és un tema cultural. Però al final aprenem moltes coses. Sovint aprenem i confonem l'exigència amb una mena d'amargor mental. O dius: «Si soc divertit, no puc ser seriós». No. El contrari de divertit no és seriós, és avorrit. Per tant, pots ser molt divertit en una feina on la gent s'ho passi bé i alhora treballar molt.

ANDREA VILALLONGA: Sí, és cert, m'ha agradat molt això de «el contrari de divertit és avorrit», i té molt de sentit. Tens tota la raó.

TOMÀS NAVARRO: A més, en les meves sessions, riem molt i de vegades em diuen: «Com podeu riure i parlar de la mort d'aquesta manera?» Però al final, parlar positivament amb humor ens ajuda a pensar millor.

ANDREA VILALLONGA: Clar, llavors la nostra forma de pensar o la visió de la nostra vida està relacionada amb el vocabulari que utilitzem en la nostra comunicació, no només amb els altres, sinó també amb nosaltres mateixos.

TOMÀS NAVARRO: Exactament. Pensa que fem prediccions contínues, des de si hem de prendre l'ombrel·la o no, fins si aquesta cita amb algú anirà bé, si aquest projecte serà un èxit o no, si la reunió amb el cap anirà bé o malament. Les prediccions estan relacionades amb la nostra actitud i personalitat. És clar que si tinc una tendència negativa, les prediccions seran negatives. Ara bé, ja no parlo amb aquella noia, total em dirà que no….

ANDREA VILALLONGA: A mi m'agrada això perquè intento revertir-ho. Et demanaré algun consell, però a vegades diuen que si algú et parlés a tu com tu et parles, deixaries directament de dirigir-li la paraula. Segurament.

TOMÀS NAVARRO: I tant. Mira, un dels problemes que sovint tenim en l'àmbit psicològic és que no en som conscients: donem per normal coses que no són normals i això és realment el que passa. Si et gravessis i escoltessis veuries com et parles de malament. Per això, jo recomano fer-ho sempre als karaokes. Jo ho vaig fer una vegada i vaig estar rient durant una setmana. El que passava al meu cap i el que va passar en realitat. Això és el mateix. Si poguessis escoltar i veure com et parles des de l'exterior… Ens posaríem nerviosos. És que això no pot ser així. Ens parlem pitjor del que ens imaginem.

ANDREA VILALLONGA: És molt bèstia. Com creus que ho podríem revertir? O de quina manera podem treballar per intentar millorar-ho?

TOMÀS NAVARRO: Mira, hi ha un dels meus llibres que es diu Wasabi. Tracta d'aprendre a acceptar la imperfecció i parla d'un concepte que m'agrada molt i que apliquem molt, que és la mirada amable. Què significa tenir una mirada amable? Tant amb les persones com amb tu mateix. Però tenir aquesta mirada amable no és ser excessivament indulgent i passar de tot. No és això. Es tracta de posar en context allò que fas, el que penses, el que sents i intentar donar una explicació. Això per una banda. I, per altra, hi ha una tècnica que utilitzo molt que es diu »i si«: »què és això? I si pogués explicar-ho d'una altra manera? I si pogués plantejar-ho de manera diferent?« I amb això ja obriria el ventall de possibilitats. I si tinc certa tendència d'anar cap al negatiu i ho veus d'una manera diferent, automàticament em dirigiré cap al costat positiu.

ANDREA VILALLONGA: Tu mateix t'obres a noves possibilitats, idees o perspectives per fer-ho d'una manera diferent. El problema bàsic, jo crec, és adonar-se que tens aquest tipus de llenguatge o de pensament, com podem veure-ho. Perquè molta gent està cega.

TOMÀS NAVARRO: Mira, de primeres, penso que sempre tinc aquest llenguatge, ja assumeixo que el tinc. Hi ha com una tendència natural de pensar que hem vingut aquí a patir en aquesta vall de llàgrimes. Aleshores, ho tenim tan interioritzat que sempre anem en negatiu.

ANDREA VILALLONGA: De manera natural. O sigui, és el que dius, aquesta educació judeocristiana a vegades, si no pateixes, no mereixes o alguna cosa així, podria tenir a veure amb tot això, suposo.

TOMÀS NAVARRO: I tant. És que és molt cultural. Sap greu, amb tots els respectes, però és molt cultural. I fixa't com està ben vist patir quan les coses van malament, i quan algú té sort: «Bé, potser aquesta persona ha treballat molt».

ANDREA VILALLONGA: I quan et fan un compliment, com et diuen: «Moltes felicitats per l'ascens!». I tu dius «Home, no és que no m'ho hagi treballat, només faltaria!” No sé com dir-te. Per què sempre cal justificar que has patit per aconseguir-ho?

TOMÀS NAVARRO: Fixa't que amb els fills al supermercat, per exemple, els preguntes alguna cosa a la parella, «Podríem sortir a sopar fora de casa?», i fixa't que el to és negatiu, victimista. Estic patint i necessito fer això. Ho tenim molt interioritzat i és terrible. Observa la gent quan demana alguna cosa, ja siguin els teus fills, la teva parella o una amiga. El to recorda molt el plor o el patiment, la melodia és trista. I no pot ser, perquè creiem que així ho obtindrem més fàcilment.

ANDREA VILALLONGA: Bé, és com quan el cap et diu: «Escolta, no t'importaria quedar-te un parell d'hores i agafar aquell torn?»

TOMÀS NAVARRO: És clar, com vols no quedar-te si sembla que estigui a punt de perdre el ronyó?

ANDREA VILALLONGA: Ara, per afegir alguna cosa més al públic ens està escoltant. Quines conseqüències, a part de les negatives en nosaltres, en la parella… En l'entorn professional, quan ens parlem malament a nosaltres mateixos i això esdevé un hàbit, quines conseqüències creus que pot tenir?

TOMÀS NAVARRO: Mira, normalment la gent no vol estar amb persones que tenen una mala imatge d'ells mateixos. Per què? Doncs perquè tu no pots ser la víctima. Sempre hi ha algú que fa més el paper de víctima que tu. Aleshores: «Merda, ja no soc protagonista!» D'una banda, això ens aïlla. I, d'altra, hi ha aquells que sempre pensen en negatiu. «Tenim un nou producte o un nou projecte. Volem fer aquest tema d'urbanisme.» I tu penses: «No anirà bé. Com vols que vagi bé?» És clar, en l'àmbit professional això et condiciona. Primerament, les persones no et volen així i, segon, les previsions que faràs estaran tan esbiaixades que no seran ajustades a la realitat i no seran objectives.

ANDREA VILALLONGA: És cert que al final és un exercici d'autoconsciència, de veure fas tu amb tu mateix o al treball. Moltes vegades passa que no ens donen oportunitats. I pensem que no em permeten créixer al treball, però però que en moltes ocasions ho podríem fer, i això és una part de responsabilitat personal.

TOMÀS NAVARRO: Home, mira, jo també vaig observant contínuament, com ara quan faig un cafè. Si veiéssim amb els ulls que jo veig alguns comportaments, conductes i més, diríem: «Tens sort que no t'han acomiadat, fill. Analitza el que acabes de dir, analitza com acabes de criticar un client que acaba de sortir per la porta i estàs a la cafeteria plena de gent». És clar que no et promocionen, com vols que et promocionin? No en som conscients. Sovint, en aquesta cultura, és més fàcil queixar-nos que fer alguna cosa. És més senzill preocupar-nos que actuar. Doncs ens quedem entre la queixa i la preocupació, i no passem a l'acció.

Per exemple: jo escric llibres. L'editorial Planeta no va venir a buscar-me a casa meva. Vaig ser jo qui va anar, qui va picar portes. Els vaig convèncer. Durant molts anys! No em van venir a buscar. Tot això és fruit d'una configuració positiva del llenguatge. Jo vaig dir «I si escric un llibre?». Llenguatge negatiu: «Com vols escriure un llibre?» «Es publiquen setanta mil llibres l'any». «No conec ningú en cap editorial». En canvi, una configuració positiva seria: «Escriuré un llibre». Com ens parlem determina la qualitat de la nostra vida.

ANDREA VILALLONGA: I també les decisions que prenem. M'encanta el que acabes d'explicar, i crec que és molt important treure'ns de sobre la mania de dir que la gent que aconsegueix coses té sort. A mi també m'ha passat. Quan vaig voler fer aquella xerrada o escriure aquest llibre, jo també vaig anar a buscar-ho. Ens han venut una mica el complex de Claudia Schiffer: «Et descobriran». Si no et mous, ningú et descobrirà.

TOMÀS NAVARRO: Posem que et descobreixin, però hauràs d'estar en algun lloc visible. La gent haurà de saber què és el que fas bé, no imaginar–ho. Perquè si ho imaginen, ja em diràs tu. En canvi, si et veuen és diferent. Això passa amb els joves, i em sap molt de greu. Això de: »Em descobriran?» «I què fas? Quin talent tens?» «No ho sé, estic esperant que em descobreixin».

ANDREA VILALLONGA: I a la feina passa exactament el mateix. Si tu no ets capaç de dir el que fas bé, com ho fas bé i per a què serveix, i de quina manera pots col·laborar, és molt difícil que et vinguin a buscar. «Mira, aquest lloc és per a tu». I després dius «Aquest que han col·locat, quina sort que ha tingut». No, ha mogut el cul. Potser s'ho mereixia menys, però almenys ha fet alguna cosa. M'agrada molt que tinguem aquesta mateixa visió de la positivitat que està tan maltractada últimament. Ser positiu es veu com una cosa negativa. És curiós, tu també ho has notat?

TOMÀS NAVARRO: Tenir aquesta actitud positiva és creure que pots escriure un llibre, enviar-lo a Planeta i que te'l publiquin. No es tracta de quedar-se amb les mans a les butxaques sense fer res, esperant que et descobreixin i et publiquin un llibre. Això no és ser positiu. Ser positiu significa obrir-se a possibilitats i no limitar-se. Jo estimo la meva feina, és la meva passió, però em confronta diàriament amb els pitjors drames. Tinc molt clar que la vida pot ser una merda en molts aspectes, però també té coses molt boniques, i has de triar cap a quin costat et vols inclinar. Això és ser positiu. En canvi, hi ha qui diu: «Tot és una merda, ens lamentarem i pensem en la mala sort que hem tingut». I no, escolta, només tenim una vida: aprofitem-la! Això és positiu. I si algú diu que ser positiu no és correcte, té un problema i hauria de passar per una consulta.

ANDREA VILALLONGA: A més, a vegades ens queixem per inèrcia, per educació, com deies tu. La gent es queixa per costum, no perquè realment ho senti. És una actitud molt bèstia.

Jo sempre faig dues últimes preguntes als nostres convidats. Primera: ens podries recomanar alguna pel·lícula o llibre? A tots els que ens escolten, recomano qualsevol llibre teu, Tomàs, perquè són molt esclaridors, i diria que són fàcils de llegir, en el bon sentit. Molts llibres són molt intensos, però els teus són molt aplicables al dia a dia, i crec que val la pena tenir-los com a consulta. Però si tu tens alguna pel·lícula o llibre que creguis que pot canviar la nostra perspectiva sobre la positivitat…

TOMÀS NAVARRO: No ho sé, diria «La vida és bella». A part d'aquesta, hi ha una sèrie que m'encanta, és molt divertida i si heu estat a Nova York, li trobareu un altre sentit. Es diu «Unbreakable Kimmy Schmidt». L'ús del llenguatge positiu en aquesta sèrie és bestial, és com un manual.

ANDREA VILALLONGA: Val la pena veure-la, a part d'això, la trama és sobre una noia que ha estat tancada en un búnquer durant 20 anys, perquè pensava que hi havia una guerra a l'exterior, i quan surt descobreix el món actual. És meravellosa. Ostres, m'havia oblidat d'aquesta sèrie, és fantàstica.

TOMÀS NAVARRO: Per a mi és molt bona.

ANDREA VILALLONGA: I ara l'última pregunta: què fas tu per treballar la positivitat cada dia? Quin és el teu truc per mantenir-te en aquest estat, sabent que la vida no és sempre fàcil?

TOMÀS NAVARRO: Bé, jo faig diverses coses. Una és viure amb amabilitat, com ja hem dit abans. Una altra és ser molt agraït. I a vegades em sento com un idiota. Per exemple, quan encenc la llum i la meva filla em pregunta: «Què fas, papa?» Jo li responc: «T'adones que només amb prémer un botó tinc llum?» O quan agafo el cotxe i porto la meva filla a l'escola i, tot i que hi hagi un metre de neu, només triguem cinc minuts, mentre que fa 30 anys hauríem trigat dues hores i hauríem acabat amb una pulmonia, ho agraeixo. També intento incorporar moments positius al meu dia a dia. No parlo de felicitat, sinó d'instants agradables, experiències agradables. Cerco aquests moments al llarg del dia, en comptes de deixar-ho tot pel cap de setmana o per les vacances. Intento tenir una actitud de vacances cada dia. Un cafè, una dutxa. Les dutxes que faig són una experiència sensual que no t'ho pots ni imaginar.

ANDREA VILALLONGA: Bé, aquí censurarem una mica. Perdoneu-me, eh?

TOMÀS NAVARRO: No, em referia a l'olor del sabó, l'aigua que cau… La major part de la gent, quan pren una dutxa, està pensant en el seu cap, en l'embús, en el metro… i no gaudeix de la dutxa. Jo m'hi concentro molt i en gaudeixo cada moment.

ANDREA VILALLONGA: Quina meravella! Em fa molt feliç saber que cadascú té una cosa així. I si ho féssim tots, tindríem una actitud més positiva cap als altres i cap a nosaltres mateixos. Al cap i a la fi, només tenim una vida i un cos.

Moltes gràcies, Tomàs, per aquesta meravellosa conversa. Gràcies per tot.

«Positivers»: prenem consciència del nostre diàleg intern. Sabem que la nostra manera de parlar de nosaltres mateixos condiciona la nostra reputació, com diu Tomàs. Com ens parlem a nosaltres mateixos determina la qualitat de la nostra vida. I no oblidem que la positivitat és un esport que s'ha de practicar. Adeu.