7. El dit acusatori

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Núria Soler sobre el dit acusatori.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA VILALLONGA: Benvinguts tots i totes a aquest nou pòdcast de comunicació positiva. Jo soc Andrea Vilallonga, experta en comunicació i impacte positiu, i avui parlarem del dit acusatori.

Sé que alguns de vosaltres podeu pensar que aquesta senyora ha perdut el seny, com sempre, però mireu: ara aquí tots intenteu culpar l'altre de tot el que ens passa. És culpa teva, què passa? Un dit que acusa l'altre. Però els altres tres dits t'acusen a tu. Però cal tenir cura, perquè en general, quan utilitzem el dit acusatori, culparem els altres de tot el que passa, el que no ens passa…tot el karma i tot és culpa dels altres. ens perdem una part molt important de la comunicació, que és que és quina és la meva responsabilitat en això que estic acusant. M'he fet un embolic en aquesta presentació perquè la veritat és que jo no sé res de lideratge, no en tinc ni idea.

Per això, avui he convidat, per parlar del dit acudatori i de la nostra responsabilitat del que en fem, a una entrenadora en empoderament i lideratge. És CEO de «les seves pròpies decisions»(és un nom d'empresa molt maco (riures), i és una gran admiradora del poder de la dona. A més, és cofundadora de Womanthon. M'agradaria explicar-vos el que fan, però potser és millor que ens ho expliqui ella mateixa. Així doncs, amb tots vosaltres, us presento a Núria Soler. Comencem.

Hola, Núria, com estàs?

NÚRIA SOLER: Hola, Andrea.

ANDREA VILALLONGA: Escolta, m'encanta, per què sempre demano les biografies i la teva és una de les més originals, per què al final és com… què ho fas?

NÚRIA SOLER: Amb tots aquests títols que, al cap i a la fi, el que faig és prendre totes les decisions de la meva vida i, com a conseqüència, vaig actuant.

En primer lloc, m'agradaria dir-te una cosa, si em permets. Tu has dit «no sé res de lideratge», i això és mentida. En saps molt. Jo crec que ets una dona que està on vol estar, així que si et responc això, és que estàs sent una bona líder.

ANDREA VILALLONGA: D'acord, molt interessant.

NÚRIA SOLER: Moltes vegades ens equivoquem pensant que ser un bon líder significa dirigir grans equips multitudinaris. Ser la CEO d'aquelles grans companyies que estan a l'Ibex-35 o en qualsevol altre lloc. Però no és així.

Quan parlem de lideratge, ha arribat el moment de democratitzar-lo. Aquest és un dels meus propòsits, perquè el lideratge comença en cadascú de nosaltres. En aquest sentit, solem creure sempre que tot això està allà fora.

M'ha agradat molt el que has dit sobre el dit acusatori, perquè té molt a veure amb el paper de la víctima. Estem rodejats de víctimes. Una consultora nord-americana va realitzar un estudi entre la població desenvolupada i va descobrir que el 96% de la gent viu en la cultura de la víctima, mentre que només el 4% viu en la cultura de la responsabilitat. Així doncs, convivim en aquestes dues cultures: víctima i responsabilitat.

Què significa responsabilitat? La gent sovint la confon amb culpabilitat. No obstant això, si analitzem l'etimologia llatina, «respons-abilitat» significa l'habilitat per donar resposta al que es requereix de tu en el moment precís, és a dir, prendre decisions i actuar en conseqüència. Aquesta és la raó per la qual a la gent li fa tanta por. Prendre decisions implica la possibilitat d'equivocar-se, i a la gent no li agrada aquesta idea. Per això el dit acusatori és tan present en tot arreu. A la gent no li agrada equivocar-se. «Qui ha enviat aquest correu electrònic?» De seguida diuen: «No he estat jo, ha estat l'altre». Es diu que errar és humà. Però per a mi, culpar és encara pitjor. Confonem les paraules responsabilitat i culpabilitat. Aquest és el gran problema. Quan parlem dels responsables d'un atemptat, em pregunto: des de quan es diu que qui perpetra un atemptat és responsable? En tot cas, és culpable. Aquestes dues paraules fan molt de mal: responsabilitat i culpabilitat. S'enfronten encara que no tinguin res a veure l'una amb l'altra.

ANDREA VILALLONGA: I això passa també en el món empresarial, aquesta tendència de preguntar «qui ha sigut?» en lloc de preguntar «com ho solucionem?» és el que hi ha darrere de culpar i responsabilitzar. És quan passa alguna cosa i ens preguntem «qui ha sigut?», quan en realitat hauríem de plantejar-nos «com ho resolem?»

NÚRIA SOLER: Exactament. El problema en si ja no és un problema. La clau està a buscar una solució. El problema ja l'hem identificat.

ANDREA VILALLONGA: I qui n'ha estat el causant? Després ja buscarem, ja buscarem alguna solució… però d'entrada… Per crear un equip que funcioni, per a les persones que ens escolten, que provenen del sector públic, moltes vegades no és exactament el mateix funcionament que en una organització privada. Però creus que igualment en el sector públic és indispensable qüestionar-se i responsabilitzar-se perquè l'equip funcioni?

NÚRIA SOLER: Responsabilitzar-se. Qüestionar-se. Jo penso i soc molt fan (també soc fan de moltes coses, eh?)- Però una de les coses de les quals sóc més fan és del pensament crític. Hi ha una altra paraula que es pot confondre amb pensament crític. És qüestionament, perquè no ens agrada que ens qüestionin. Són paraules complexes. No m'agrada que em qüestionin. Però, en relació amb el pensament crític, podríem anar per aquí, perquè el significat podria ser el mateix. És com una cosa que s'ha posat de moda. Hem tingut pensament crític durant el tema de la COVID, per pensar: ostres, estic on vull estar? estic treballant en el que m'agrada? Això és una mica pensament crític, no? Les crítiques no sempre són negatives. Hi ha crítics gastronòmics, crítics de cinema… Llavors també ho confonem amb una crítica que no sigui positiva. Jo crec que és molt interessant qüestionar-se, tenir un pensament crític i pensar: ostres, potser m'estic equivocant, cap a on vull anar? Com vull que sigui el meu equip? Això és fonamental.

Hi ha una cosa molt important, i és que un equip és el reflex fidel del seu líder. Això és inqüestionable. Quan tu gestiones un equip, tu transmets en aquest equip tot el que tu ets, els teus valors, el que no t'agrada. Si a tu alguna cosa no t'agrada, al teu equip li transmets que això no es pot fer perquè no t'agrada. Per tant, quan la gent diu que el seu equip és així o aixà, està parlant d de la persona que lidera, no està parlant del seu equip.

ANDREA VILALLONGA: Quan la gent diu que el seu equip és un desastre perquè passa alguna cosa, està parlant del que està fent malament, no?

NÚRIA SOLER: Aquest «desastre» és cosa teva. Què té de bo el teu equip? Tot això, tot això també et pertany. Vull dir, el bo i el dolent, si és que hi ha coses dolentes. Però el que no t'agrada també parla de tu, vigila-ho. Aquí és on entra el pensament crític, qüestionar-te i dir: «Oh!, potser ho he fet malament». Per tant, si no t'agrada el que veus en el teu equip, alguna cosa hauràs de canviar.

ANDREA VILALLONGA: Llavors parlem sempre del líder, però fins i tot amb el teu propi company o companya de treball, tu també pots dir: «no m'agrada això, no m'agrada això altre». També qüestiona't com ho estàs gestionant.

NÚRIA SOLER: Poder compartir amb un company i tenir aquest pensament crític mutu. Això és fantàstic! Això per a mi seria com la panacea en el lloc de treball. Seria genial poder parlar obertament i amb afecta a un company, perquè quan volem dir les coses amb afecte ho fem. Igual que l'empatia. Quan parlem d'empatia sempre dic, som tots empàtics. El que passa és que som empàtics amb la gent que ens importa i amb la gent que estimem, perquè ens preocupa, però és clar, el teu company també hauria de preocupar-te, ja que passes moltes hores amb ell o amb ella i compartiu moltes coses. I podeu fallar en alguna cosa, però també la podeu solucionar junts. Les coses importants no es poden fer sols. Això és evident. Haig de dir que tu i jo mateixa som aquí perquè som dues persones, i juntes fem coses rellevants. És com un mantra. No es poden fer sols. Si no, viuríem a la muntanya com els ermitans. Però no és el cas. Per tant, és molt rellevant poder parlar obertament amb els companys, dir-nos les coses amb afecte. Com a experta en comunicació, sé que el rellevant no és el què, sinó com ens diem les coses. Ho fem amb les persones que ens importen. Tots sabem com parlar amb els nostres pares, els nostres germans, els nostres fills. Sabem com dir-nos les coses, i això el teu cervell ho fa automàticament.

ANDREA VILALLONGA: És molt curiós. A mi em passa que quan haig de qüestionar una situació, o com ho hem fet, o com ha arribat a passar, em costa poc. El que em costa molt és admetre que allò que he fet no està bé. Si aquella relació no ha funcionat, si aquell projecte no ha acabat, què has pogut fer tu? No és que l'altre no hagi fet res, sinó veure què has fet tu perquè l'altre no estigui interessat?

NÚRIA SOLER: Això és clau per al dia a dia de la teva vida, amb la teva parella, amb els teus amics. Absolutament en tot. Diria que és posar els peus a terra, acceptar que t'equivoques. Ens castiguem molt a nosaltres mateixos perquè no ens agrada equivocar-nos. T'ho juro, prometo que ho faig cada dia. Constantment, cada dia entreno i dic: «Ostres, perdó, doncs sí, m'he equivocat». I cada vegada costa menys perquè ja fa molts anys que faig aquest entrenament i ho faig de forma natural. Però ho dic de veritat, em sento tan bé amb mi mateixa. I abans era incapaç de fer-ho, perquè tenia uns nivells d'orgull fa 25 anys! Perquè pensava que l'orgull em protegia, em mantenia en un entorn de seguretat perquè els altres no poguessin atacar-me. I en baixar els nivells d'orgull, ostres, em sento molt més lliure, molt millor amb mi mateixa. I capaç de compartir amb qualsevol persona els meus errors. Ostres, perdó, he arribat tard. Això també ho fa molt la víctima, acusar i sempre posar-ho tot en el factor extern. És que he arribat tard perquè hi havia massa tràfic. Jo, no. Dic: «Disculpeu-me, he arribat tard perquè m'he adonat tard que estava plovent».

ANDREA VILALLONGA: No cal ni justificar per què, la qüestió és demanar perdó. Però jo crec que, a més de l'orgull, també tenim una mala cultura del fracàs en aquest país. El fracàs està demonitzat, quan no hi ha res millor que fracassar constantment.

NÚRIA SOLER: Som de llapis vermell en lloc de llapis verd. I ara ens volen ensenyar que als nostres fills els hem d'ensenyar d'una altra manera, premiar el que fan bé i no castigar el que fan malament. A vegades no ho podem controlar i no ho podem evitar. Però nosaltres som d'una altra generació i aquesta és una cultura que encara perdura, encara ens queda molt de camí per recórrer. És cert que ens castiga el fracàs en fer les coses malament…

ANDREA VILALLONGA: I no ens ajuda a avançar. Sobretot, el que ens manté estancats no prendre consciència de les coses bones que fan els altres. I no només ens fixem en els altres, sinó en nosaltres mateixos. Només ens fixem en el dolent. Jo crec que un bon lideratge, autolideratge, i tu ara em diràs que és prendre consciència de les coses que fem bé també. És a dir, el llapis verd que tu dius, hauríem de tenir-lo sempre a la mà.

NÚRIA SOLER: Sí, perquè això és el que es coneix com la síndrome de l'impostor o de la impostora. «No sé si ho sabré fer, ai mare de Déu, o no ho faré bé. No arribaré al nivell. No tinc el nivell per fer-ho. Hi ha gent que és molt millor, més bona que jo».

A veure, nois, potser tampoc ens exigim tant. Jo crec que també hem de baixar una mica més. Com busquem la pau. Home, busquem tranquil·litat, que potser és més senzill de trobar. O bé, en lloc de trobar la felicitat, per què no baixem un graó i busquem alegria a la nostra vida, qualitat de vida. Vull dir, potser a aquest nivell ja arribem, i amb això ja és suficient. El fet de castigar-nos, de no reconèixer també les coses que fem bé. Hem d'apreciar que la relació més autèntica de la nostra vida la tindrem amb nosaltres mateixos. Sí, senyora, senyor, a qui més hem de cuidar? En principi, encara que sembli egoista, però no ho és.

ANDREA VILALLONGA: No, no és egoista.

NÚRIA SOLER: Jo crec que no ho és. Hi ha un llibre, »La revolució emocional« de l'Imma Puig, que m'encanta. L'Imma diu que hi ha 3 coses que mai no t'ensenyaran a fer, i una d'elles és ser egoista. Sembla que això està mal vist. No has de pensar només en tu, perquè si tu no estàs bé, el teu entorn tampoc ho estarà. Com diu Ortega y Gasset, «jo soc jo i les meves circumstàncies», i les meves circumstàncies van per un altre costat. Així que tot el que t'envolta parla de tu. Si no t'agrada el que hi ha, canvia-ho.

ANDREA VILALLONGA: Exacte, agafa la responsabilitat…

NÚRIA SOLER: És la teva responsabilitat i el teu deure. I també és un privilegi que ho puguis fer. Tens el privilegi de poder-ho fer!

ANDREA VILALLONGA: No sé què dir, però és cert. Aquest enfocament precisament evita que em senti sempre amb aquest dit acusador i, sobretot, evita el pitjor de l'acusació, que és quan jo culpo els altres i no em faig responsable de les meves circumstàncies.

NÚRIA SOLER: És clar, exactament, això és el que fa la víctima. Estàs donant el poder als altres. En canvi, si m'equivoco, ho accepto. Ho exposo, fins i tot, i no em fa por. T'ho dic de veritat. Perdona, m'he equivocat, no era això. Ostres, m'he explicat malament.

ANDREA VILALLONGA: O potser no m'heu entès.

NÚRIA SOLER: Potser sóc jo qui no m'he explicat bé. Com que la biologia ens ha posat els dos ulls mirant cap enfora, passarem el dia mirant els altres, el que fan i el que no fan: «Mira aquesta, mira l'altra.» En canvi, no tenim ulls per mirar cap endins. Això és molt complicat. I també ens agrada molt l'enveja. En aquest país, sobretot els llatins, tenim aquesta tendència a sentir gelosia. Som envejosos també.

ANDREA VILALLONGA: «A mi no em passa». Si tu no t'hi sents identificada, és perquè no has mogut el cul.

NÚRIA SOLER: Hi ha tanta gent a qui li van bé les coses. Quan els pregunto com els va tot, van superbé. I us ho juro, m'encanta! M'encanta que les coses vagin bé a la gent que m'envolta, perquè això pot significar que a mi també em podria anar bé o em va bé fer-ho.

ANDREA VILALLONGA: És per això que tenies un altre capítol, Núria. Ja ens vas recomanar aquest llibre, però no sé si havia pensat en alguna altra pel·lícula o si hi ha alguna cosa que vulguis recomanar relacionada.

NÚRIA SOLER: Està relacionat amb equips de lideratge, per exemple. Hi ha una pel·lícula molt bona, ja la coneixeràs, » Moneyball« amb Brad Pitt. Tracta de com construir un equip de beisbol amb poc pressupost. Comença a fitxar gent que ningú vol perquè són lents o indisciplinats, però aconsegueix formar un equip. T'adones que al final no es tracta només de trobar bons jugadors, sinó que el difícil és que sàpiguen jugar en equip, i això depèn de qui els lidera.

ANDREA VILALLONGA: Doncs »Moneyball«, com a pel·lícula.

NÚRIA SOLER: »Un domingo cualquiera« d'Al Pacino també tracta d'això, amb un discurs més motivador que és molt maco. L'he vist moltes vegades, i cada vegada que la veig, hi sento un missatge diferent.

I un llibre molt maco també és »El principito se pone la corbata« de Borja Vilaseca. És petit, però et dona una visió també sobre l'empresa i la gent.

ANDREA VILALLONGA: Fantàstic, doncs et faré l'última pregunta que faig a tots els convidats: què fas tu, Núria Soler, per treballar la teva positivitat cada dia?

NÚRIA SOLER: Bé, ara crec que ho tinc aconseguit.

ANDREA VILALLONGA: Està bé.

NÚRIA SOLER: De tota manera, evidentment sempre hi ha coses que em van passant. Però el que és segur és que sempre hi ha una actitud, una actitud de veure sempre el got mig ple o el got mig buit. Clar, tu, com a experta en positivisme, podràs dir que això es treballa. És cert, cal treballar-ho. Jo crec que tot es pot entrenar, tot. Però tinc la sort de què m'aixeco optimista i me'n vaig a dormir optimista sempre. Al capdavall, m'agrada. M'agrada veure el got mig ple. Fins i tot en aquests moments en els quals estem vivint, que no són els més entusiasmants, i tampoc es tracta de ser una ximple entusiasmada, però crec que val la pena envoltar-me de persones positives. Això és fonamental perquè és el que realment s'enganxa.

ANDREA VILALLONGA: I acabaria dient que si no veiem el got mig ple, cal omplir-lo.

Moltes gràcies, Núria, per tots els teus coneixements i espero que hagi agradat molt als espectadors. I si no coneixeu »Womanthon«, explica'ns ràpidament què és «Womanthon».

NÚRIA SOLER: Bàsicament, és un «hub» format per dones que intentem impulsar el paper de la dona en l'àmbit laboral. Creiem que hi ha una línia de meta per aconseguir la igualtat i creiem que ho podem fer i ho farem juntes per arribar a aquesta meta.

ANDREA VILALLONGA: Doncs sí, hi arribarem, segur que sí. Anem a »Womanthon« a Instagram i a tot arreu. Gràcies, Núria! Moltes gràcies.

NÚRIA SOLER: Gràcies a tu, Andrea.

ANDREA VILALLONGA: En les relacions personals o professionals, sempre tenim la responsabilitat de millorar, avançar o inclús trencar la relació. Però recordem que sempre hi ha una part que depèn de la nostra decisió. No tot és culpa de l'altre.

I a tots vosaltres, com sempre us dic, la positivitat es practica com l'esport. Adeu.