8. Amabilitat altruista

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Maria Teixidor sobre amabilitat altruista.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA VILALLONGA: Hola a tots i benvinguts de nou a aquest capítol de Comunicació Positiva. Jo soc Andrea Vilallonga, experta en comunicació i impacte positiu.

Avui estic molt contenta perquè, com sabeu, sempre convido a persones molt interessants, però avui no només m'interessa la persona, que és fantàstica, sinó també el tema que tractarem. Crec que és un tema que ja vam començar a parlar-ne una mica al capítol del realisme amb la iolanda Núñez, que va parlar sobre com la salutació a les persones li aporta positivitat en el seu dia a dia. I això ens porta a parlar de l'amabilitat, però no només de ser amables, sinó de ser-ho de manera altruista, sense esperar res a canvi. Sembla una cosa fàcil, però no tothom ho fa, perquè quan ets amable amb algú, fins i tot si creus que ho fas per res, i l'altra persona no et retorna el «favor», el fet de pensar »amb tot el que jo he fet per aquesta persona...« pot fer-nos baixar els nivells de positivitat.

És per això que he convidat aquesta dona meravellosa. No només perquè és molt amable, sinó perquè també té altres qualitats excepcionals. Però ens ho explicarà ella mateixa, perquè és espectacular. Amb nosaltres avui tenim a Maria Teixidor, advocada cofundadora de BCN Resol i presidenta de la Comissió Dona i Empresa de PIMEC (Petita i mitjana empresa de Catalunya). Com estàs, Maria?

MARIA TEIXIDOR: Molt bé.

ANDREA VILALLONGA: Escolta: expliquem una mica qui ets, a part d'aquesta biografia més oficial. Com et definiries tu?

MARIA TEIXIDOR: Bé. Em definiria com a advocada de professió, mare, amiga i dona. Sóc moltes coses, però el que realment em defineix és la meva preocupació per fer d'aquest món un lloc millor. A través de la meva professió i de la meva participació social, sempre intento contribuir de manera positiva, especialment en la lluita per aconseguir la igualtat de la dona, que considero un dels grans reptes pendents per tancar les bretxes existents. M'he trobat amb aquesta situació personalment i he intentat posar-hi remei, perquè m'adono que no només ens podem queixar de les coses, sinó que també hem de reaccionar i actuar.

ANDREA VILALLONGA: De totes les amigues que tinc, i en tinc moltes, ets la que més fa per als altres. El que em fascina i m'agrada molt és que totes les coses que fas fora de la teva feina sempre són per ajudar els altres. Per això, quan va sorgir el tema de l'amabilitat, era evident que havies de ser tu. Però no vull fer-te la pilota, ho dic sincerament.

MARIA TEIXIDOR: Em fa molta il·lusió.

ANDREA VILALLONGA: Perquè és cert. Llavors, la meva pregunta és, què creus que l'amabilitat o la generositat aporten a la societat?

MARIA TEIXIDOR: Bé. Jo crec que l'amabilitat permet reduir distàncies. Quan ets amable, ofereixes un somriure, saludes i et preocupes pel que tens davant, estàs trencant una barrera d'espai i estàs obrint aquesta persona. Encara que potser no correspondrà, estàs eliminant les barreres que una actitud freda o seriosa poden crear. Això és essencial per a la comunicació que necessitem i per a l'intercanvi d'experiències i converses que ens ajuden a construir discursos i a avançar com a societat.

ANDREA VILALLONGA: El que passa és que jo crec que les persones són fonamentalment amables al principi, per tal d'obrir la comunicació. Però després, ja no ho són tant. Si no veuen que poden obtenir alguna cosa a canvi, si ser amable no els beneficia de cap manera…

Com ho veus? Creus que l'amabilitat hauria de ser altruista?

MARIA TEIXIDOR: Bé, crec que l'amabilitat té un punt egoista i altruista. També és egoisme en el sentit positiu de la paraula. Vull estar bé, vull que la interacció sigui agradable i còmoda. Sé que si saludo amb positivitat i un somriure, probablement aconseguiré una resposta més positiva que si tinc una actitud seriosa. Ja estic eliminant les barreres i les dificultats per a l'intercanvi. Crec que sí, en certa manera ens afegim a les zones de confort. Quan ja coneixen qui soc, això pot succeir més sovint. Potser això passa molt a casa. Les meves filles se'n queixen. És veritat. M'oblido d'això. Estic tan acostumada a un entorn en què tot va bé, que a vegades oblido que és important. En realitat, és rellevant sempre tenir aquesta actitud.

ANDREA VILALLONGA: Tens raó, de nou em trobo d'acord amb tu. És més fàcil ser amable amb les persones que no coneixem, i crec que és més complicat recordar de fer l'esforç de ser generosos, amables, somriure o saludar quan ja coneixem les persones. I si anem més enllà i parlem d'ajudar els altres, l'amabilitat comença sent desinteressada, és ajudar sense esperar res a canvi. Creus que això hauria de ser fomentat en la nostra societat?

MARIA TEIXIDOR: Sí, és meravellós, perquè donar ens fa sentir molt bé. Donar suport, temps, consells quan ens demanen, compartir el que tenim ens fa sentir part dels esdeveniments que ocorren al nostre voltant. Ens fa sentir orgullosos de contribuir al benestar dels altres. Crec que això ens aporta molt, ens fa sentir vius. I, per tant, soc partidària d'aquesta actitud.

ANDREA VILALLONGA: És curiós com sovint ens preocupem per ajudar o contribuir en l'àmbit global o a causes més llunyanes, però ens costa més fer-ho amb la veïna del costat, amb la persona amb qui treballem cada dia. Com si no la saludem o veiem que té molta feina, però fem com si no veiéssim res.

MARIA TEIXIDOR: Sí, és cert. Sovint ens hem acostumat a situacions on les dinàmiques són les mateixes i no les canviem. Però si ens adonem que cada persona porta la seva pròpia història personal, podem comprendre que el que està passant pot ser molt important per a ella. Recentment, m'ha passat amb noies més joves que estan en els inicis de la seva carrera professional. Les veig amb dubtes i els dic que tot passarà, que no és res. Intento guiar-les i acompanyar-les en el seu camí. A vegades això només implica unes converses, uns cafès i una mica de temps. No cal donar més que el nostre temps i una visió esperançadora. Jo he recorregut aquest camí i penso que podem aprofitar la nostra experiència per ajudar-les. Aquest acte omple molt, ja que forma part d'una cadena que s'allarga, és la història de la humanitat. Les dones hem de promoure aquesta transmissió, perquè hi ha coses que ens han faltat.

ANDREA VILALLONGA: Els homes amb més suport tenen una mica més aquesta cadena, potser, no?

MARIA TEIXIDOR: Potser. Aquest estiu parlava amb algunes dones que es reuneixen simplement per a cosir. En aquests espais es troba una continuïtat intergeneracional. De fet, la literatura, té tota una terminologia relacionada amb el fil conductor, també té a veure amb cosir. I moltes d'aquestes històries les han explicat dones d'una generació a l'altra. Crec que en societats cada vegada més individualitzades i tancades en si mateixes, especialment en les grans metròpolis, és molt difícil que es reprodueixin aquests espais. Per tant, fa falta que els trobem, fa falta que ens barregem, falta saber com contribuir.

ANDREA VILALLONGA: Exacte. I què podem fer? Creus que hauríem d'ensenyar això als nens?

MARIA TEIXIDOR: Sí, crec que potser ja ho fem molt al principi. Quan les primeres coses que ensenyem als nens és a saludar, a demanar les coses «si us plau».

ANDREA VILALLONGA: Aquest primer impacte i amabilitat superficial, potser.

MARIA TEIXIDOR: Jo crec que la majoria dels pares i mares sempre repeteixen aquest discurs i potser falta aquesta part més profunda de la qual parlàvem ara. Preocupa't pel teu entorn, perquè al final les relacions humanes són les que ho teixeixen tot. I la sostenibilitat té a veure amb les persones. Hi ha empreses, institucions… Però al final, les mans i els caps pensants d'aquestes empreses, institucions i organitzacions són persones, i els intercanvis que es fan entre aquestes persones són els que mouen les coses. Jo crec que hi ha molt més en tornar la mirada… Som simplement una xarxa de persones i, per tant, hem de cuidar aquestes relacions que tenim els uns amb els altres.

ANDREA VILALLONGA: Potser, si ens endinsem més profundament a ensenyar als nens aquest tipus de relacions. Soc molt optimista, però no hi hauria tant de «bullying» aquí.

MARIA TEIXIDOR: El »bullying« és un fenomen que desafortunadament és molt recurrent i em va sorprendre molt, en un moment donat, descobrir que el suïcidi és una de les principals causes de mort en adolescents, fins i tot la primera a casa nostra. I hi va haver una època en què es va posar de moda aquests suïcidis que es feien davant de la càmera a Internet. I els nens explicaven les seves històries amb cartells. I moltes tenien a veure amb episodis de «bullying» a les escoles, en aquests espais on els nens passen tantes hores.

I d'aquí va sorgir una mica aquesta pregunta de «què faig? Com ajudo?». I d'aquí va sorgir aquesta aplicació que es diu B-resol, que fem des de BCN B-resol. L'empresa que vam fundar per comercialitzar-la. És un botó d'alerta perquè els nens puguin avisar els adults del centre que estan patint o que estan veient que hi ha companys que pateixen qualsevol forma d'abús. Per què? Perquè també crec que s'ha de trencar aquesta idea que el nen està sol. El nen ha de tenir confiança en els adults, que són els que a l'escola, a més a més, estan allà per ensenyar. I no només ensenyen una matèria, sinó a conviure. I aquesta aplicació els permet contactar amb un adult de confiança, amb qui se sentin còmodes, i enviar un missatge de forma, si volen, anònima. I veure que a partir d'aquí es posen en marxa mecanismes per donar suport en aquestes situacions de violència. Aquesta idea sorgeix de la voluntat de reobrir canals i ponts de diàleg. Fixa't, que moltes escoles encara tenen bústies per suggeriments, queixes, dubtes. Però quan he entrat en una escola o institut i he preguntat al director o directora quantes en reben, la resposta ha estat zero.

ANDREA VILALLONGA: A part dels xiclets i la porqueria… els nens no s'impliquen.

MARIA TEIXIDOR: Ja no escrivim en paper i hem perdut la pràctica de la carta manuscrita. I la constatació és que, per a la comunicació, tenim xat i tots els serveis de missatgeria. Això és el que ens va fer pensar a establir, a través de mitjans electrònics, aquesta possibilitat de crear un nou canal de comunicació. Però perquè, com ja he dit, es tracta de parlar, es tracta de compartir, es tracta de conèixer la situació de l'altre…

ANDREA VILALLONGA: De cuidar. I em sembla molt interessant que l'aplicació pugui ser anònima, perquè a vegades demanem als nens que assumeixin la responsabilitat d'una situació per a la qual no tenen prou maduresa ni els canals per dir «has de denunciar».

MARIA TEIXIDOR: Potser la paraula «denunciar» és massa i «delatar» i tota aquesta terminologia. Però per què no és compartir? Per què no és avisar? Vull dir, al final no hem de demanar a ningú que sigui un heroi, perquè no cal i potser és massa cansat i no ha de recaure tot en les espatlles d'una sola persona. Però sí que donar aquest senyal o aquest missatge, que avisar sobre situacions que són perjudicials és contribuir al fet que les coses vagin millor, que s'equilibrin una mica.

ANDREA VILALLONGA: I a més, els dóna aquesta part de protecció d'ells mateixos, també de no haver de donar el nom, que això és una cosa que…

MARIA TEIXIDOR: Que no se sàpiga.

ANDREA VILALLONGA: Com creus que hauríem de mostrar a les noves generacions i a les persones que ens envolten que aquest moment d'amabilitat altruista de cuidar l'altre i obrir-se és una acció socialment positiva?

MARIA TEIXIDOR: Bé, practicant-ho. Estàs dient a l'entorn: «Escolta, sigues així amb mi». Una altra cosa que recomano molt és mirar-te al mirall, somriure o prendre's un moment per sentir-se fort abans de tenir converses. Fer aquests senyals de força i empoderament et posen en un estat d'ànim diferent per afrontar les coses. Però cal parlar-ne i compartir-ho. «Mira què va passar, quina cosa més maca». Parlar més de les coses bones que ens passen i donar-los importància.

ANDREA VILALLONGA: «Oh, he vist això i ha sigut molt maco». És important.

MARIA TEIXIDOR: Des de la Comissió de la Dona i Empresa ho diem. Hem de fer xerrades i entendre que la gent està deprimida perquè el futur sembla negre. Transmetrem un missatge positiu. És cert que el futur pot ser negre. Hi ha fets preocupants com la crisi econòmica, la crisi climàtica o la guerra a Europa. Però mirem més enllà. Què podem fer per avançar cap a un futur que ens agradi? Dibuixarem aquest futur i a caminar en aquesta direcció. I potser se'ns ocorre… Obrim possibilitats. Què podem fer en la transició ecològica? Quines accions senzilles puc fer des de la meva empresa per avançar en aquesta direcció. Aquest tipus de relat és molt rellevant, portar-lo a la conversa diària. Si obres una possibilitat, enganxes algú amb aquest discurs i tens més opcions perquè la gent acabi fent-ho i visualitzi un altre escenari. Crec que el relat positiu és important.

ANDREA VILALLONGA: Em sembla increïble. A més, estava pensant en dues coses. Hi ha un anunci, no sé per a quina marca és, però un vídeo que circula per YouTube on una persona està mirant com algú ajuda un ancià a travessar el carrer i llavors s'adona que ell també pot fer alguna cosa bona. Veu que a l'altra persona li cau el mòbil i l'ajuda a recollir-lo, i una altra persona ho veu. Això és com una cadena d'amabilitat que, potser és molt infantil, però a mi em commou: veure com algú fent alguna cosa positiva et dona empoderament per fer-ho també. Cal trencar amb l'estigma horrorós de «Si ets massa bo, ets ximple».

MARIA TEIXIDOR: Ens han fet creure això. Crec que tenim molts conceptes que segurament hem de donar-los un nou significat.

ANDREA VILALLONGA: Totalment.

MARIA TEIXIDOR: Perquè ens els han venut d'una manera que no és correcta. L'altre dia, mentre preparava una xerrada, es parlava de «creixement econòmic en femení». I jo deia: «Per què creixement? Per què creure que créixer és sempre bo? Per què no puc canviar el concepte de creixement per prosperitat?». Perquè la prosperitat implica millora, implica que hi hagi prou per a tothom, i créixer… Potser no sempre és bo.

ANDREA VILALLONGA: O dependrà de com creixis.

MARIA TEIXIDOR: O donar un nou significat al concepte de creixement. Començo a entendre-ho d'una forma diferent i vull omplir aquest concepte amb la idea de prosperitat. Perquè el creixement per creixement ens ha portat, per exemple, a la crisi climàtica. I això no té sentit.

ANDREA VILALLONGA: O bé, la individualització. Estic d'acord amb tu. Quina gran idea! Com sempre. Se'ns acaba el temps i he de fer les dues preguntes que faig als convidats. Hi ha alguna lectura, vídeo o cançó que em recomanis relacionada amb la temàtica o amb la positivitat, o qualsevol cosa que tu vulguis compartir?

MARIA TEIXIDOR: Mira, m'agrada molt el retorn d'aquesta cançó dels Pets «Bon dia. Ningú m'ho ha demanat, però fa bon dia». Dir això al matí…

ANDREA VILALLONGA: Em posa la pell de gallina.

MARIA TEIXIDOR: A part que és una bonica cançó, aixeca't de bon humor i parla del sol i com t'il·lumina. És una cançó que, a més, tota la lletra parla de la quotidianitat i de la bellesa d'aquests petits moments. I pel que fa a lectures, em venen al cap molts llibres, com ara «Les històries de les Tres Bessones». És com tornar al món infantil i potser és allà on hi ha part de la clau. Perquè al final és una sèrie amb la qual molts vam créixer i era amable. Tot i que també té moments durs, com quan la Doris fa mal a les nenes… però és amable i tracta tot amb amabilitat. Crec que aquest tipus de relats ens són necessaris de conèixer.

ANDREA VILALLONGA: Hem de canviar la narrativa. A propòsit, què fas tu cada dia, Maria Teixidor, per treballar la positivitat?

MARIA TEIXIDOR: Actualment, practico ioga cada matí. Només despertar-me, surto de casa més desperta i amb més energia, i crec que això m'ajuda a ser més positiva davant de tot el que ens trobem.

ANDREA VILALLONGA: Perquè ets més conscient de les teves accions i no vas en mode pilot automàtic. És una cosa que cal treure. Moltes gràcies.

MARIA TEIXIDOR: Gràcies a tu.

ANDREA VILALLONGA: «Positives». Reduir distàncies. Ajudar en l'àmbit local. No donar res per fet. Ser generosos amb el context de l'altre. En resum, ser amable de manera altruista ens fa sentir vius. I no us oblideu, la positivitat es practica com l'esport.