10. El vestit de truita

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Marta Pontnou sobre el «vestit de truita».

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA VILALLONGA: Hola a tots i benvinguts de nou a aquest episodi de comunicació positiva. Jo sóc Andrea Vilallonga, experta en comunicació i impacte positiu.

Avui vull parlar d'un personatge que crec que ens envolta bastant, el «sincerícida». No sé si en sou conscients o no, però «sincerícides» són aquelles persones que se senten amb l'obligació de donar-te la seva opinió, inclús, o sobretot, quan tu no l'has demanat.

Aquest moment meravellós de: «Ui, quina mala cara fas» o «No m'agrada això que estàs fent; ho sento però és que si no t'ho dic, rebento». Sembla una mica bèstia, però jo seria partidària de: «Doncs, rebenta!». Però escolta, potser hi ha una altra possibilitat que podem utilitzar per sobreviure, que es diu «el vestit de truita» o, en castellà, que m'agrada més dir-ho així, «traje de trucha».

En aquestes situacions, és com un vestit on tot rellisca, està fet de teixit cent per cent indiferent i no vol dir que t'és igual tot, però és com no prendre's res personalment. Per això he convidat una experta en el vestit de truita, la Marta Pontnou, que és assessora d'imatge i escriptora. Ha treballat al món de la televisió com a productora i ara és assessora d'imatge d'Esquerra Republicana des del 2016 i tenir altres clients com cantants i periodistes. És articulista del diari digital de cultura catalana Núvol i també ha estat convidada en programes de televisió i ràdio. Ha publicat el seu llibre titulat «Atenció: Sexe. FiccióEnllaç extern.», que és un manual per a les noies del segle XXI, amb il·lustracions de Raquel Gu. I el més interessant és que pel Sant Jordi de 2023 ha escrit un altre llibre. I aquí està amb nosaltres la Marta per parlar precisament del vestit de truita. Comencem! Com estàs?

MARTA PONTNOU: Moltes gràcies per convidar-me. Estic molt contenta d'estar aquí. De fet, jo faig servir el símil de la truita amb les relacions quan intenten asfixiar massa. És com si volguessis agafar una truita amb les mans, se t'escapa. És el mateix quan intenten ofegar-te amb opinions, la persona s'escapa. També és molt bo allò del vestit que rellisca. Hi ha milers de situacions on al final el que importa és l'actitud que ens permet deixar que tot ens rellisqui una mica, i la gent que està farta d'opinar diu: «Et puc dir una cosa?», perquè no cal que la diguis.

ANDREA VILALLONGA: I encara que t'ho preguntin, et poden dir alguna cosa?

MARTA PONTNOU: Crec que això no et queda bé. O si m'ho has de dir a mi, això no em queda bé. També em pregunten si això és de moda, si ho porta la gent, però m'és igual si és de moda o no. Jo ho porto perquè m'agrada.

ANDREA VILALLONGA: Una elecció personal. Hi ha un tipus de personatges que fan servir una tècnica que, segons jo, és encara pitjor. Diuen: «Ostres Marta, m'encanta el teu cabell, però jo mai el portaria».

MARTA PONTNOU: És com dir-te que m'agrada, però «regulin». O amb els colors: «Mira, a mi m'agraden molt els colors, però no per a mi». En resum, no els agrada. Mira el teu pentinat. No t'ha passat quan portes el cabell rosa?:«Ai, quin cabell tan maco, Rosa! Jo mai el portaria». I què vol dir això? Que després aquests mateixos a casa diuen: «Hòstia! Mira aquella que porta el cabell rosa, que té més de 40 anys!».

ANDREA VILALLONGA: Hi ha una edat on has de deixar de fer certes coses. Has de deixar de portar el cabell llarg. I les canes… Però hi ha una revolució en tot això i hem de portar el vestit de truita.

MARTA PONTNOU: I per a tots els sectors, no només, com fins ara, els homes i la gent comuna, sinó per a tothom. Perquè ara ja es qüestiona tot, fins i tot si no és el teu cas, si et passes a l'altra banda, si tens un excés d'arreglar-te. Això també està criminalitzat. I deixar-se també. Quantes vegades ho hem sentit. Això potser és més entre dones: quan algú va molt deixat. Entre nosaltres. «Ai mira, s'ha deixat» i si vas massa bé, també.. És molt entre nosaltres que ens critiquem.

ANDREA VILALLONGA: «Aquesta ens vol robar els marits». Això és una cosa antiga, però encara passa.

MARTA PONTNOU: Encara passa, quan vas a l'escola. La porta de l'escola és el lloc, és el termòmetre on passen tantes coses. O sigui, senyores i senyors, no envieu a gent, o potser si l'envieu, envieu gent neutra. Perquè allà es cou tot. Per exemple: «Mira aquest on va i s'acaba de separar»; «Mira que curta que va!» I si va llarga: «Mira, pobra, s'acaba de separar i feta un desastre».

ANDREA VILALLONGA: És que vosaltres no la veieu però la Marta, té un «look» molt espectacular i ens agrada molt cridar l'atenció a les dues. Som unes proactives del: «És igual».

MARTA PONTNOU: Tu de jove també anaves així?

ANDREA VILALLONGA: Jo de jove anava així. Vaig deixar de posar-me aquest estil meu més rocker per integrar-me en la societat de les organitzacions i tenir feina. I ara que ja no ho necessito i que porto el vestit de truita, quasi constantment, he decidit tornar a la meva essència estètica.

MARTA PONTNOU: Jo mateixa he experimentat una evolució personal. Vaig patir assetjament escolar i sempre intentava passar desapercebuda. Quan era jove, amb tan sols 12 anys, ja era més alta que ara i tenia el mateix volum corporal. En aquell moment, volia ser com les altres noies: menuda, petita, discreta, amb cabell llis i no, clar. Però jo tenia el cabell arrissat, era més ampla i alta que les altres noies. Portava ulleres i bràquets. Ho tenia tot en aquell moment! Volia passar desapercebuda i ho vaig intentar durant molts anys, intentant integrar-me a la societat com tu. I vaig anar passant èpoques. Vaig passar l'època pija, al COU. Vaig canviar d'institut per superar-ho, i això és el millor que pots fer. Pares, canvieu els vostres fills d'escola perquè els assetjadors mai marxen, ets tu qui sempre ha d'acabar marxant. Per tant, canvieu d'escola, és la solució. Després vaig entrar en una època més «pija» pensant que d'aquesta manera projectaria respecte. Es penses que ets rica o que tens diners…

ANDREA VILALLONGA: I et respecten una mica més. És fort. I et va funcionar?

MARTA PONTNOU: El primer dia d'institut, quan vaig entrar a COU, tota la classe em va dir: «Ets la nova. Ai! Que elegantment vesteixes, que et vagi bé». Vaig aconseguir l'objectiu. Em van dir «pots seure davant», però, és clar, vaig anar a un lloc molt de comarques, a un lloc on a molta gent no li importava com anava o deixava d'anar… I em van dir «Vols seure davant, si us plau». Vaig pensar «Merda, ja està» «No, no! Seu aquí davant perquè així et pots assabentar de tot.» Jo pensava que en quin moment em començarienn a pegar. I no! Era això: resulta que em respectaven. Llavors, poc a poc, vaig començar a deixar de vestir-me així perquè ja no ho necessitava. Vaig adonar-me que no ho necessitava. Em vaig anar integrant a un grup que eren com «hippylonguis» i vaig deixar el meu look de pija perq uè no el necesitava.

ANDREA VILALLONGA: Llavors, quan et vas adonar d'això? Perquè nosaltres dues hem arribat a aquest punt en què… A veure: sempre afecten les opinions dels altres, però cada vegada és més fàcil que no: em poso el «vestit de truita» i no m'afecta.

MARTA PONTNOU: Ara et prometo que res m'afecta. De fet, em fa l'efecte contrari. Quan em diuen «Has arribat tu i ja et veus» penso: «Oh, que bé!. És la primer vegada que em passa. El canvi de click és el parir, Quan et surten coses per la vagina, perds altres coses: perdo neurones, perdo coses pel camí. Per l'oremus, perds prioritats, …. Com que vaig deixar de ser una prioritat i jo no era la prioritat, vaig decidir fer un canvi. Aquest canvi va durar quatre o cinc mesos i després vaig dir: «Prou, he de tornar a ser jo, he de tornar a ser una dona» Perquè jo era mare, ho era tot menys jo.

ANDREA VILALLONGA: I ara et trobes en aquest altre rol on no et jutgen. És el de la mare una mica més deixada…

MARTA PONTNOU: Quatre mesos després de donar a llum, em vaig veure reflectida en un aparador empenyent un cotxetamb uns pantalons i un xandall d'estar per casa, i un cabell llarg que sempre he dut recollit en un monyo no gaire graciós i em vaig dir: «Soc una mare de les que mai he volgut ser». Aquella mateixa nit vaig decidir canviar radicalment. Aquella mateixa nit, una amiga va venir amb una màquina d'afaitar i em vaig rapar el cap a l'estil de Britney Spears, que era una pobra noia amb una depressió postpart, en aquell moment. Perquè això és el que van dir d'ella i el que potser m'haurien dit a mi si no hagués tingut un entorn que em donava suport. Vaig trencar amb la meva aparença i vaig començar a canviar el meu estil de vestir, a transformar-me, a ser més jo mateixa.

Vaig superar tot el trauma de «Vull passar desapercebuda» per arribar al punt de dir: «D'acord, ja he aconseguit arribar on volia ser». He obtingut una carrera professional, tenir una família, unes filles meravelloses. Ara vull ser, vull que vagi on vagi… no seré la més bonica… No seré la més prima, cosa que es deriva dels traumes infantils, però seré aquella a qui més es vegi quan arribi a un lloc. I a vegades com els casaments, on tothom vol lluir, tothom vol anar més guapo que la núvia mateixa. Núvies, sapigueu que tothom sempre vol anar més guapo que vosaltres. Per això he decidit que jo seré aquella a qui més vegin.

ANDREA VILALLONGA: M'encanta aquest procés i crec que totes les dones haurien de tenir-lo. De fet, hauríen d'ajudar les nenes i nens perquè això sigui natural, com tu dius. Potser totes les generacions tenen aquesta…

MARTA PONTNOU: Les dones estan més empoderades i als nens i nenes els és igual, es veu en les formes dels cossos. Fins ara només hi havia un tipus de cos vàlid, que ha anat canviant una mica al llarg de la història. I qualsevol cosa que sortís de la norma era exclosa, però ara no. Ara les dones reivindiquen els seus cossos i hi ha cossos de tots els tipus, de tots els sexes i de totes les identitats. Són més lliures.

ANDREA VILALLONGA: Ho pateixen. Però també hi ha un focus en la salut mental que abans no teníem. I crec que això els ajuda més a tenir aquesta sensació de «jo soc com soc i m'és igual la teva opinió». I això està bé. Ara parlem de persones que no tenen aquesta sort, les persones que assessores.

MARTA PONTNOU: Són persones que es dediquen a altres coses que no són la imatge.

ANDREA VILALLONGA: Però estan davant del públic. Vull dir que sempre estan en el punt de mira. Creus que els costa més posar-se aquest vestit de truita?

MARTA PONTNOU: Moltíssim, perquè ells i elles estan molt centrades, sobretot en el què diran. Per exemple, els polítics estan molt acostumats a tenir el poder perquè tradicionalment han ocupat posicions de poder. Ja exerceixen càrrecs importants. Quan entren en política, no es prenen tant de temps per pensar el que han de dir, ho fan de manera més natural. En canvi, elles mesuren cada paraula per evitar ser jutjades, perquè no se'ls escapi una llàgrima. Tots els polítics pateixen per dins davant d'una desgràcia. Però, es posen a plorar, mentre que elles han d'aguantar-ho, ja que si no, se les considera febles o poc serioses en política. Però en canvi ells, quan ploren, «Mira aquerst que sensible». Imagina Pedro Sánchez amb una llàgrima en un funeral d'estat o un atemptat. Sens dubte entendriria la gent. En canvi, una noia es diria «No és capaç d'aguantar aquesta situació» i hauria d'estar ferma en aquesta situació. Davant d'això, elles han d'estar controlant aquests sentiments i mesurar cada paraula, ja que tot és objecte de judici. A més, comencen a controlar el que mostren, inclús el seu cos. Ens hem acostumat a jutjar el que porten per ser polítiques, pel seu aspecte. I als homes, com a molt els comenten la corbata, si és més blava o menys, i ja està, quan és un simple tros de tela de dos per dos, mentre ells tenen més marge de maniobra. En canvi, com no hi ha un codi de vestimenta clar per a les dones en política, ja que elles han arribat més tard i no hi ha un protocol escrit, per exemple, al Parlament, se senten més insegures. Han d'estar constantment preocupades per què porten i estan acostumades a ser jutjades cada vegada que fan alguna cosa.

ANDREA VILALLONGA: Tu creus que s'ha exagerat una mica això de donar la nostra opinió?

MARTA PONTNOU: És clar que hauríem de fer és no parlar dels cossos ni dels homes ni de les dones.I si parlem dels «looks», ho podem fer tant dels homes com de les dones.

ANDREA VILALLONGA: I tampoc hauríem de parlar dels «looks». Especialment en càrrecs on l'important és el que fan i la coherència que hi ha d'haver.

MARTA PONTNOU: Estem acostumats a això i quan passa, intentem fer-ho bé. La meva feina és ajudar-los a alinear el missatge que volen transmetre vagi d'acord amb la seva vestimenta.

ANDREA VILALLONGA: Molta gent diu que si tens un càrrec públic, estàs exposat a això. Creus que forma part del càrrec, això?

MARTA PONTNOU: Jo crec que no. Quan ocupes un càrrec públic és per tirar endavant un país o fer efectiva allò que no pots fer en el teu dia a dia. Algú ha de tirar del carro. Que això a més impliqui que tots podem opinar sobre l'escot d'aquella persona, doncs, no! No ho veig així,

ANDREA VILALLONGA: També passa molt a les empreses, i al sector públic igualment. La gent valora l'efectivitat de la feina basant-se en la imatge que tens o en el cost que tens, o com et vesteixes, o el que projectes. Tu creus que nosaltres, d'alguna manera, hem d'adequar el que se n'espera de nosaltres amb el que fem?

MARTA PONTNOU: A veure, amb polítics, per exemple. Quan treballo amb algú que serà candidat, sempre els pregunto què volen fer, què volen projectar i qui volen ser. Ja no es tracta de dissimular o amagar, perquè a vegades diuen «no vull dissimular això o amagar aquesta part, vull dissimular l'altra». Això parteix de la negativitat de pensar que un cos no és vàlid i voler amagar coses perquè ja no t'agrada. Hem de fer-ho des de la positivitat, dir que volem projectar qui volem ser i que tothom pugui ser qui vulgui ser amb la roba que triï. En política, i també en càrrecs públics i empreses privades, s'hauria de preguntar: «Estàs d'acord. Què vols projectar? Quina imatge vols transmetre?».

ANDREA VILALLONGA: Al final, la imatge també és una eina per aconseguir més fàcilment els teus objectius. És cert que si no encaixes amb l'entorn o els teus objectius, costa més obtenir-los. En quins moments has necessitat o necessites el «vestit de truita»?

MARTA PONTNOU: Jo ho necessito cada dia, perquè lluitem contra les pressions estètiques que ens ha inculcat el patriarcat. Malgrat que porti el vestit de truita cada dia, hem de lluitar contra aquesta pressió estètica. Cada matí, miro el que em posaré demà, però sempre recomano preparar els «looks» la nit anterior per evitar les presses, perquè a vegades al matí se'ns fa un tap amb tot el que hem de fer, i triar la roba està bé fer-ho amb calma. Miro el temps, si demà plourà. També m'informo de l'entrevista que tinc amb tu, si serà gravada o no. Em faig una idea, vaja.

ANDREA VILALLONGA: Sempre vens espectacular!

MARTA PONTNOU: Gràcies. Cada dia, em pinto els llavis, faig aquelles coses que m'agraden i em fan sentir bé. Quan arribo a un lloc, intento irradiar energia positiva, fins i tot si he tingut un dia difícil amb els nens o si he arribat tard a l'escola. Vull que els altres s'encomanin d'aquest positivisme.

ANDREA VILALLONGA: Estic totalment d'acord. Ara, dues preguntes que faig sempre a tothom. Tens alguna recomanació… El teu llibre, és clar, «Sexe Ficció» i sobretot, en Sant Jordi, estigueu atents al nou llibre de la Marta Pontnou amb la Laura Fa. Llavors, crec que ja està clar.

MARTA PONTNOU: I la sèrie, això ho tenia previst des de casa. »Sex and the City«. És una sèrie que mai passa de moda. Els temes que tracta encara són rellevants, tot i que manca diversitat cultural, racial i sexual. Això és cert. Però tots els temes que he revisitat recentment són actuals i l'esperit i la moda que transmeten les protagonistes… Elles sempre surten estupendes al carrer i això ajuda a créixer l'esperit.

ANDREA VILALLONGA: Tothom hauria de ser com la Samantha. Com treballes tu la positivitat cada dia, Marta?

MARTA PONTNOU: M'arreglo i em maquillo, perquè per a mi és important. «Ai, que frívol». No, perquè em fa sentir bé amb mi mateixa. És fruit de la pressió estètica que tenim. Ja sé que soc d'una generació perduda i ho admeto. Sé que tinc aquesta pressió estètica enquistada al cap i no puc desfer-me'n. Em fa sentir millor i més guapa maquillada. Bé, això ho discutirieu si em veiéssiu al matí. Això ho dieu vosaltres, però jo no ho crec. Així que per a mi, el maquillatge és molt rellevant.

També he de portar sempre el cabell ben arreglat, ja que com a autèntica Leo, és una cosa que no puc obviar. Igualment el cabell, sabates i maquillatge. Amb això ja estic a gust. Ara les generacions futures ja poden dir que no els importa la imatge, que poden sortir sense maquillar i estar guapes, però han de fer-ho des de la llibertat personal.

ANDREA VILALLONGA: Doncs, moltes gràcies, Marta. Gràcies. Recordeu ser positius i portar el vestit de truita per protegir-vos dels comentaris aliens, però sobretot… Un consell molt important: no donar la vostra opinió si no us la demanen. I no oblideu que es pot practicar l'esport de la positivitat. Adeu.