4. Els realistes

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Yolanda Núñez sobre els realistes.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA VILALLONGA: Hola, què tal? Aquí estem en un altre episodi de Comunicació Positiva. Jo soc Andrea Vilallonga, experta en comunicació i impacte positiu.

Avui parlarem de la tipologia del realista. Ja sabeu que vam parlar del pessimista, i també de l'optimista. Com sempre us recordo, cap tipologia ni és bona, ni és dolenta, és qüestió de saber com soc, identificar-me, veure què m'agrada, què m'ajuda en aquesta part de la meva naturalesa o caràcter.

Així doncs, una persona realista, segons la meva definició, és aquella que necessita conèixer les dades exactes per prendre decisions o, com a mínim, per estar tranquil·la amb la situació i entendre per què passen les coses. Per exemple, en un viatge amb caravana, una persona realista seria aquella que buscaria immediatament a Google Maps per saber quant temps falta, escoltaria la ràdio per entendre què ha passat, quin és el motiu… Perquè, sense aquestes dades, es posa nerviosa i no sap què fer.

És curiós perquè quan pensava a convidar algú per parlar del realisme i quina professió fa pensar en realisme, em va venir al cap la infermeria, o el cos mèdic. I vaig pensar en la Yolanda Núñez, que és la nostra convidada avui. És infermera i també ha estudiat antropologia. Treballa a l'Hospital Dos de maig de Barcelona des de fa més de 25 anys. Ha passat principalment pel Servei d'Urgències i Cures Intensives, i fa 13 anys que exerceix com a gestora infermera. També és professora associada a l'Escola Universitària d'Infermeria de Terrassa i, juntament amb dues companyes, gestiona un compte de Twitter (@nurseCSI) per a visibilitzar i empoderar el món de la infermeria. Es descriu com una gran admiradora del lideratge innovador i de la comunicació en xarxes.

Comencem. Yolanda, com va?

IOLANDA NÚÑEZ: Molt bé, Andrea, un plaer estar aquí amb tu.

ANDREA VILALLONGA: Igualment.

Bé, què t'ha semblat això del realisme, la infermeria…? Com ho veus en el camp de la infermeria? A mi em ve al cap el col·lectiu de salut. En aquest moment, és una característica molt estereotipada, la idea de necessitar sang freda i conèixer les dades. És així, oi?

IOLANDA NÚÑEZ: En aquest moment, les ciències i, especialment, l'aplicació de diagnòstics als pacients requereixen tenir una sèrie de dades i seguir el mètode científic. Fins ara, aquest mètode ha funcionat bé. Però en l'entorn actual, les decisions han de prendre's de forma més ràpida, ja que tot va més accelerat. A més, la tecnologia ens ajuda a obtenir dades més ràpidament. Tradicionalment, metges, infermeres i altres professionals que tracten amb una determinada patologia han de disposar de dades per aconseguir un diagnòstic i aconseguir resultats. No obstant això, ara hi ha una tendència cap a la individualització i personalització de l'atenció, ja que és important empatitzar amb el pacient i prendre decisions de manera més àgil. Abans, potser les decisions eren més senzilles, com «dos i dos són quatre», però ara hi ha altres factors a considerar, com les preferències de la persona i la seva autonomia, entre altres.

ANDREA VILALLONGA: La situació personal de cada pacient també influeix en aquesta equació, suposo.

IOLANDA NÚÑEZ: Hi ha estàndards i, sobretot, crec que amb una aproximació més realista i concreta, algunes activitats poden ser molt quirúrgiques.

ANDREA VILALLONGA: D'acord, d'acord. És la realitat del moment. Tranquil·la, continuem.

IOLANDA NÚÑEZ: Sí, és cert. Quan t'operes d'una hèrnia, per exemple, necessites un seguit de cures que són molts estàndards. Però, clar, això és només una part. Hi ha altres factors, especialment amb tot el que hem viscut. A vegades les dades triguen i, sobretot, a vegades hem de prendre decisions. I el que tu dius, que el realisme pot arribar a immobilitzar-te.

ANDREA VILALLONGA: És el que volia dir. Sí, és cert que necessiteu aquestes dades, però després hi ha un altre aspecte que us mou, que és la urgència. No pots ser tan realista, necessites actuar. Com combineu aquestes dues coses?

IOLANDA NÚÑEZ: Clar, en cas d'urgència immediata, hi ha una prioritat amb aquestes dades. Per exemple, quan hi ha una parada cardíaca, hi ha un algoritme establert. Hi ha coses molt ben estandarditzades. El que ens interessa més és quan hi ha circumstàncies en què no cal seguir aquest algoritme. Però en una situació d'urgència, és quan pots dir que actues de la manera més realista. En la urgència immediata, l'objectiu és pal·liar el problema en aquell moment. Estàs pensant a resoldre-ho en aquell instant, però no tens en compte el mitjà ni el llarg termini. Ja t'ho plantejaràs més endavant. És ara. Això és el realisme més pur. I això requereix formació i entrenament. En situacions d'urgència immediata, com ho faria el personal que treballa en serveis d'urgències o intensius. En intensius, podríem prendre més temps per pensar, i els que fan SEM, i altres.

ANDREA VILALLONGA: És interessant perquè solem pensar que aquest realisme és una qualitat innata, però veig que es pot aprendre i que pot ser molt positiu. No sé si tu ja ets d'aquesta manera de forma natural o si també has après a tenir aquests estàndards de realisme en les situacions que ens expliques.

IOLANDA NÚÑEZ: Avui dia, especialment en els centres sanitaris, ja no només a les universitats, trobem aules de simulació. Aquestes aules ofereixen casos reals que s'apropen a la realitat, al que et pots trobar. La realitat virtual, en particular, t'ajuda a acostar-te a aquesta realitat. I cal destacar que no es tracta només del que tu has de fer individualment, sinó de com l'equip ha de treballar conjuntament. Vull dir, com l'equip ha de coordinar-se. En una situació d'urgència, és essencial que l'equip que atén la persona estigui ben coordinat, amb un líder i un procés estandarditzat. Estem parlant d'una situació de vida o mort.

ANDREA VILALLONGA: Sense cap mena de dubte.

IOLANDA NÚÑEZ: Aquestes són les situacions en les quals pots fer més entrenament.

ANDREA VILALLONGA: És una pregunta que pot semblar una mica ximple, però em ve al cap en relació a l'equip que forma part d'aquesta situació. Tothom sap qui és el líder?, qui té cada paper? perquè no tothom és igual i no tenen les mateixes capacitats o actituds. Aquesta és una cosa que es prepara prèviament?

IOLANDA NÚÑEZ: Sí. En principi, puc parlar pel centre on treballo i pel consorci on estic. Tenim una estructura definida per a situacions com una parada cardíaca. Qui ha d'anar-hi i qui no, això ja se sap des del principi del torn. També està establert què ha de fer cadascú i què ha de fer l'altre. I el que funciona molt bé en aquestes situacions és el debrífing posterior. És molt útil. Perquè, en situacions d'estrès, es poden dir coses que no es controlen. És especialment important, si no estàs entrenat o si consideres que algú no ha fet el correcte. És molt beneficiós revisar-ho després que hagi passat.

ANDREA VILALLONGA: Entenc. És molt interessant, perquè això s'hauria d'aplicar a tots els equips, independentment del sector. Després d'una crisi, que pot passar en qualsevol sector, inclosos els del sector públic, seria molt interessant poder realitzar aquest debrífing amb realisme. Perquè ningú s'ho prengui personalment. És possible que a vegades hi hagi susceptibilitats, suposo que tots som humans, no? Esteu entrenats per rebre aquest debrífing d'una manera més…?

IOLANDA NÚÑEZ: Pel que jo he viscut, aquestes situacions es poden tractar una vegada han passat, especialment si es parla obertament. Les situacions que he viscut han millorat gràcies a una comunicació sincera: «una altra vegada es pot fer d'aquesta manera» Sobretot per trencar el gel has de parlar sobre possibles errors tècnics o altres qüestions. Però al final, cadascú coneix el seu paper. En algun moment, és rellevant que tot l'equip sàpiga que, si una persona no pot assumir una tasca, hi haurà algú altre que ho pugui fer. Sentir-se recolzat i demanar ajuda quan calgui. I, després, es pot abordar amb el debriefing per veure si algú s'ha sentit malament. Perquè, és veritat, en aquests moments, ho saps, és com barallar-te amb la teva mare o amb algú altre. Però amb el pas del temps, les coses es gestionen millor. Són situacions amb un inici i un final, i hi ha tres possibles solucions. Poden acabar malament, bé o amb inestabilitat, per dir-ho d'alguna manera.

ANDREA VILALLONGA: És interessant, perquè estem parlant d'una visió molt àmplia. Potser el realisme és necessari, juntament amb altres actituds i enfoques, però també cal ser flexible i adaptable. Creus que aquesta perspectiva de realisme, que no és la realitat en si mateixa, aporta alguna cosa a la teva feina? Suposo que, resumint-ho, aporta aquesta estructura, no només per tractar i respondre a situacions d'urgència, sinó també a escala d'equip. A part d'aquesta estructura, quina creus que és la millor actitud? Sobretot en una feina tan difícil com la vostra, en què experimenteu situacions extremes cada dia, suposo.

IOLANDA NÚÑEZ: Jo crec que en l'entorn on treballo, l'estructura és important, com has dit, i sobretot un aspecte clau és la comunicació. És a dir, com he mencionat abans, tant en una situació de crisi com en el seguiment diari d'un pacient, és destacat que hi hagi moments al dia en què tot l'equip es reuneixi per parlar del pacient, davant del pacient mateix. Això permet que cada professional aporti la seva perspectiva: jo, com infermera, puc veure les coses d'una manera, mentre que l'auxiliar té la seva pròpia perspectiva, el metge en té una altra, el fisioterapeuta una altra, i així successivament. Aquests moments de comunicació són essencials per al pacient, ja que si no es produeixen, cada membre de l'equip treballarà de manera diferent. És per això que la comunicació entre l'equip és crucial, i és important que no es consideri una pèrdua de temps, tot i que a vegades pugui semblar que el temps s'acaba i aquests moments semblen una distracció. Jo crec que aquests moments proporcionen més informació i una perspectiva més completa, ja que et permeten conèixer dades i punts de vista d'altres disciplines que potser no havies tingut en compte. Cada membre de l'equip té un paper i una visió diferent. En resum, crec que la comunicació és d'una importància vital.

ANDREA VILALLONGA: Em fas pensar en la conversa que vam tenir en el primer capítol amb l'Emma Giner, on es parlava de la importància de tenir organitzacions positives, on és imprescindible tenir una comunicació totalment transversal entre tots els membres de l'equip, independentment del seu nivell, per crear un ambient conversacional.

És molt interessant el que dius, perquè estic segura que les persones que ens escolten i et senten dir això, que és necessari que la infermera, l'auxiliar, el metge, el fisioterapeuta, parlin entre ells, ho veuen com una cosa natural, ja que al final es tracta de la vida d'una persona. Però això no és vist com una cosa natural, en el seu dia a dia, en altres àmbits. Em sembla molt impactant, perquè m'ha agradat molt i m'encantaria que tothom que ens escolti pensés que això també hauríem de fer-ho a les nostres organitzacions, perquè això no només salva vides, sinó que també millora la nostra pròpia qualitat de vida. Crec que aquesta és una pauta que hauríem de seguir.

IOLANDA NÚÑEZ: Sí, i no només en l'àmbit de la cura de les persones, sinó també entre els companys. És important arribar al treball un dia i preguntar al teu company com està, perquè això afectarà la seva perspectiva i com encararà el dia. Ja sabem que no tothom reacciona de la mateixa manera davant d'un mal dia. Potser et respon de manera brusca i tu no saps per què. És per això que crec que a vegades és important arribar i preguntar: «Com estàs? Com ha anat el dia?» Aquests petits moments de connexió, sobretot si hi ha vides en joc i persones que pateixen, són importants per parlar-ne i compartir-los, perquè si no ho fem, cada persona farà les seves coses de manera individual i no aportarem valor.

ANDREA VILALLONGA: Sí, hi estic d'acord.

IOLANDA NÚÑEZ: I junts, el valor es multiplica.

ANDREA VILALLONGA: Em sembla meravellós, moltes gràcies. És curiós, perquè tenia preguntes preparades, però no n'he fet cap perquè el teu discurs… Aquesta metàfora de l'equip que has utilitzat és tan positiva i bonica, i aquesta comunicació que és tan important.

A part de les dades, hem de comunicar-nos. Potser aquest és el pas endavant que tots necessitem per ser més positius, que d'això va el pòdcast. Això seria fantàstic.

Bé, ara faré les preguntes que faig a tots els convidats, relacionades amb alguna cosa de la qual hàgim parlat o del que vulguis, com la positivitat, el realisme, la teva feina, el que sigui. Oh, espera, m'he confós! Volia fer-te una altra pregunta, que potser no està relacionada amb aquest pòdcast, però necessito fer-la. M'encanta molt el vostre compte de Twitter i crec que la feina d'empoderament i visibilització de la infermeria és fonamental i necessària. Ja fa temps que teniu aquest compte de Twitter. No sé si, després de la pandèmia, quan es va parlar de vosaltres com a heroïnes i herois, potser no és una pregunta molt positiva, però crec que és important. Has notat algun canvi cap a un major empoderament de la vostra professió?

IOLANDA NÚÑEZ: Bé, jo crec que sí. Hi ha accions en marxa en aquest sentit. Però com ja sabem, tant en l'àmbit polític com en altres àmbits, tot va a un ritme lent. No és tan ràpid com ens agradaria. Però crec que sí, hi ha canvis. Sobretot, a qui hem de tenir de la nostra part és al ciutadà,

ANDREA VILALLONGA: Exacte.

IOLANDA NÚÑEZ: Que el ciutadà sàpiga que té una infermera. La infermeria és una professió molt antiga, però com ara, que està anivellada a un grau universitari i pots arribar a ser doctora en infermeria, és relativament nou. No se'ns dóna la importància que mereixem. Però crec que els usuaris del dia a dia ho reconeixen, ho valoren, perquè han viscut la pandèmia. Hem estat les primeres a obrir consultes, en reprendre l'activitat, hem fet moltes coses. I jo crec que hi ha gent que ho ha passat malament.

Però bé, anem endavant, sí, de veritat, crec que sí, s'estan fent coses. Hi ha comunitats que ja… , la consellera de Salut d'aquí és infermera, igual que a les Illes Balears i a Andalusia. Tota aquesta part política en la qual les infermeres no hem estat mai, per circumstàncies, o que hem tirat més cap al vessant social, ara hi és. I això es veu amb les noves generacions, que pugen fortes i que ja no volen el sistema de torns que existeix. És un altre concepte, acaben la carrera i volen estudiar l'especialitat, etc. I crec que sí, potser no al ritme que voldríem, però hi és.

ANDREA VILALLONGA: Podem dir, doncs, que estem en un moment d'acció per millorar la visibilitat. Però tens molta raó, crec que els ciutadans ho saben, saben que esteu aquí i que feu una feina. Perquè si no hi estiguéssiu, també ho notaríem.

IOLANDA NÚÑEZ: Ho han notat.

ANDREA VILALLONGA: Ho hem notat. Moltes gràcies! Doncs, ara sí, la pregunta: què ens recomanes un vídeo, una sèrie, una cançó, un llibre?

IOLANDA NÚÑEZ: Semblarà un tòpic, perquè és una sèrie de metges.

ANDREA VILALLONGA: Em sorprendria si no.

IOLANDA NÚÑEZ: Mira, hi ha una sèrie que es diu «New Amsterdam”, i que és diferent de les típiques sèries d'emergències. Es que tracta d'un nou director mèdic que arriba a un hospital públic de Nova York i està basada en una experiència real. Aquest director és un metge actiu, vull dir, que es posa en acció, es posa en marxa. És una persona que coneix tots els detalls, que comença a conèixer-ho tot. La seva frase característica és «Can I help you?». En què et puc ajudar? Com puc facilitar-te les coses? Trencar les estructures complicades que sovint ens trobem, les quals dificulten la sol·licitud d'ajuda a algú, treballar en equip, amb el seu propi equip. I això és… el canvi és possible. Aquesta frase sempre l'acompanya. En què et puc ajudar? També és és una història personal, perquè hi ha un moment personal X . Però és una persona que es fixa en els detalls. Fins i tot hi ha un episodi on hi ha gent que està fent una feina que no passa res si no la fa. Llavors els hi busca una en què estiguin motivats.

ANDREA VILALLONGA: Això és meravellós…

IOLANDA NÚÑEZ: És un lideratge que et guia, que pregunta què et passa i que crea un equip. I la gent està disposada a fer-li mil favors perquè ell és el primer a donar l'exemple.

ANDREA VILALLONGA: A mi em sembla que aquesta frase «En què et puc ajudar?» l'hauríem de fer fora de la feina, en qualsevol moment del dia. Ens dona una falsa idea de servilitat, però no ho és. És generositat, és una altra història. La mirarem, perfecte!

I ara la pregunta meravellosa amb la qual acabo totes les entrevistes. Yolanda, que és el què fas tu cada dia per augmentar la teva positivitat?

IOLANDA NÚÑEZ: Mira, abans no m'agradava gens matinar ni treballar al matí. Quan vaig començar a treballar al matí, em semblava una tasca pesada. Però és una gran ximpleria. Per exemple, quan arribo a l'hospital i entro per la porta, saludo en Paco, el vigilant de seguretat, i tardo mitja hora a arribar a l'oficina. Arribo contenta. Però sobretot intento ser amable. Pregunto com estan les persones. Perquè hi ha vegades que hi ha gent treballant en llocs que són molt visibles, però es fan invisibles. No sé, com les entrades de l'hospital o els vigilants del metro. Llavors saludo la gent.

ANDREA VILALLONGA: Sembla una cosa molt banal, però crec que és molt important: Saludar tothom.

IOLANDA NÚÑEZ: Sí, quan et trobes algú que vas corrent saludar-lo, quan baixes a la platja saludar. Per a mi, no és que em costés, no estava entrenada. Això ve d'un temps, de fa deu anys, però intento ser amable.

ANDREA VILALLONGA: Em sembla meravellós. Jo soc molt de saludar. Jo saludo sempre que surto de les botigues i el senyor de seguretat que està… Adeu, gràcies. Sempre. Perquè som humans. No es pot ignorar cap ésser humà.

IOLANDA NÚÑEZ: Sí, són persones visibles però semblen invisibles.

ANDREA VILALLONGA: Em sembla un exercici meravellós, s'hauria de saludar sempre a tothom, independentment de si et contesten o no, i això ho parlarem en un pròxim episodi que tractarà de l'amabilitat altruista. L'objectiu és saludar, et contestin o no, l'ésser humà que tens davant. M'encanta, Yolanda.

Moltes gràcies per aquest moment meravellós. I si us identifiqueu amb aquesta tipologia de realistes, penseu que les dades són importants, però encara és més important ser capaç de prioritzar-les per continuar avançant. I no oblideu que la positivitat és com l'esport, es practica. Adeu!